Història sentimental d'Espanya

Tu no estudies dret a la Pompeu, però tens ulls i cap per adonar-te'n que allò que t'explicaven quan erets petit anomenat justícia no té gaire semblança amb la Justícia que s'escriu amb majúscula i fa olor de ranci, d'habitació tancada durant anys on el sol no hi penetra i on les rates s'amunteguen cruspint-se el poc menjar que troben. Com un conte digne del Vaixell de Vapor, la mestra, a Primària, et feia estudiar de memòria un dels principis bàsics de l'Estat que tu empollaves per casa mentre jugaves a pilota: "la justícia és igual per tothom", repeties una vegada rere altre, però ja fa anys que vas adonar-te que les coses justes potser no existiran mai, que aquella cantarella amb la que aconseguies bona nota a Socials no era res més que una mentida més i que segurament, igual que allò, poques coses de les que t'havien fet creure eren veritat. Confiaves en tres poders que imaginaves com un canelobre amb tres braços on encendre-hi tres espelmes; anaves agafat de la mà del teu pare als col.legis electorals cada quatre anys i tenies la sensació que aquell full blanc que et deixava tirar dins una urna, realment, serviria d'alguna cosa. I ara te n'adones que s'han apagat les espelmes. Que aquell tal poder legislatiu està format per una colla d'encorbatats que discuteixen amb el nas ple de farlopa mentre negocien quantes comissions es quedarà cadascun d'ells per tal d'engreixar-se la butxaca, que aquell tal poder executiu es basa en la figura d'un monarca que duu el cognom d'un genocida i que per si fos poc va ser educat per un dictador i que, a més, el tal poder judicial, aquell que sense dir res, com el vent, semblava ser el més eficient de tots tres, està ple d'irregularitats i tribunals amb noms molt diferents però que en el fons serveixen pel mateix: dictar sentències surrealistes dignes d'una història de Dalí mentre fan creure a la societat que ells tenen la bara de la justícia. I tu no goses entendre com pot ser que el mateix jutge que permet deixar viure tranquilament al sofà de casa seva a algú que ha estafat mils de milions a una institució pública com el Palau de la Música sigui el mateix que envia tres anys a la presó a un ciutadà pel sol fet d'haver propiciat un cop de puny a un Mosso d'Esquadra. O potser, pensant-ho més calmadament, si que aconsegueixes entendre-ho, ja que amb els anys te n'has adonat que realment, com diuen els guiris, Spain is different, tant, que aquest és l'Estat on després d'una dictadura de quaranta anys, els màxims dirigents del règim no son empresonats ni penjats d'una soga a les places dels pobles, sinó que funden un partit nou i es presenten a les eleccions com si res hagués passat. O, per si no fos poc, aquest és el país on suspenen de sou i feina a un jutge que, sortint del camí, es proposa estudiar i jutjar els crims comesos durant dita dictadura, estudiada a l'escola a partir dels disset anys i anomenada franquisme. Per això, malgrat no estudiar dret a la Pompeu, tens la veritable sensació que lleis amunt o lleis avall, codis penals aquí o codis penals allà, tot no és res més que piles i piles i piles de maons per amagar la carronya i la merda que s'amaga a sota, a l'escorça d'un país que setanta anys després d'haver afusellat al president d'una comunitat autònoma del propi país mai s'ha dignat a demanar perdó. Com en aquell novel.la de Marías, te n'adones que vius al país on la gent no ha volgut saber-ho però ha sabut, i és precisament aquesta constant por a enfrontar-se al passat la que origina tot aquest tuf irrespirable, i clar, el més fàcil és marxar corrents per potes, fer com qui sent ploure i passar pàgina com intentant no recordar que de totes les històries de la Història, sens dubte, la més trista és la d'Espanya.

La sang taca tant que embruta la pau, i la balança de la Justícia mai pesarà equilibrada com la fina línia de l'horitzó mentre d'una banda pengin sempre molts més caps que de l'altre.