Ara caminava sense ombra, perquè la lluna s'havia ocultat, feia poc, darrera un dels núvols. Se sentia sol i en pau amb ell mateix. S'ajupí i agafà un grapat de sorra, que llançà amb fúria en direcció a les xaboles, i tirà endavant, pressa de l'estranya consciència que el temps que la nit creava només era, per a ell, vent, mar i ombra... "On seré demà a aquesta hora?", tornà a preguntar-se. No hi havia demà. El futur no existia. La pregunta era només un desafiament a la tenebra que s'acumulava al voltant dels llumets de la llànties de les xaboles. Pensà en la papallona de Roldós, seca ja i de colors esvaïts. Fins quan duraria Roldós, el seu tendre, neulit i estimat company? Es veritat, només existia el passat, i el que s'havia viscut, en ésser evocat pel record, cobrava el prestigi d'una resurrecció.
Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços
1 comentari:
Només existeix el passat... perquè és el que ja no podràs tornar a ser.
Publica un comentari a l'entrada