Berlinejar

El pitjor dels viatges és que te n'adones d'ells quan ja s'han acabat, quan obres de nou la porta de casa i veus que a les mans no hi tens una targeta magnètica sinó les claus de tota la vida que obren el pany de sempre i quan t'asseus davant l'ordinador per escriure una crònica marcada pel retorn esdevingut. I què es pot escriure quan vas a dormir posan-te el despertador per anar a la universitat i recordes que no fa ni divuit hores t'has llevat a més de 2000 quilòmetres d'aquí? Doncs segurament caldrà que tanquis els ulls per veure davant teu, de nou, la finestra en forma de postal amb un cel grisós i baix i un teatre de recent construcció situat en una plaça amb nom de revolucionaria; Berlín és la ciutat més barata d'Europa, on sopes per tres euros, beus un litre de cervesa per poc menys de cinc, compres samarretes per dos i mig i viatges durant tot un dia amb metro o tren per escassos quatre. Enmig de tants números i economia pseudo-proletària, però, el sol és l'element més car que existeix, tant, que et vas quedar sense xatarra fent-li treure el cap un parell d'hores. Saps de sobres que la boira i la pluja fina insistent t'ha amarat durant els últims quatre dies, ja que fins i tot trobes a faltar el fred berlinès dins la Barcelona dels quinze graus en amunt i penses que els teus guants i la teva bufanda hauran d'esperar setmanes o potser mesos per tornar a sortir a passejar com has passejat aquests dies amb ells; de la foscor al color i de la timidesa a l'extravagància en escassos metres de diferència, caminant pels amplíssims carrers d'una ciutat de cartró pedra construïda partint de zero fa menys de seixanta anys. I és ara quan notes el xiuxiueig de l'aigua de l'Spree a la confluència amb Friedrichstrasse quan anaves de nit camí de Tacheles, quan escoltes el silenci del mateix Olympiastadion que durant les Olimpíades del 36' va aplaudir a un atleta negre com Jessie Owens, quan olores l'herba que vas comprar-li a un holandès de l'hotel i que vas fumar-te a una espècie de centre social okupat anomenat Cassiopeia i que abans era una estació de ferrocarril o quan et veus jugant, amb tot el respecte del món, a cuit i amagar amb els del Pla -com quan éreu petits a Cal Fàbregues-, però aquesta vegada amagant-vos entre els blocs que formen l'immens memorial a l'Holocaust; si alguna cosa té Berlín és aquesta, la possibilitat de perdre's, ja sigui en el temps i en l'espai.

Passar en menys de quatre parades de metro de Moscou a Nova York, de blocs de pisos idèntics ebris de monotomia i orfes de cultura i oci a carrers engarlanats amb llums de Nadal, gratacels il.luminats i botigues a banda i banda, de gent vestida igual que a les fotos de fa vint anys dels nostres pares a elegants empresaris amb BlackBerry i joves artistes emprenedors amb el cabell pintat de rosa, d'un camp de concentració nazi per reprimir jueus a una presó de màxima seguretat de l'RDA per reprimir activistes, de la Gestapo a la Stasi, de 1982 a 2025.
Dues cares d'una única moneda. Saber que entre el blanc i el negre existeix Berlín.

Això és berlinejar.