7/9/10

El primer dia


Les velles ja voltaven pels carrers després d'haver caminat fins al cementiri com feien tots els dies del món d'ençà que s'havien quedat vídues. Les persinanes de Cal Carnisser o el forn encara restaven abaixades mentre a dins des de feia hores hi treballaven; homes sense samarreta suant com conills fent el pa i conills recent degollats que ja només suarien quan algú els cuinés al forn. En recordes perfectament la fresca de bon matí, aquella que es barreja amb una humitat que sols s'olora durant aquelles hores del dia, quan no existeixen insectes, ni gossos que lladren ni cotxes de policia buscant joves amb marihuana a les butxaques. Tothom t'havia dit que seria dur, sobretot el primer dia, però tu sabies que aquell dia, per primer cop, anaves a treballar fent el que tots els de la teva família havien fet -de ben segur- en algun moment de la seva vida. El pagès us havia citat a un quart de nou, puntuals, al garatge de casa seva. No vas fer tard, com sempre. Era el teu primer dia de treball i malgrat tenir quinze anys, malgrat no tenir ni un pèl a la barba o malgrat haver de demanar diners a ton pare fins i tot per fer una Coca-cola, aquell dia, per fi, et senties una mica més home.

Un disc de Nirvana i els rínxols negres d'una princesa t'havien fet arribar tan endins el rock que després d'haver après quatre acords vas decidir que volies comprar-te una guitarra elèctrica, per això vas posar-te a treballar; els pares no te la volien comprar i l'àvia, que te la pagava encantada, et va explicar que arriba un dia a la vida en que cal suar per aconseguir allò que vols. I tu vas decidir suar. Aquell dia de setembre va ser el primer cop que algú que no fos un professor et va donar ordres, però allà no calia aprovar cap examen; senzillament calia collir tants grapats de raïm d'un cep com poguessis intentant tallar-te la menor quantitat de dits possible i sobretot, calia oblidar-se que les aranyes piquen o que la calor tenia més força que tu. El sol, persistent, era un focus de milions de watts que mai s'apagava i tu, sense rellotge de canell, vas aprendre a saber quina hora era únicament alçant el cap, mirant el cel i observant el moviment del sol. Homes grans xerraven durant hores i més hores de pagesia, parlant del xarel.lo i el macabeu com si fossin els davanters centres del millor equip del món i tu, campió de la ignorància, els escoltaves de la forma més avorrida que mai has escoltat, recordan-te segon rere segon que tot allò acabaria valent la pena i que, en el fons, la verema durava quinze dies i ja en quedava un menys per plegar i cobrar, pensant com un proletari sense saber què volia dir proletariat.

Han passat els anys i repapiejant com un vell recordes això perquè avui, d'una manera o altra, has tornat a viure el mateix que aleshores. El temps ha passat, els pèls a la barba ja comencen a ser una realitat més que contrastada i malgrat que ton pare encara et pagui Coca-coles avui has tornat a viure el que significa començar a treballar després de vacances. Les velles segueixen anant i venint del cementiri dia rere dia, però els adolescents ja no van a casa cap pagès a demanar-li si podrien anar a collir raïm per ell amb cara de bons minyons. Ells ja no somien en suar per pagar-se els somnis perquè els tenen regalats, tu treballes per pagar-te la gasolina d'un cotxe, l'assegurança d'un ciclomotor o els bitllets d'avió d'un viatge que sols existeix als núvols del futur i la guitarra que vas comprar-te a una botiga estranya del Carrer Tallers està plena de pols a l'habitació dels mals endreços fent companyia a milions de partícules de pols perquè vas decidir canviar-la pels llibres de poesia.

El que més et dol de tot plegat és que si penses en el futur te n'adones que algun dia, potser no gaire llunyà, repetiràs any rere any aquest ritual de començar-ho tot de nou, però senzillament aleshores ho faràs per pagar-te les lletres de la hipoteca d'un pis o per tornar els diners d'un crèdit al banc. I a la llarga, algun dia, tot tindrà tan poc sentit que treballaràs per poder pagar un pla de pensions o una assegurança de vida.

I ja no voldràs mirar tan sovint al cel per veure el moviment del sol, ja que voldràs retenir el present, fugaç com un llamp, i desitjar poder treballar molts anys més per tardar el màxim a ser visitat al cementiri.