9/3/09

Tu i jo no hem estat mai al mar


Hi haurà una tarda en que tornaré a buscar-te. A trencar l'enigma de la distància per fer néixer flors a les voreres, com a les cançons del Serrat. Seré capaç de perdre el cap com mai l'he perdut fins ara, i agafaré un tren que em porti cap a tu per tal de retrobar-te. Baixaré a la teva estació, i allà, amagat entre un fanal i una paperera, hi deixaré un paper amb el teu nom escrit i amb una sola indicació: Agafa el proper tren i baixa a l'estació d'Ocata si vols que el teu desig es faci realitat. Aleshores t'enviaré un missatge dien-te que vagis ràpid cap a la teva estació si vols tornar-me a veure. Quan tu arribis, jo ja seré a Ocata contant les onades que piquen a la sorra minut rere minut, però allà esperaré la teva silueta difuminada pel capvespre fent temps fins a observar si has superat la primera prova del joc. Quan baixis del tren, si has seguit bé les indicacions, arribaràs a la platja, i allà, com una cometa enmig del desert, trobaràs una rosa blanca enmig de la sorra amb una nota clavada a la tija: Si vols que el teu desig es faci realitat, bufa els pètals per escampar-ne la vida, tanca els ulls i pica de mans tres cops.
I aleshores apareixeré jo per córrer cap a tu, per abraçar-te amb tota la tendresa acumulada durant aquest temps d'interluni i per asseure'm de nou amb tu a la platja i poder dir que tu i jo si que hem estat al mar.

I quan ho faci, hauré recobrat una part tan gran de mi que haurem pogut tornar a fer literatura de la pròpia vida.

1 comentari:

Anònim ha dit...

S'enyoren moments de tendresa i complicitat com els que durant anys vam compartir. Gràcies per retrobar-me.