L'enemic blanc

Gràcies a Joan Padrós per fundar fa més d'un segle el Reial Madrid.
Gràcies, per tant, a Joan Gamper per haver fundat tres anys abans el nostre Barça amb els colors del seu estimat Basilea.
Gràcies a Paulino Alcántara per foradar la xarxa de la porteria del Camp del Carrer Indústria en un partit de 1929 contra el Madrid i haver-nos fet entendre que aquí tenim al.lèrgia al color blanc.
Gràcies a Platko per salvar mil gols en aquella final de Copa a Santander i inspirar en cada aturada un vers d'Alberti.
Gràcies a Samitier per ensenyar-nos que les llagostes sabien fer gols, però sobretot, gràcies per haver descobert un refugiat polític de l'Europa de l'Est que la tocava com ningú i es feia dir Kubala.
Gràcies, doncs, a en "Laszi" per fer el millor futbol que mai a la història s'hagi vist a Can Barça i haver obligat a construir el Camp Nou de tant petit que s'havia quedat el vell camp de Les Corts.
Gràcies a Cèsar per marcar un gol a la final de la Copa Llatina contra l'Sporting de Lisboa l'any 1952 al Santiago Bernabéu.
Gràcies a l'inventor dels pals quadrats de Berna per fer-nos perdre aquella primera final de la Copa d'Europa; una derrota del present és la lluita pel futur.
Gràcies a Franco per robar-nos a Di Stefano i obligar-nos a fer una travessa pel desert de catorze anys sense guanyar una Lliga.
Gràcies a Miguel Reina per no aturar-se aquella rematada acrobàtica de Cruyff, que posaria punt i final a l'agonia retornant la Lliga al Camp Nou al costat de Sotil, Asensi o Reixach en aquella tarda gloriosa al Molinón.
Gràcies a Basilea per existir i per ser el bressol de la primera gran final de la història culé.
Gràcies a l'LFP per inventar l'efímera Copa de la Lliga i permetre'ns veure com Maradona trencava la cintura de Juan José en aquella finalíssima al Bernabéu.
Gràcies a Urruti per aturar el penal a Valladolid.
Gràcies a l'Steatua per guanyar-nos a Sevilla i fer-nos plorar per seguir lluitant.
Gràcies a Meyba per el.laborar una samarreta taronja que mai ningú oblidarà i gràcies a Katanec, Vialli i Lombardo per obrir aquella barrera i permetre a Koeman marcar el gol més important de tots els temps a Wembley.
Gràcies a Romàrio per ensenyar-nos que una cua de vaca és molt més que una extremitat animal.
Gràcies a Atenes i el Milan per fer-nos baixar del cel.
Gràcies a Ronaldo per fer-nos vibrar en un any que ningú oblidarà malgrat no guanyar la Lliga.
Gràcies a Figo per fer-nos entendre que potser la Bíblia va ser un best-seller de ficció però Judes un personatge de carn i ossos.

Gràcies a Rivaldo per demostrar-nos que marcar de xilena el gol de la victòria a l'últim minut de partit no ha de ser sempre una pel.lícula de ficció.
Gràcies a Ronaldinho per fer-nos tornar a somriure.
Gràcies a Larsson per assistir a Eto'o i Belletti en els dos gols que, com dos petons, ens van enamorar amb el Barça en aquella nit a París.
Gràcies a Iniesta per fer-nos creure en els miracles i gràcies al mes de maig per existir i permetre la Primavera de Praga, el Maig del 68' i el maig del Triplet.

Però sobretot, gràcies al meu avi per haver-me explicat totes aquestes coses i per haver-me transmès un sentiment que viurà amb mi i en nosaltres per sempre més. Va ser ell qui algun dia m'ho va dir: si el Madrid no existís ens l'hauríem d'inventar.