3/1/11

Dècimes d'oblit I: Un full en blanc


Hi va haver un matí de gener idèntic a aquest mateix d'avui. Després de dies grisos però de calor, com una contradicció, el sol espetegava radiant rere els porticons i el fred es deixava notar fins i tot dins els llençols, com aquest matí. Com cada dia durant les vacances de Nadal, em vaig llevar sense pressa escoltant la ràdio i vaig esmorzar assegut davant la pantalla de l'ordinador mentre obria les pàgines de diversos diaris digitals. Igual que avui. Després, amb tot el dia per davant, vaig mirar-me al mirall, vaig creure oportú que avui tampoc calia afeitar-se i vaig sortir al carrer per la porta de davant, la del jardí, per anar a fer un cafè a la granja del poble on millor s'hi està i menys gent hi ha. Exactament igual que avui, vaig creuar-me amb dues persones, una de coneguda i una altra que no; les vaig saludar a totes dues dient bon dia. El cert és que els carrers no feien aquella olor d'humitat que tant m'agrada, ni estaven engalanats amb adornaments nadalencs com les pel.lícules de Holywood ens han ensenyat ni tan sols tenien vora l'acera neu endarrerida de dies anteriors: res de tot això existia, i malgrat passejar per un paisatge absolutament banal, igual que el d'avui, els dos minuts i mig que separen casa meva d'aquell bar van significar una pausada i tranquila introducció a un dia espaiós com una paret verge i a un any buit per estrenar com un full en blanc.
Cap cotxe amb les seves claus dins la meva butxaca m'esperava a la porta de casa, com avui. Cap plat de carn d'olla de l'àvia feia xup-xup a la cuina quan vaig arribar de fer el cafè, com avui. Cap equip de futbol-sala del poble on jo jugo estava fora de la zona baixa de la taula classificatòria, com avui.

Però aquell matí de principis de 2010 no vaig llevar-me sol dins el llit, ni vaig fer el ronso mentre sonava la ràdio sense parlar amb algú, ni vaig fullejar les pàgines de l'Avui sense comentar el partit del Barça d'ahir, com avui. Vaig llevar-me abraçant una esquena nua, vaig revolcar-me sota els coixins trobant la cara adormida d'un àngel i vaig llençar-me dos sobres de sucre a la tassa mentre li deia a qui bevia un cafè amb llet al meu costat que l'amistat carnal ens uniria per sempre, no com avui.

Tenia un any acabat d'estrenar per endavant i ara que l'he viscut estimo l'absència que abans era presència.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

que bonic

Anònim ha dit...

Quin sentit té mirar una peli de la Coixet si no es per beneficiar-se a una tia?