Caspions

Avui comença un nou tarannà a la vida, un després sense resposta ara que ja hem passat a formar part del passat. Ahir vam compartir per última vegada un partit de futbol sala, un espai del temps que ha omplert les nostres hores cada dimarts, dijous i dissabte durant els últims dos anys, i ahir, de sobte, quan l'àrbitre va xiular el final del partit, vaig sentir que una part que mai oblidaré de la meva existència arribava al seu punt i final.

La final perduda aquest maleït dissabte 13 de juny va ser el comiat més injust per un conjunt com nosaltres; dos anys de competició i únicament tres partits perduts de més d'una quarantena que hem disputat, trencant els registres golejadors i convertint un tímid equip de pre-aleví escolar en un equip amb majúscules, que ha estat capaç d'emocionar a gent que ni coneixia l'existència del futbol sala. Us heu convertit en hexàmetres de Carles Riba, tal i com un dia algú us va batejar, i quan sigueu més grans us adonareu que això significa ser la perfecció; elegants, mecànics, bells i sobretot profunds. Molt profunds, com les llàgrimes que ploràvem mentre aixecàvem el trofeu de sots-campió. Us ho vaig dir abans de començar el partit: Quan Casp es va fundar no existia el futbol sala, ni la televisió, ni els cotxes ni els ordinadors, i han hagut de passar dècades i dècades d'història perquè un equip arribi a la final de la Lliga de Preferent de BCN, i ara que hi som, us heu d'adonar que nosaltres ens hem convertit en història. Vam perdre, però ja havíem guanyat la nostra millor batalla. Quan l'any passat ens vam proclamar campions de la Lliga de Promoció ni ens plantejàvem la possibilitat que un any després fóssim finalistes de la Lliga de Preferent, per tant, arribar-hi, ser sots-campió, és molt més que un trofeu de campió.

Tant a l'Adrià com a mi ens heu permès convertir-nos en nens petits a la vegada que us tractàvem a vosaltres com adults, ja que hem guanyat tot allò que ens hem proposat amb treball i esforç, però a la vegada, hem traspassat els límits de l'esport pròpiament dit per aferrar-nos a l'emoció incontrolada; ens hem dibuixat una V de victòria al braç per sentir-nos forts i us hem explicat qui era Ulisses minuts abans de jugar al CEIP Ítaca, sortint del vestuari cridant espartanos! i sabent que Ítaca era classificar-se per la final. Heu estat capaços d'omplir el pati verd de Casp un dijous de juny per guanyar el partit més important que heu jugat mai, saltant al terreny de joc amb els ulls enllagrimats perquè sabíeu que vosaltres, nens de 10 anys, éreu els petits ídols d'una graderia plena de totes les categories de futbol sala de Casp i de gent molt més gran que vosaltres, per això us vaig dir que érem protagonistes d'una pel.lícula però ara calia que fóssim herois de carn i ossos.

I ho vau ser. Junts ens heu permès a l'Adrià i a mi crear l'arquitectura d'una il.lusió que ja s'ha acabat. A partir d'ara, aquests dos anys deixen de ser efímers per ser tota una vida que seguirem vivint junts mentre ens quedi el record que jugant com jugàveu heu estat una anàfora de gols com hexàmetres de Carles Riba.

Despertem del somni. Benvinguts al món real de nou, hem estat a un pam de la glòria i gairebé ens passem el joc junts.
Restart.

Quan torneu a somiar recordeu-me dient que heu estat el millor que m'ha passat a la vida.









- Vídeo "Som victòria" del pre-aleví 09' de Casp
http://www.youtube.com/watch?v=f1NGRq5HmYE&feature=channel_page