3/4/09

Una nit enlloc

En recordo el fred intens, però sobretot si alguna cosa m'ha quedat gravada d'aquella nit és la inacabable solitud. De fet, sabia el que m'esperava des del moment en que vaig comprar-me un bitllet d'anada i tornada per anar a Granada en ple diumenge del pont de la Constitució; que els meus amics ja serien allà perquè marxaven el divendres al matí i que jo agafaria l'avió tot sol el diumenge a primera hora degut a que aquell dissabte inauguràvem oficialment la Penya Barcelonista del Pla. El que no m'esperava és que tot anés tal i com va acabar anant. I ho dic perquè vaig començar a fer-me la maleta per anar-me'n a les espanyes a la una de la matinada, al mateix temps en que me n'adonava que ja era diumenge i que el darrer autobús que m'anava bé agafar per arribar al meu vol sortia de l'Estació del Nord a les 03.00h de la matinada. L'avió enlairava a les 07.00h i jo havia d'agafar l'autobús a les 03.00h. I eren la una i seguia despert. I ho vaig seguir fins el moment en que vaig adormir-me al seient de l'autobús camí de l'Aeroport de Girona-Costa Brava, en una matinada freda de desembre i amb una maleta carregada d'il.lusions. Ignorava el que arribaria després. Arribes a l'aeroport mort de fred, reculls la teva targeta d'embarcament a les 04.10h de la matinada, passes el control de seguretat i te n'adones que falten més de dues hores per embarcar a l'avió. I aquí comença tot (malgrat que tant bo allà s'hagués acabat la nit). Vaig sortir a fora a fumar, em vaig prendre un te relaxant, vaig donar voltes amunt i avall per aquella minúscula terminal, però l'Aeroport de Girona a les cinc del matí és el lloc més trist del món. La desolació són estrangers dormint damunt les seves bosses, personal de serveis embolicant les maletes amb paper de cel.lofan i Guàrdies Civils avorrits caminant per tot arreu. I jo allà, absolutament sol i amb la son esgotada. Provava de dormir però estava inquiet per por a que em robessin la maleta. Provava de llegir però estava massa cansat per captar què deia Nietzsche a l'Així parlà Zaratrusta. Provava d'escoltar Sabina i m'entristia de forma abismal adonar-me que tenia raó. I seguia allà, pregant perquè els minuts es fessin segons i esperant de forma ansiosa la fi de la matinada. Però el sol seguia sense treure el cap. Aquella introspecció cap a mi mateix va ser com una implosió de sentiments que van tornar-me a plantar davant el mirall davant el qual mai vull veure'm reflectit. Però hi era, com sempre, i per sort, després de naufragar durant dues hores per les clavegueres de mi mateix, va arribar l'hora d'anar a la maleïda porta número 8 i embarcar a l'avió, on per fi vaig poder cloure l'ull durant una llarga estona al mateix temps en que el sol es llevava entre els núvols de Castella.

Del que va venir després a l'arribar a Granada ja n'escriuré alguna cosa un altre dia, ja que si avui he tornat a aquelles hores mortes a l'Aeroport Girona-Costa Brava és pel senzill motiu que hi ha dies en que la pluja que tant estimo s'alia amb la nit per menjar-se'm sencer de cap a peus, i tot d'una, com si res, el mirall es torna a aparèixer i jo m'estomaco l'ànima per recompondre'm les il.lusions igual que en aquella matinada sense nom.

1 comentari:

Bet ha dit...

M'encantaria poder fer estos viatges que fas,envalentir-me i atrevir-me anar alla on vull,jo sola,amb els meus pensaments i amb els sentiments que arrossegue a cada segon d'acompanyants...
gràcies als teus textos cada cop tinc més valor per poder atrevir-me,encara que sigui només pensant-ho,a fer un d'estos viatges cap alla on em gui el meu cor...
hem transmets un munt de sensacions a cada paraula que escrius...

seguix endavant :)