3/3/11

Encefalograma pla


Notícia d'un naufragi:

Havia estat engendrat a París un nit de febrer del 2009 i va pronunciar el primer plor un tres de març d'aquell mateix any, pocs dies després d'haver abandonat físicament la ciutat de la llum que a partir d'aquell dia sempre va dur a dins, en la claraboia d'una caixa toràcica on mai es ponia el sol. Aquell tres de març va escoltar-se el primer batec, pum-pum, pum-pum, pum-pum, ple d'energia, embriagat de somnis per complir i el que és més important: abrigat amb la certesa de complir-los. Com una esquizofrènia controlada, medicada a base de paraules formiguejant un fons en blanc, va convertir-se en la veu d'algú que no volia parlar, en el plor d'aquell que no s'atrevia a mostrar les llàgrimes i en el somriure d'una boca a qui feia vergonya dibuixar una mitja lluna de felicitat amb els llavis. La vida, per un temps, ni que fos breu, li va semblar l'articulació d'un conte edificat amb la paciència dels qui construeixen catedrals i amb la bogeria de qui les saquegen cremant-les de dins cap enfora; aquest era, precisament, el vals damunt el qual ballaven els seus batecs: agafar aire d'enfora cap endins per despendre'l d'endins cap enfora reconvertit en alguna cosa diferent. Però el seu estat natural, igual que el dels Homes, no era la pau sinó la guerra.

I París va cremar com una massacre on les bombes queien del cel com llàgrimes d'una galta. L'esfondrament de l'arquitectura d'una il.lusió era imminent i a la vegada lent, com una antítesi incapaç de provocar certesa alguna en un món que es sostenia sols a base de negacions. Primer van ser els tancs els que van ocupar les places més acomodades i importants, aquelles on més vegades acostumava a passar-s'hi hores i hores assegut a qualsevol banc gaudint de la gratitud de l'amor. Després van ser els gasos tòxics, escampats per gairebé tots els racons, els que el van obligar a aprendre a viure sense gairebé poder respirar. Per últim, just a l'inici del 2011, va ser el propi sol el qui, desentelat, embrutava absolutament tots els dies, amarats de solitud mentre a l'únic campanar de la ciutat cada vespre tocaven a morts durant trenta minuts. El seu París, igual que l'Atlàntida, s'havia enfonsat ja per sempre més.

Cansat de vagar sol i amagat pels carrers d'una ciutat convertida en un cau de rates, on els uns s'apunyalaven als altres per la disputa de molles de pa i on estimar significava mentir, el passat disset de gener va dirigir-se al catorzè pont del Sena, allà on un dia, dos anys enrere, abans que ell hi fos, algú havia escrit a la paret "Al riu de la memòria/ a la ciutat que compartirem,/ a la lluna d'una història/ amb el teu nom sempre present./". Va col.locar-se dret damunt el pont, amb Nôtre Dame sense geperut a una banda i la Quai de Montebello sense esperança de futur a una altra.

Va lligar-se al peu un cordill amb les obres completes del poeta amb el qual havia après que ara és demà, va cridar "-Llibertat!" i va ensorrar-se avall, aigua endins, camí de la seva platja plena de la sorra dels dies viscuts, cap al pou profund sense fons on per sempre, tatuat amb els estigmes de quan els batecs eren en vers, reposarà amb l'encefalograma pla.

1 comentari:

Miquel Sureda i Jaén ha dit...

Ahir vespre vaig recitar un poema amb els "Pèl Capell". A Sant Llorenç des Cardassar. Va estar bé. A veure si podem fer alguna cosa amb tu... Salut i poesia!