La vida després de Formentera (I)

La vida després de Formentera té un cert regust de rèquiem, com una trista lletania que s'apodera del paisatge que sempre m'ha envoltat, ja que avui res és comparable al que he viscut durant tres dies. Vam marxar divendres amb una maleta carregada d'il.lusions i amarada d'un idealisme hereu d'un anunci d'Estrella Damm i tornem després de tres dies sabent que res del que passa a l'anunci és veritat, ja que per molt estrany que sembli, és millor la realitat que la ficció venuda. I son millors ses herbes formenterenques que no pas una mitjana d'Estrella. I és millor un guitarreig amb cançons de Bon Dylan a càrrec d'un guiri desconegut enmig de la Plaça de l'Església de Sant Ferran que no pas una festa privada al costat de la platja amb el Tonight tonight de fons. I és millor veure la posta de sol per ennuvolat que sigui el dia des del far de Barberia, fumant, envoltat d'un paisatge apocalíptic, que no pas passar-se deu hores prenent el sol en un iot apartat de tot.

Senzillament, vam anar a Formentera per fer-hi un recital i n'hem tornat havent viscut una de les experiències més boniques de les nostres vides, amb una infinitud de sentiments deixats anar a tots i cadascun dels racons d'aquesta illa que hem descobert amb un Ford Fusion verd groguenc que ha fet 260km en escasses 60 hores, per això ahir, quan vam arrencar a recitar al Jardí de ses Eres, a Sant Francesc, vaig demanar-li a l'Oriol que em fes un pessic al braç per adonar-me que allò no era un somni.

I aquí acabo.
Això ha estat el diari de ruta de dos planencs que van anar a Formentera (per culpa) gràcies a la poesia.