Encén la música i fes que s'impregni per tots els racons de l'habitació, dins cada espai buit entre tecla i tecla d'aquest ordinador amb el que escrius; la banda sonora d'aquell exili ocupa més de vuit gigues però té cabuda dins aquest text. Vols recordar les cançons d'aquella aventura que parlaven de tot menys d'apocalipsi. Les melodies es succeïen les unes a les altres igual que els arbres del paisatge idènticament cromàtic, on el Canigó mai va deixar de ser un far que irradiava llum a tots els graus possibles a la rodona, de nord a sud, d'est a oest, en un mar dividit en dos damunt els mapes però unit dins la llengua. Fugir aquell diumenge de març al matí camí de França va servir, precisament, per adonar-te'n que existia un país de butxaca assassinat i del qual no sabies pràcticament res però en coneixies el botxí. Tu cavalcaves sense parar conduint un Renault Mégane pels mateixos camins que setanta anys enrere havien fet milers de refugiats del feixisme. Vuit-cents anys més tard que cavallers com Ramon Muntaner hi escriguessin una Crònica. Vint i dos segles després que Anníbal desnodrís tots els cargols d'aquells prats amb les seves passes. La guerra, però, duia el remor d'una batalla de paraules i sagetes d'amor, de cartografia inexistent, de mapes il.legibles que permetien que cada passa endavant fos una sorpresa inesperada. Per primer cop, Salses era molt més que una paraula dins una cançó d'Inadaptats i Perpinyà molt més que la ciutat on hi juga un equip de rugbi que duu els colors de la senyera. Tot era inesperat perquè el futur no existia. Quilòmetre a quilòmetre erets més lluny de casa i més a prop del kaos; de les carreteres sense direcció, de les senyals de trànsit sense sentit , dels castells medievals sense trobadors ni princeses i dels pobles anònims on vas escriure-hi el teu nom. Veremaves el temps gotim a gotim per desitjar que tot fos lent. Apuja el volum i torna a aturar el moment en el segon i mig que tardava aquella càmara rèflex a fotografiar un carrer amb porticons de colors, un banc amb una frase escrita amb quatre monosílabs, un núvol de fum d'herba enlairant-se àvidament cap al cel i unes ulleres de sol reflectint el doble de dos ulls; la banda sonora et torna a xuclar els sentits i recordes que d'ençà d'aleshores tot és un solo de guitarra elèctrica que no acaba mai i que la vida és un monòleg interior sense pautes on tant fa qui sigui Joyce i tant fa si hi ha signes de puntuació o no, on tant fa quantes síl.labes tinguin uns versos separats per una barra vertical diagonal o tant fa si la rima és variada o no; mentre s'embafaven els vidres d'una finestra al compàs de les gotes de suor del teu cos tatuat de petons, vas adonar-te'n que erets el contingut damunt el continent i que l'amor també pot ser llibertat.
Ara la música sona més forta que mai. Va esclatar la revolta i el kaos és el cel on incendies cada dia fogueres per poder il.luminar les estrelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada