Lliçó medievalista

Estaves assegut a l'última fila de la classe, mig endormiscat, quan de sobte una frase pronunciada per ell t'ha despertat els sentits. El professor parlava d'històries de fa més de vuit segles i tu has despertat de cop per preguntar-te si realment t'eren tan llunyanes les explicacions que sortien de la seva veu, és a dir, si en el fons, no era pas veritat que milers d'anys després els cavalls segueixen tenint la mateixa funció intimidatòria que aleshores, però en comptes de ser cavalcats per un cavaller untat de ferralla per tal de vèncer una batalla sangrenta són cavalcats per policies amb ganes de repartir estopa enmig d'una manifestació. Ell parlava del Palau Reial Major de Barcelona i la cort del Rei de la Corona d'Aragó i tu recordaves aquella vegada en que vas pujar a l'escenari allà, a la mateixa Plaça del Rei, per recitar-hi poemes escrits per altres, és a dir, per fer de joglar; et començava a intimidar la idea de perdre't en el temps i no saber on vivies, i més quan has pensat que Barcelona és idèntica a la d'aleshores, canviant les muralles de lloc i substituint-les per les Rondes de Dalt i Litoral respectivament. T'has imaginat qualsevol plaça del gòtic d'aquells temps, en dia de mercat, quan els qui tenien diners i poder es barrejaven amb els leprosos i els morts de gana que demanaven almoina podrint-se a qualsevol cantonada; mentiries a algú si diguessis que a qualsevol indret proper al Portal de l'Àngel, en menys de cinc metres quadrats no és possible trobar-hi indigents que demanen al primer executiu encorbatat que entra al Corte Inglés mentre ben a prop un toxicòman prem l'agulla fins el fons? Barcelona, però, se t'ha mostrat més medieval que mai quan has pensat en aquest matí al metro, just en l'instant en que mig vagó t'ha mirat amb la cara que miraven als pestosos fa set segles després d'haver estornudat; als anònims del teu voltant se'ls hi ha dibuixat el temor de la grip A al front, igual que aleshores. Et fregaves els ulls, ja no per la son sinó pel que barrinava el teu cap al mateix temps que ell, el professor de literatura medieval, es treia i es posava les ulleres en un tres i no res mentre parlava del sospitós engendrament del rei Jaume I per part dels seus pares, Pere d'Aragó i Maria de Montpeller, que segons diuen, feia anys i panys que no es veien quan l'infant va néixer. Fins i tot aquí tot coincidia: la Història mai dirà que Jaume I era el fill bastard d'algun servent de Maria de Montpeller, igual que mai cap mitjà de comunicació oficial admetrà la infinitat de fills bartards que el Rei d'Espanya ha anat engendrant per aquí i per allà amb el pas dels anys.

Ell ha acabat la classe i ha marxat cap a casa pensant que avui havia ensenyat una mica més de la història de la literatura catalana medieval als seus alumnes, però tu has marxat a agafar el ferrocarril tenint la sensació que després de vuit segles d'evolució -o de progrés, com alguns diuen- l'única cosa que ha canviat és que ara, al lloc on abans hi penjaven públicament els lladres i delinqüents s'hi pengen un parell de sabates, ja que els pilars de la humanitat segueixen sent els mateixos que aleshores: la guerra, l'afany de poder, la dualitat social i el pitjor de tot, la sensació general de que tot està bé com està perquè som la millor generació dels temps, idèndica a l'egocentrisme fastigós del rei Jaume el Conqueridor.