22/4/10

Rèquiem


Més enllà de la finestra avui només veies l'elegia d'un cel gris sense color o d'uns pardals damunt les branques rígids com la por al futur. Sense sol, el dia volia plorar les llàgrimes que s'han rovellat entre la cendra d'un volcà. Davant teu, un home llegia un diari on a la portada s'hi lamentava la mort d'en Samarach; que si avui enterrament amb honors d'estat o que si ell va ser l'artífex que Barcelona sigui avui dia tal i com és. I tu seguies mirant per la finestra convençut que escoltessis el que escoltessis als auriculars del teu iPod, totes les cançons et semblarien un rèquiem definitiu, un adéu sense després, una esperança desfeta com la dignitat històrica del país on et fan viure. Volies trobar més enllà dels vidres bruts del vagó L403C d'aquell Ferrocarril algun símptoma de màgia, algun camp amb arbres fruiters o algun venedor de roses vingut del Pakistán, però havies oblidat que avui no era Sant Jordi i si volies comprar roses potser seria més adequat un ram de cards. Per primer cop a la vida enyoraves el Sol, a qui sempre has detestat; mai has desitjat feroçment els seus raigs ultraviolats ni t'ha agradat revolcar-te per la gespa o la sorra per tastar-lo a la pell, però dençà de fa un temps has après a estimar-lo com a metàfora de la vida, com a símbol de pervivència i com a batec incansable que et permet respirar. De sobte però, com per sorpresa, un grup de pàrvuls ha pujat al tren i d'entre ells, una nena d'escassos cinc anys t'ha assenyalat el seient buit del teu costat i s'ha apropat fins a seure-hi; el paisatge de la finestra ha esdevingut un enterrament a segon pla i t'has apropat a ella per preguntar-li el seu nom. Al respondre't, t'has quedat perplex i li has respost que els noms que comencen i acaben amb la mateixa lletra son els més bonics del món, però ella, en comptes de somriure, ha assenyalat el paisatge i entristint-se t'ha dit que plovia. Ha estat aleshores quan ho has entès tot i has recordat que el més semblant a una revolució és la primavera.