11/4/09

Un conte anomenat Ruca


Hi havia una vegada, en un lloc molt petit i molt llunyà, un oasi de pau enmig de la civilització. Un indret diferent, amb personalitat pròpia i un peculiar poder que t'aconseguia xuclar cap a ell igual que un estel morint dins un forat negre; la gràcia és que allà no s'hi moria, sinó el contrari, allà s'aprenia a viure.

Les persones que l'habitaven es convertien en barrufets blaus cada matí. I així es volien sentir. Barrufets de vint anys que mataven, treballant, el poc temps que tenien fora de la feina, ja fos aprenent a escoltar o a callar quan fes falta. Però sobretot jugàven a viure, a construir el seu propi món en menys d'un quilòmetre quadrat. Amb solidaritat, amistat i un poció màgica. I dic màgica perquè els permetia estar desperts durant vint hores i no cansar-se mai, treballant durant aquestes vint hores i seguint reflexionant en cada passa endavant, convertint el dia a dia en una meditació constant. I més coses. La seva feina era aprendre sobre ells mateixos per poder ensenyar als altres, i per això durant totes les hores del dia es xuclaven la sang per nedar dins les clavegueres de cadascú, redescobrint-se batec a batec i posant respostes que mai havien trobat a tots els perquès. Sentir-se com nens no els feia por, però al mateix temps, recolzant-se sovint els uns amb els altres, compaginaven el fet de disfrutar com canalla amb qualsevol joc amb el d'aprendre com persones grans a traçar un viatge de cami cap a ells mateixos.

Un dia, però, van haver de marxar d'aquell oasi per tornar a la seva vida d'abans, a la de sempre, a la de tota la resta del món. I va ser aleshores quan van adonar-se que la famosa bombolla que provocava la poció màgica existia (ells que sempre n'havien posat en dubte l'existència real), ja que durant aquell temps a l'oasi havien conviscut únicament amb ells mateixos i els demés. O els demés i ells mateixos, tant és!, allà tot era recíproc com el significat del verb educar. Educar aprenent a viure, sense tel.levisió, internet o notícies de l'exterior, però sobretot, educar en un profund viatge agafats de la mà  amb la pròpia ànima de cadascú.

Coneixien allò de que tot el que és bo s'acaba, però va ser aleshores quan aquest conte es va convertir en una història sense final, just quan al tornar a trepitjar el món real es van sentir intrusos davant de tot; havien estat un gra de sorra en la gran platja dels somnis, tot era diferent i sí, era veritat, la vida s'havia convertit en un punt i a part després de la Ruca.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

saps..m'encanta tenir raó..
:)

Anònim ha dit...

Pep... ha estat un plaer llegir les teves paraules i haver compartit la Ruca amb tu!
(anna-pedagogia)