Els primers freds

Era un divendres laborable normal i corrent per la majoria de mortals, però per tu era una mica més especial. El despertador, tot-hi així, et va sonar a les 07.15h com un martell estrident que es clavava dins el teu cap; ella t'havia demanat que et canviessis aquella alarma fastigosa que obligava a llevar-se d'un bot al llit per una de més suau, com una cançó de Menaix a trua, i tu vas fer-li cas. Vas canviar-la, tot va sonar més suau, sí, però al primer toc vas prémer la tecla que l'endarreria cinc minuts més per tal de poder seguir fent l'orni dins el llit durant aquells tres-cents segons que aquell matí van semblar-te tres-cents paradisos. Vas obrir els ulls perdut dins aquells llençols desconeguts que ja t'havien començat a ser familiars, mort de son i amb la mateixa galvana de quan et sona el despertador a les 07.15h per anar a la universtitat. Aquell matí, però, tot era diferent. Vas posar els peus damunt aquell terra gelat i encara ple de bocins de sorra, buscant les xancletes que mai vas trobar, obrint la finestra del menjador de bat a bat perquè hi entrés la claror de primera hora i despertant-la amb pessigolles rere les costelles. La nit anterior ho havies deixat tot llest: la motxilla amb la roba plegada a dins i els plats rentats damunt el màrmol de la cuina; no vas fer res més que esmorzar quatre galetes que t'havies comprat el dia abans al cal Rafaelet, preparar-te al seu costat uns entrepans de nocilla per berenar aquella tarda i rentar-te les dents per última vegada amb aigua salada. Després d'això, res més. El silenci dels comiats i el cantar d'uns pardals que escoltaries per darrera vegada al mateix temps que la nit blavosa s'anava esmunyint dins el cel per cedir-li pas al sol. Eren ja tres quarts de vuit quan vas cloure aquella porta, quan junts vau tancar amb pany i clau el niu del vostre amor. D'allà al port us separaven uns escassos deu quilòmetres que, al ritme d'aquell ciclomotor de marca italiana, tardaríeu quinze minuts a fer. La moto estava absolutament molla malgrat que durant la nit no hagués plogut. Penses que mai sabràs quina tempertura marcava aquell matí al termòmetre, però tampoc mai oblidaràs el fred que vas passar conduint a 70 per hora amb un casc sense visera i sense guants durant aquella recta de sis quilòmetres que separava Es Caló i Sant Ferran; tu no paraves de dir-li, amb la veu tremolosa pel vent, que t'abracés tan fort com pogués, i que mirés a la dreta, que es fixés en com el sol s'anava aixecant al fons de l'horitzó. I conduies amb una sola mà perquè l'altra la tenies ocupada assenyalant amb el dit aquell veler que es divisava al fons del mar, o aquelles cabres que a l'altra banda de la carretera pasturaven en ramat, o les persones que corrien pel voral de la carretera amb dessuadora de caputxa i els auriculars de l'mp3 a les orelles. Ho assenyalaves tot perquè tot et semblava rotundament magnífic en aquell matí de divendres: a Sant Ferran vas parar la moto per agafar de la motxilla una jaqueta de més mentre els bars apujaven les persianes i un parell o tres de nens sortien de casa malhumorats amb cara de pocs amics camí de l'escola. I tu seguies conduint recta amunt camí del port, accelerant cada vegada més lentament per por a deixar escapar de forma massa ràpida aquell instant, aquell matí atípic en que vas descobrir com s'engendrava el dia a Formentera, aquell aleteig traduït en 49 centímetres cúbics i aquella aurora voreal convertida en l'escalfor dels primers freds gràcies a la claror dels primers rajos de sol arribats Mediterrani enllà.