Londres, PARÍS, Roma

Ho recordo tot com si fos ahir, amb la precisió detallada dels engranatges d'un rellotge. Aquell matí no vaig ser capaç d'estar atent a classe, m'era impossible concentrar-me sabent que aquella nit dormiria ben lluny de casa, a París. Els professors i la resta de companys em feien broma i em desitjaven tota la sort del món, mentre jo encara arrossegava la son d'haver passat divuit hores despert a una sucursal del RACC, fent cua a una sala d'espera anomenada Carrer València cantonada amb Meridiana per un somni.

I tot això ho escric ara, tres anys després de tot plegat. Potser perquè avui no he pogut evitar tornar a notar dins l'estómac aquells nervis indescriptibles de quan anàvem camí de l'Aeroport del Prat i la terminal ja estava plena de banderes i bufandes de color blau i grana; algú havia dit que després de Londres sempre ve París, el Barça havia seguit aquell mateix camí i jo el seguia amb ell. Mai havia agafat un avió i aquella vegada, amb disset anys, vaig embarcar-me per primer cop a l'aventura, jo que em pensava que els aeroports eren grans com l'estació de Sants i en canvi, a l' arribar al Charles de Gaule , vaig caure de cul a terra mirant enlaire i veient l'infinit en forma d'escales mecàniques que pujaven i baixaven sense saber quin era el seu destí. No havia marxat mai de Catalunya i de sobte em trobava esmaperdut mirant per la finestra d'aquell autobús que ens duia a l'hotel abans de mitjanit, sense tenir ni idea de francès però entenent-me amb tothom dient la paraula Barça.

Per això quan aquest migdia per la televisió entrevistaven als primers culers arribats a Roma, he parat de dinar per fregar-me els braços i deixar de ser a París, ja que tot és avui massa present. La il.lusió d'aquell matí quan al llevar-me vaig obrir la finestra i malgrat fer núvol vaig veure-hi sol no me la treurà de sobre mai ningú, ja que, per sort, tancant els ulls sóc capaç de reviure una, dues i trenta-sis mil vegades si fa falta aquella sensació, la de trepitjar per primer cop una ciutat com París, la d'arribar a la Torre Eiffel i confondre-la amb un eixam d'aficionats del Barça o la de mirar cada cinc minuts el rellotge per desitjar que el temps no corri i el dia sigui etern. Sabeu el que és descobrir per primera vegada la ciutat de l'amor i trobar-hi en tots i cadascun dels racons els colors blau i grana? El turisme de finals és efímer, sí, potser perquè l'obra més bonica del museu sempre es veu dins un camp de futbol i amb l'ajuda d'una pilota.

D'aquella final a Saint-Denis n'he parlat centenars de vegades i podria fer-ho un centenar de vegades més, però dels instants previs al partit, de les passejades pels jardins de les Tuileries amb música de Jacques Brel de fons o de l'ascensió per escales a dalt de tot de la Torre Eiffel amb la samarreta del Barça al damunt no n'havia parlat gairebé mai.

Han passat tres anys i segueixo pensant que aquell 17 de maig ha estat el millor dia que mai hagi pogut viure, així doncs, passi el que passi a Roma, jo sé que sempre em quedarà París.