T'asseus aquí davant per dir que tot ha tornat a ser un mirall i que l'únic eco que existeix torna a ser la teva veu. Per escriure altre cop en tercera persona per tal de sentir-te menys sol. I ho fas assegut aquí mentre a fora el món hi plou i la gent corre esporugida com si tota la humanitat estigués a punt de perdre el tren, com si el futur no existís i el present s'accelerés; tu no tens cap lloc on córrer mentre els altres, per culpa de les gotes, viuen la vida més intensament. Segurament és veritat; la pluja no fa res més que intensificar els estats d'ànim. I a fora la tempesta no amaina mentre tu et reclous en tu mateix després de mesos d'abandonament, després d'anar i venir de mil llocs diferents sense fer transbord per descansar. I saps, de sobres, que necessitaves retrobar la calma, esperar un dia de pluja, tornar a la petita pàtria un dia d'aquells en que no toca ser-hi i estirar-te rere la finestra, amb el porticó obert, i mirar a través d'ella com si fos el quadre estrella d'una exposició d'art itinerant. I el que és millor: apreciar el moment en que deixa de ploure i la terra desprèn la mateixa olor que després d'una tempesta d'agost. I sortir al carrer de nou. I mirar cap el cementiri i veure que, sorprenentment, darrere els pins altíssim es vol fer de nit i l'arc iris talla en sec la devallada de l'alba; et grates els ulls, sí, això no es Formentera ni ho serà mai, però avui el paradís s'ha apropat una mica Mediterrani ençà. Camines pel carrer, mort de vida, i només t'hi acompanya el baf que deixes anar en cada batzegada, i et posaries a córrer igual que a la cançó dels Pets, però la cançó que sona no és aquella sinó Ara vinc d'enlloc. I t'atures aquí, pensant que dissabte aniràs a dormir a Montserrat malgrat tenir la sensació que en realitat tu no vas enlloc. Has tornat. I t'agrada. Però la propera vegada, intenta tornar acompanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada