19/3/10

Respirar

Agafo aire i des del centre de l'escenari et miro, sempre, a mà dreta, assegut amb la guitarra entre els braços i acariciant-la amb la tendresa d'una llevadora. Et busco els ulls, somric, i la teva mirada em diu quan he d'entrar o quan he de callar, quan surto o quan parlo; tu duus la batuta d'aquest eskamot nostre, i tu ets qui obre les portes del cel i inicia el castell de focs. Com diu el poema, "han passat els anys, han passat moltes coses", però et segueixo mirant igual que fa quinze anys quan, jugant a cuit i amagar al jardí de Cal Fàbregues, em deies amb un movident de celles que ja podia sortir a salvar tots els enxampats. I jo corria igual que ara recito, i tu erets allà, com sempre has estat a tot arreu. Pensa-hi: hem cregut en les estrelles sota el cel del casc antic de València, hem fet una marató d'introspecció cap a nosaltres mateixos a la Plaça de l'Església de Sant Ferran, a Formentera, i ens n'hem adonat que des de sempre hem sigut bàrbars fumant al call jueu de Girona. Per això et segueixo mirant i sempre et trobo. Dalt l'escenari o dins una pista poliesportiva de 40mx20m on ets la veu que em diu si presiono o defenso a l'home, si faig jugada individual o busco la diagonal a l'altra banda, si xuto a col.locar o marco gol sense pensar-m'ho. Sigui on sigui, tu sempre ets allà, bategant com pocs saben fer-ho, assegut amb mi i recordant que hem recorregut mils i mils de quilòmetres buscant en cada revolt de carretera l'essència de tot plegat i n'hem après que mai res és prou real com per enfiar-se'n.

Sense tu, sense tenir-te al meu costat, mai me n'hagués adonat que la poesia era un rock'n'roll de la vida. I ara que per enèsima vegada els senyors vestits de blanc amb mala lletra et diuen que no pots respirar bé, jo saps què els dic? Que no em fan cap por, perquè tu no necessites pulmons per respirar si a les mans hi tens una guitarra.


2 comentaris:

Aloma. ha dit...

Puf que intens, jo també recordo les tardes d'estiu a Cal Fàbregas...

ànims eskamot!

an | na ha dit...

M'ha recordat a una frase d'un remot llibre d'Albert Camus que diu així: "Pensé que, después de todo, era un domingo de menos, que mamá estaba ahora enterrada, que iba a reanudar mi trabajo y que, en resumen, NADA HABÍA CAMBIADO.

Sort en tenim d'aquelles persones que per molt que passin els anys, sempre estan allà, a dalt de l'escenari, compartint-lo amb tu(comparable a la vida), a baix miran-te (des de la distància) o des de qualsevol perspectiva (sempre).
És genial dedicar tot això i més a algú que per a tu és molt més que una paraula escrita.



Anna.