Imagina't: Estàs tirat a terra amb els pantalons estripats i mitja motocicleta damunt el teu peu esquerra. Tremoles. Aixeques la vista i sols veus els focus dels cotxes que t'enlluernen els ulls i que brillen al picar amb les línies de la calçada. Tens por. Sents el soroll dels clàxons i les passes de les persones que travessen el carrer per ajudar-te. Et pregunten com estàs i tu només saps dir bé. Bé. Bé. Però no estàs bé. Tens por. I sense saber quines mides té el temps, allà, estirat enmig de la calçada, veus passar mitja vida per davant. Tot va molt ràpid, com quan intentes contar les finestres del tren cada vegada que el veus passar davant teu a l'andana de l'estació.
En el fons, allà, al mig de tot i indefens del món, et sents anònimament més sol que mai i te n'adones que a vegades allò que algun dia vas ser ja no té cabuda a la realitat. I sobretot, que la vida, en un instant, s'ha convertit en l'estel fugaç que has vist caure mentre abraces l'asfalt.
1 comentari:
Sempre en un instant. En un instant succeeixen les sorpreses més inesperades de la vida. El llarg termini mai ha tingut tanta força emocional. Les millors i pitjors sensacions acostumen a ser instantanies.
Publica un comentari a l'entrada