El dia en que el Pati verd va ser una caldera de somnis

Recordo com si fos ahir el dia en que França es va classificar per la final de la Copa del Món de futbol de l'any 1998, i sobretot ho recordo perquè l'endemà d'haver marcat els dos gols decisius a semifinals, davant Croàcia, Lilian Thuram va sortir en roda de premsa i va dir que aquella nit no havia pogut dormir. Que ser a la final del Mundial era com viure en un somni.

Jo avui tampoc he pogut dormir. No sé si era per culpa de la calor asfixiant que feia a la meva habitació, però el cas és que he sentit tocar totes les hores del campanar del Pla mentre recordava punt per punt el que havia viscut durant la tarda d'ahir. I ho feia perquè em costava de creure que un dijous de juny més de vuitanta persones s'haguessin donat cita al Pati verd de Casp per veure jugar a deu energumens de 10 anys un partit de futbol-sala; potser tot s'entén si dic que aquests energumens dels qui parlo son els finalistes de la Lliga escolar de Preferent de Barcelona, és a dir, un dels dos millors equips de la ciutat en la seva categoria. I jo no he pogut dormir perquè en sóc un dels entrenadors i perquè ahir, a les set de la tarda, amb el partit acabat, em sentia com es devia haver sentit Ayméé Jacquet just després que l'àrbitre xiulés el final del partit a l'Stade de France aquell dia en que França va passar a ser finalista del seu propi Mundial. Nosaltres no juguem cap Copa del Món amb milers d'aficionats a les graderies de grans estadis, però mica en mica i fent la feina com s'ha de fer, hem aconseguit arribar per segon any consecutiu a una final; l'any passat a la de la Lliga escolar de Promoció, aquest any a la de Preferent. Més no es pot demanar, ja que més amunt que això ja no existeix res.

Em pregunto com explicaran quan siguin grans que una vegada, quan feien 5è de primària, van aconseguir reunir a tot el futbol-sala de Casp, petits i grans (i molt grans) per tal de veure el seu partit de semifinals. Que van aconseguir aplegar gent amb botzines i alguna que altra pancarta pel sol fet d'animar-los, de donar-los ales i d'ajudar-los a sentir-se com els seus herois del Barça minuts abans de sortir al terreny de joc a l'Stadio Olimpico de Roma o que van propiciar la més gran invasió de camp (de Pati verd) que jo recordi en vida, just quan l'àrbitre va xiular el final del partit. Espero, això si, que recordin que minuts abans de sortir a jugar els vaig dir que estaven a punt de disputar el partit més important de les seves vides, i que ells, amb deu anys, ja havien aconseguit arribar allà on jo, amb vint, no havia arribat mai.

Van sortir a mossegar el rival com millor saben fer: jugant a futbol-sala, tocant la pilota i sabent que partits com el d'ahir no es guanyen amb les cames sinó amb el cor. Per això vam guanyar. Per això vam plorar. Per això serem a la final.

El proper dia 13 de juny ens farà més falta que mai l'ajuda exterior de tots els qui volgueu venir a animar-los, ja que per primer cop un equip de Casp disputarà la final de la Lliga escolar de Preferent, i ells, energumens de 10 anys, també volen seguir fent història.