Madrid és un cementiri

La primera tarda del meu exili personal a Madrid vaig fer aquesta fotografia. Ho recordo perfectament: caminava pels voltants de la Plaza de Oriente, just davant de la Catedral de la Almudena. Era una calurosa tarda de juny en què devien caure sobre la capital veïna uns trenta graus a l'ombra. De sobte, però, vaig topar amb un monument a Larra. D'ell n'havia llegit els seus cèlebres artículos i recordava aquelles classes de literatura castellana a les vuit del matí, quan tenia setze anys, on havia descobert què era el romanticisme. "Larra se suicidó porque amaba la libertad", va dir-me la meva professora. I jo d'ençà d'aquell dia vaig voler saber més d'ell. D'aquell tal Mariano que després d'escriure poemes, obres de teatre o alguna novel.la, havia trobat l'elogi dels lectors en els seus articles periodístics en què, d'una forma literàriament brillant, narrava el dia a dia i el taranna d'un país on, com ell mateix deia, si a un sabater se li acudia fer una ampolla i li sortia malament, mai més podria tornar a fer sabates. Ara era jo qui caminava pels carrers inhòspits d'aquell país seu, sol i sense destí, i reflexionava pensant que tots érem el sabater que Larra escrivia; fills del destí, desgraciats en vida o glorificats en mort. I jo el primer. Caminar abraçat de la solitud durant infinits minuts fins a altes hores de la nit m'havia centrifugat l'ànima, potser, qui sap, com a ell en aquella tarda de 1837; desenganyat de la vida i fet tires per l'amor, havia exercit la llibertat de posar fi a la seva vida sense esperar l'arribada de la mort, triant ell el moment de dir prou disparant-se un tret. Fi.

Però avui escric per rememorar el principi, és a dir, per fer el meu petit homenatge a Larra el dia en què es compleixen dos-cents anys del seu naixement i , sobretot, per no oblidar mai aquella nit de juny a Madrid en que vaig passar-me hores escrivint amb un bic de color blau a la tauleta de nit d'una pensió solitària. I sabeu què? Omplint pàgines assegut a aquell escriptori vaig adonar-me que Larra no anava equivocat: escribir en Madrid es llorar, es buscar voz sin encontrarla, como en una pesadilla abrumadora y violenta.