El Paradís

Avui he tornat a passejar pel Gòtic. Feia potser setmanes o fins tot mesos que no ho feia, i resseguir de nou els passos de la Barcelona que més m'enamora ha estat com no caminar sol. Potser, ben bé, l'amor m'ha acompanyat aquesta tarda, o millor dit, el desamor; la poesia és dolor, com l'amor quan es fa sincer. Tot ha tingut el color d'aquelles cançons tristes de Sopa, les que m'acompanyen quan és de nit i no tinc son. I la veritat és que no ho sé si jo sóc el boig de la ciutat, però si que sé per qui he perdut el nord. Per això escric en una matinada freda de divendres com la d'avui, suposo. Ho faig perquè se'm fa tant lenta la teva absència que d'alguna manera o altra necessito despullar-me d'allò que em pesa a l'ànima, per molt que no hi tingui cabuda dins els caràcters d'una fulla de text del blogspot. Si parlo de tu em desvisc, per això més val que torni a agafar el fil de la meva passejada per la Barcelona de cantants amb guitarra asseguts damunt el pedrisc de l'acera. Escoltar aquelles cançons del Silvio ja no ha estat el mateix que abans, però asseure'm a la plaça on una tarda ens vam regalar una abraçada ha tornat a pinzellar-ho tot amb el regust als llavis d'aquelles mirades sense paraules que tant ens agraden.

I enmig de tot això, el Paradís deu seguir fred i callat com aquesta tarda quan hi he caminat, ja que aquell carrer m'ha dit a cau d'orella que no m'accepta en solitud, i com saps, ja no existeix cap altre sortida que tornar a ser llavis de foc encenent la ciutat.