Memòries d'un viatge fugaç a Holanda

Hi ha un país on la gent no té pressa, i qui sap, potser tampoc mal de cap. I a mi m'agrada visitar-lo, perquè per gran o petita que sigui la ciutat, sempre m'hi sento còmode. Per això encara em sento estrany ara, perquè quan avui he aterrat a Girona m'ha donat la sensació que tornava d'un parèntesi al país de la calma.
Nijmegen ha necessitat dos dies per enamorar-me, per això resisteixo a rentar-me la cara, per no oblidar el vent d'aquest matí a les mans mentre baixava en bicicleta carrer avall pel costat de la via del tren; tot-hi que si parlem de bicicletes, més caldria no explicar que dissabte a la nit vaig volar per primera vegada a la meva vida sense haver anat a cap aeroport, tant, que vaig pedalejar durant minuts sense saber el rumb del meu pas. Ni feina que feia saber-lo. Jo pedalejava i els fanalets del carrer es convertien en espurnes esclatant dins els meus ulls que coïen per culpa del fred, però això no m'importava, jo seguia volant al ritme de la cançó de la Troba, i no anava mal encaminat, ja que segurament Holanda és un tresor preciós, com la sardina i la marihuana. I també és aquest país del qual parlo, on el sol és intermitent com les línies discontínues d'una autopista i on la pluja cau sense força, imitant un plor silenciós. Però avui, de plors, només n'ha existit un, i de ben segur em costarà temps oblidar-lo, ja que Benedetti no morirà mai. Eren quarts de deu del matí d'un dilluns laborable a Nijmegen. Els obrers, rossos de dalt a baix, esmorzaven el seu entrepà asseguts al carrer i jo, mentrestant, em prenia dos donuts amb suc de taronja per acabar-me fumant el primer del dia a un koffieshop d'allò més curiós, i de sobte, com si res, la televisió ha posat imatges del poeta i malgrat parlar amb holandès ho he entès ràpidament tot. Després el missatge d'un amic m'ho ha comfirmat. I jo he començat a fumar, convertint cada calada en un record més i transformant l'aire de dins la meva boca en fum amb forma de poemes. I l'onada de Benedetti ha encès les diapositives d'un cap de setmana on he caminat per carrers medievals i on he dinat a la riba d'un canal. Però sobretot, on he intentat inventar l'amor a cada pam d'una catedral gòtica sense sants ni porta d'entrada.

I per mi Nijmegen ha estat això: una recerca de pau interior i la mateixa sensació de llibertat que llençar a qualsevol finestral de la Catedral un paper enganxat amb una pedra on a dins hi digués que si te quiero es porque sos mi amor, mi cómplice y todo. Y en la calle, codo a codo, somos mucho más que dos.