25/7/10

Proètica de la Petita Pàtria


No t'enganyis. Tu també algun dia, potser com avui, t'has llevat amb el cap a qui sap on i la boca dissecada. La persiana, no del tot tancada, deixa entreveure el sol que abans de posar-te dins el llit, fa escasses hores, era sols claror; ara espetega per tota l'habitació com focus de molts watts mentre et recargoles amunt i avall pel llit recordant la nit d'ahir. Els ulls vermells davant el mirall i la roba d'ahir escampada pel terra són molt més que un detall insignificant: són purament un símbol, les cicatrius d'una ferida amb forma de petó o d'amnèsia temporal. Vols recordar-ho tot, punt per punt, per tornar a assaborir l'alcohol que ara et corre per la sang en forma de seqüela o el fum que vas calar per la boca i ara es dispersa, com un núvol, dins els teus pulmons on plou. Reviu-ho tot, doncs. Obres el telèfon mòbil i observes el darrer missatge que vas enviar ahir a la nit -si és que se'n pot dir nit, si és que se'n pot dir missatge-, i com per art de màgia, ho tornes a palpar tot amb la punta dels dits -o dels genolls-: com en aquella cançó de Piperrak, no saps ni on vius ni saps quina hora és, però ahir vas veure sortir altre cop el sol i se't va mostrar rogenc com una moneda de sang. Sense música, ni barra ni caseta groga de Schweppes, la plaça torna a ser una catifa de ciment estampada de gots buits com poncelles en un prat de girasols i tu tens la pell esborronada per la fressa del matí que gela el record calorós del foc d'una nit. Ara, aquí, assegut davant la pantalla de l'ordinador després d'haver dinat, tot es veu amb una perspectiva molt més serena i clara, però ahir -o avui-, allà -o aquí-, la Petita pàtria dormia cansada després del combat més pletòric de l'any i tu no sabies reconèixer més enllà de les bombolles surant dins el got de gintònic. Per això vas preferir el silenci abans que dir-ho tot de cop, com un espasme o com un crit davant l'abisme desbordat de sinceritat.

Ara saps que tot és ara, però ahir, mentre el cel era d'aquell blau a mig camí entre el blanc i el negre, tu no sabies si era de dia o era de nit; la Festa Major respirava l'última alenada, sols t'acompanyava un vers de Ferrater i l'única certesa era que fos on fos, dormís on dormís, ella tenia la pell mig de sol, mig de lluna.