No feia ni un dia que havies tornat de Berlín i el teu cap, el coordinador de futbol sala de l'A.E.Casp, et va demanar si podies anar a fer d'entrenador al partit que l'endemà jugava l'aleví A, és a dir, els teus nens. Sí, els de l'any passat i els de l'altre, els teus, els que protagonitzen l'únic video que tens penjat al perfil d'aquest bloc i aquells amb qui vas guanyar la lliga de Promoció fa dues temporades i amb qui vas aconseguir el sots-campionat de la lliga de Preferent l'any passat havent perdut únicament un partit de divuit disputats: el definitiu, la final; la teva Hongria del 54' o la teva Holanda del 74'. Tu t'ho vas pensar durant uns minuts i vas reflexionar sobre si era positiu o negatiu tornar-te a colar dins la vida de tots ells després de tants mesos, després que tan difícil així estat per tu passar pàgina i oblidar el millor equip que mai has tingut entre mans. I precisament per això, perquè tenies ganes de dir-lis tot allò que no vas tenir temps de dir entre tantes llàgrimes i plors després d'haver perdut la final, vas acceptar el repte. A més, al partit també vindria l''Adrià, l'altra meitat d'aquella arquitectura d'una il.lusió. I així va ser. Dos dies després d'haver aterrat d'un viatge que t'ha deixat girat del revés et trobaves altre cop donant la xerrada tècnica prèvia al partit davant seu, com si res hagués canviat i tot fos com va ser durant dos anys. No els vas parlar del passat, sinó del futur, d'allò que han esdevingut, no per tu, sinó per ells. D'allò que tenen a les mans: la possibilitat de desafiar al destí i aconseguir aquest any, amb treball i constància, allò que l'any passat se'ls hi va escapar de les mans en una segona part per oblidar el dia del partit més important de les seves vides. I amb tot, divendres van sortir a jugar sentint-se un any més joves, un any més menuts. I tot va anar com recordaves: golejada d'escàndol, joc talentós, cap pilota donada per perduda i solidaritat entre uns i altres.
Al finalitzar el partit, però, van ser ells qui et van donar la sorpresa més inesperada que podies esperar. Et van preguntar si sabies perquè havien guanyat. Tu els vas respondre que ho havien fet perquè aquest any tenien un gran entrenador amb qui treballaven com mai. I ells et van dir que no, que allà, divendres, amb l'Adrià i tu a la banqueta, havien guanyat per un altre motiu. I de sobte, per sorpresa, es van arremangar una màniga del braç dret per ensenyar-te que s'hi havien dibuixat, amb rotulador, una V de victòria idèntica a la que tu els hi vas dibuixar aquella vegada que perdíeu a la mitja part dels quarts de finals de fases i no et quedaven més arguments per donar-los forces i creure en ells.
I emocionat, els hi vas dir que no se l'esborressin mai, ja que allò els permetria no oblidar tot allò que durant dues temporades l'Adrià i tu els hi vau intentar transmetre: l'emoció per viure cada partit com si d'un somni es tractés.
1 comentari:
És un text preciós. M'ha faltat ben poc per emocionar-me. També tinc nens (en el meu cas són alumnes) que van tirant endavant i que d'alguna manera considero meus. No sé com t'ho fas però sempre m'acabes arribant molt endins d'una manera o altra. No deixis mai d'escriure.
Publica un comentari a l'entrada