P(r)oètica mallorquina II

El veuran elevant-se, de nou, cap el cel. Faran com nosaltres aquella nit de desfeta, pujaran un a un tots els esglaons d'un hostal rònec i amb olor de fotografies de color sèpia i arribaran sense adonar-se a dalt de tot, on una porta gairebé oberta els deixarà colar a la terrassa. Potser seran com nosaltres, o segurament no. Només ells sabran quines son les sorpreses que hauran trobat, com si dels caramels de Hamsel&Grettel es tractés, sota les llambordes del casc antic de la ciutat, a les cantonades plenes de cadires de bars plegades i arrepenjades a les parets o al cul de tots els gots on hauran brindat maleïnt alguna cosa més que la memòria de Felip Quint; només ells sabran quants dies hauran volgut pinzellar-se la nit i l'ànima a una taverna on cada minut és un fresc policromàtic diferent, però nosaltres, de ben segur, ara i aquí, sabem dibuixar els seus rostres al trepitjar per primer cop el terrat d'aquell hostal. El buscaran i el trobaran surant encara més amunt, allà on acaba la ciutat i s'eleva el Castell de Bellver on dormia les seves nits Jaume II, allà on el Port es fa borrós i l'aigua del mar s'enllagrimeix per plorar mil onades horitzó enllà. Seran al punt més alt i voldran anar encara més amunt, allà on no es sentin petits davant la immensitat d'una ciutat als peus. Com a nosaltres, la Seu els enlluernarà els ulls i notaran la seva bellesa ben endins, com clavant-los totes les agulles de la façana de llevant a la pell, però només ells sabran si la lluna els brinda plenitud per il.luminar-los en la nit com un focus de 10.000 watts. Tot serà silenci, ja que tant si és passat com si és present voldran assaborir als llavis la sensació de volar. Hi seran tots, no hi faltarà ningú. Seguiran amb l'ull clava't damunt seu mentre veuen com s'apropa, dut a braços pel vent com si el destí el bufés cap a ells. Serà aleshores quan tornaran a cridar i a posar-se les mans a la boca per amagar-se la sorpresa, quan tractaran de no moure les cadires per tal de no desvetllar res, ni l'oratge que tenen de cara, quan es miraran els uns als altres amb la sensació que malgrat no dir-se cap d'ells Julita, tots, com nosaltres aleshores, no són hostes d'aquest món. Tremolosos, el veuran apropar-se, tímidament, silenciosament, encara de color taronja, arrugat i rodó. No serà el Sol, sinó un globus inflat amb ogixen de qui sap quant fa, tintat amb lletres escrites amb rotulador verd i amb dotze noms escrits a la banda contrària on encara s'hi llegirà un text. Una veu, la d'algú d'ells o la de tots, s'esglaiarà al trobar rebregat per terra un full amb encara més lletres formant paraules, i un altre cop una veu, o la d'algú d'ells, ho llegirà tot junt:

"Som ulls veient llunes màgiques,
bategades rítmiques.

Esperem de debò
i sens recança, perdre'ns
fent l'amor atentament,
sentint que enyorarem.

Atrapem-nos junts,
noves experiències reveladores,
intenses llampegades."

Ja no el veuran elevar-se perquè el tindran a les mans i seran ells qui surin a un cel de rajoles enmig de Palma, ferits per les lletres -o lletraferits- i assaborint segon a segon les paraules escrites per algú com ells que els haurà transportat a un altre temps i un altre món sense necessitat de fer res més que llegir un paper formiguejat de grafies.
No existiran els calendaris ni els rellotges. Seran el que vulguin ser. Seran ells, o qui sap, potser serem nosaltres.