La història també comença aquí

Nou bloc, qui sap si vida nova. La veritat és que ara mateix em corre per les benes la il.lusió immensa que suposa començar aquesta nova etapa aquí, en aquest petit i minúscul racó de la xarxa que es podria comparar amb el que som: formigues en un desert, és a dir, res.
És difícil la vida després de París: l'esforç de trobar la bellesa necessària a una Barcelona que estossega a cada segon envoltada de tant de fum és una tasca complicada, i deu ser per això que considero oportú en aquesta primera actualització viatjar de nou, ni que sigui per uns instants, a les llambordes del París que trepitjava fa just ara set dies. I m'agradaria que ens agaféssim de la mà i caminéssim carena amunt fins al Sacre Cour i que, després de volar amb la ciutat als peus, anéssim a prendre alguna cosa i entréssim a un cafè sense nom però pinzellat amb post-its plens de frases en infinites llengües. Tan bon punt hi entréssim ens trobaríem un cantant anònim davant un piano, envoltat de papers per les parets o de l'única foto emmarcada en tot el bar: una de Jaques Brel a l'entrada. Ens demanaríem alguna cervesa i, de ben segur, ens miraríem als ulls per adonar-nos que hem tornat al mateix bar on en un vespre de febrer, quatre estudiants de filologia catalana a la UAB hi havien escrit un poema i l'havien penjat en una paret amb l'esperança que temps després aquella flama encara no s'hagués apagat.

Ja ho veieu. Segurament nosaltres no érem ni Rusiñol, ni Miró, ni Salvat-Papasseit, però París ens va transmetre tant o més que a ells, i en el fons, amb aquest nou bloc no pretenc res més que el mateix: que la flama mai deixi de cremar.

















(La fotografia està feta a la paret d'aquell bar, i si cliqueu zoom i ho busqueu, trobareu la nostra petjada. El poema, per si no es veu, diu així:

Passaran els anys i aquest paper es marcirà,
però d'aquest groguenc que omplirà
els espais buits]
en farem néixer milions d'estrelles que,
com focus d'un cabaret que va del Sena al Sacre Cour,
il.luminaran el camí de sirga
d'aquest pas a pas descalç tan nostre
que no coneix altre verb
que avançar.)