Veles e vents

Et lleves un diumenge al matí sense saber encara si és ahir, avui o demà i només recordes que has somiat amb huracans que assetjaven el teu subconscient. La ràdio del despertador se't confon amb el xiuxiueig profund del vent que espetega a la finestra; brinquen i ballen els porticons, ara amunt, ara avall, dibuixant ombres i clarianes amb el sol que es dibuixa a batzegades a la teva paret. Surts de casa i de lluny observes una vella amb un mocador al cap que no para de mirar enlaire per por a que un arbre li caigui al damunt. A la plaça, el rètol de Pisos en venda de l'edifici recent construït del davant seu a un banc com si d'una persona més es tractés, i mentre ho observes, converteixes el teu caminar en una ferma lluita contra l'enemic invisible; avances contracorrent de tot camí del bar, entre contenidors girats del revés i fulles d'arbre caduques volant com orenetes al cel. I com sempre que fa vent, te n'adones que tu no fas camins dubtosos per la mar, ja que aquí la mar és el carrer de casa teva que observes des de la porta del bar on t'has près el cafè amb gel de bon migdia; camines baixada avall amb el cos encorbat endavant per poder avançar i per dins vas pensant en mestral i ponent, ja que contra d'ells has d'armar-te mentre xaloc i llevant els veuen subvenir, amb llurs amics gregal i migjorn. I tu també fas humils precs al vent tramuntanal per demanar-li que en el seu bufar sigui parcial i que, siusplau, tots cinc et deixin complir el teu retorn.

I mentre arribes a casa penses en Ausiàs March i la lluita de la vida per l'amor comparada amb el combat entre l'individu i la natura. I t'atures a escriure aquesta actualització per dir que avui no ens farien falta gaires vaixells per arribar a qualsevol horitzó, ja que el vent ens permetria pujar dalt de tot de qualsevol campanar i llençar mils de poemes a l'aire que planejarien molt lluny terra, cel i mar enllà. I tu que desitjaries volar amb ells.