Incendie

Tu algun dia també havies volgut ser una paraula, moure't per la vida com si caiguessis amb trineu per les corves de la seva forma, dins ella, de lletra en lletra teixint a cada pas un significat cada cop més ampli. De fet, sempre has volgut ser-ho. Sempre has somiat amb paraules que no desapareixessin mai d'enlloc, ni d'un país on gairebé no tinguessin vigència, ni d'uns carrers on a batzegades lentes, amb reg gota a gota, s'escampessin com un ruixat de tempesta entre aquells qui les coneguessin. Has volgut ser poesia perquè hi ha vegades en que la poesia té més poder que el Sol per descriure la pròpia realitat; imagina't: veus una torre de l'Edat Mitjana, puges amunt, esglaó rere esglaó en una escala de cargol de fa molts i molts segles, arribes dalt i avistes allà, al fons, el cim del Canigó, encara cobert de neu, abraçant una infinitud de terra segrestada. I penses en Verdaguer, ja que ell, la seva paraula, et remou l'ànima per dir-te que lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot dels Pirineus se bada. Per això has volgut ser la paraula cantada pels trobadors medievals, alguna estrofa de qualsevol cançó on hi sortís un senyal dirigit a una amada, el senyal definitiu que, amb forma dels teus ulls o amb carícia de les teves mans, fes saber a la persona que volguessis que t'apassionaria compartir un escamot d'amor; una cançó on tu series com un cavaller, prendries les ciutats, travessaries els ponts, venceries enemics a les torres de guàrdia i salvaries princeses de totes les presons. Però duus una cuirassa que es fon com foc si et disparen sagetes d'amor, ja que tu no ets cavaller i malgrat imaginar-te als peus de Carcassona escoltant Cerverí de Girona, a les mans només hi tens roses. I somnis, molts somnis. Precisament has volgut deixar de ser aquesta paraula per passar a ser-ne una altra, per donar vida i batec a il.lusions de paper mullat amb sucre que t'imaginaves quan tenies setze anys i fer-les realitat. Sempre ho has volgut. I de sobte, com un espasme, ser una paraula rere altre, com desitjant ser-les totes de cop, desordenades i desacomplexades, revolucionàries davant la vergonya de no mirar-se les unes a les altres i dir-se excentricitats, ja que com un petó amb llengua dins l'orella o com un coixí apretat amb força durant un orgasme s'aparallerien com si dues mans les escrivissin a una velocitat que petés radars d'autopista. I, com l'esperança dels exiliats davant un horitzó, es crearien capítols llargs i eterns, tot el que havies somiat seria realitat i et veuries reflexa't, com al vidre d'unes ulleres de sol: la vida et semblaria un compte enrere amb segons i mil.lèssimes i series aquell vers d'Ausiàs March on la mar bull com cassola en forn, ja que no series fum sinó foc groguenc.

Per això algun dia havies volgut ser una paraula, per cremar-les totes i quedar-te sols amb síl.labes. Per viure amb monosílabs com cel, Sol, tot o res, com junts, món, mar o foc. Per poder-li dir, amb tan sols dos sílabes, la conjunció més màgica que existís. Amb tu.