La vie en blaugrana

Anar a un partit de futbol fora de Catalunya a ple mes d'agost és fer hores, hores, hores i més hores dins un cotxe per una autopista on el paisatge mai deixa de semblar semblant. Sortir del Pla un dijous, parar a un Medas vora la Jonquera absolutament ple de marroquins amb una caravana plena fins dalt camí del nord, dinar a Perpinyà buscant el català com si fos un tresor sota les pedres havent aparcat el cotxe a un garatge on el rètol deia tresor públique, berenar a la plaça de la vila de Narbona, davant un espectacular Ajuntament medieval i amb la Catedral gotica de Sant Just al darrere, entrar a una llibreria i trobar-hi Tirant le blanc a la prestatgeria principal i passar pel costat d''unes classes de Paso doble just a la riba del riu que dividia la ciutat en dos, talment com a Girona. Perdre'ns camí d'Arles i fer el trajecte Narbona-Montpeller per carretera comarcal, passant per poblets de cinc-cents habitants plens de vinyes, arribar a Arles, instal.lar-nos a l'hotel, sopar la millor pizza congelada que mai he menjat, anar a donar una volta per la vila (romana) i trobar-nos amb un amfiteatre espectacularment conservat i amb un teatre romà on ens esperava la sorpresa del viatge: un recital de poesia francesa on no enteníem res però on vam passar la mitja hora més màgica del dia; si Tarragona sabés utilitzar les seves ruïnes com Arles tothom sabria situar-la en el mapa. L'endemà, després d'un esmorzar d'hotel típicament francès, carretera amunt via Mònaco fent parada a Cannes, on possiblement ens hi vam endur la decepció més gran de totes: poden tenir festival de cinema, poden tenir San Remo al costat, poden tenir luxe per totes bandes dins un iot...però entre Cannes i Castelldefels no canvia res més que el número de síl.labes del nom de les ciutats. Amagar-nos una mica a una platja propera a la ciutat, Golfe Juan, i amb calçotets, sense tovallola i sense haver-ho previst en cap moment, banyar-nos a les aigues de la Cote d'Azur, que eren cosines germanes, per no dir bessones, de les pudentes aigües de Coma-ruga a ple estiu, dutxar-nos amb sabó a una dutxa a peu de sorra i dinar al restaurant més peculiar de tot el passeig marítim. Creuar la inexistent frontera monegasca, arribar per fi a can Grimaldi, fer el circuit de Fòrmula 1 amb un Nissan Primera del 99', aparcar davant el port ple de iots on s'hi pot viure, morir i fins i tot néixer, participar a un dels jocs que omplien el Uefa Park i xutar una pilota amb mesurador de velocitat per adonar-me que xuto a 91 km/h (25km/h menys que Roberto Carlos en els seus bons temps), donar una volta pel centre de Montecarlo i sentir-me talment com a Andorra un dissabte al matí. Arribar a l'Stade Louis II i trobar-hi oficines, botigues i fins i tot tallers mecànics dins el propi estadi, construït per un arquitecte que devia anar fins dalt de vi el dia que el va dissenyar, fer-nos una foto que passarà a la història amb els quatre gats del Shaktar que havien viatjat fins allà, entrar al camp i trobar-lo ridículament petit, indigne de ser l'escenari d'una final europea. Asseure's en unes cadires grogues on no ens hi cabien ni les cames i començar a gaudir de la festa del futbol (i del Príncep Albert, que per alguna cosa paga). Després, el que tots ja sabeu: partit avorridíssim, Ibrahimovic amb el fre de mà posat, Messi xocant un cop rere altre amb el mur ucrainès i, finalment, Pedro, el menys mediàtic de tots, marcant el gol del triomf a l'estadi, la ciutat i el país del glamour. Aquí acabava el perquè de tot plegat, d'un dels viatges més divertits que mai he fet i de la final menys màgica a la qual mai he assistit. Sopar una pizza, aquest cop de les de debò, al restaurant d'una amiga d'Eto'o (o això ens va dir) just al moll de Montecarlo i dir adéu (o au revoir) a tot per tornar a pujar al cotxe i agafar l'autopista per arribar d'una tirada al Pla; aquesta és la part més mística de tot plegat, quan et lleves a quarts de cinc del matí a Montpeller i tens la sensació que ja som més a prop i que ara, Figueres és arribar a casa, Girona és arribar a casa, Sant Celoni és arribar a casa, Martorell és arribar a casa i per fi, a les 9.03h, vuit hores més tard d'haver tret el cotxe del garatge a Mònaco, el Pla és arribar a casa.

Això és la vie en blaugrana (o almenys així ho he volgut explicar)