Estimat lector/a que llegeixes aquestes ratlles,

Tant si estàs davant una pantalla amb el teclat recolzat sobre una taula plena de papers, bolígrafs, sucs de pinya acabats i horaris de rodalies renfe com si estàs llegint aquestes paraules a través d'una pantalla d'ordinador portàtil -d'aquelles que si les mous es veu més clara o més fosca la pantalla- des de qualsevol indret recòndit com pugui ser un vagó de l'AVE camí de Madrid, el sofà d'una casa ocupada o una taula del Bar Poliesportiu on t'han xivat la contrasenya del wifi, m'agradaria dirigir-me a tu de forma directa, com en una conversa, mudant la segona persona que en forma de mirall sempre parla dins aquest bloc per parlar-te, avui, cara a cara. De fet, com descobriràs al final d'aquest text, això no és res més que palla i més palla per tal de fer possible un joc, un experiment, un repte; però d'això en parlarem després. No m'agradaria tenir amb tu una conversa banal i avorrida com les que es tenen als ascensors, així que no et preguntaré què tal tot ni t'afirmaré, estranyat, que quin temps més estrany que fa, eh? No. Si llegeixes això, ara que ja caminem més o menys per la desena línia del text, voldrà dir que tu i jo podem parlar de moltíssimes més coses, que més enllà de llegir això avui, tu, possiblement, siguis un lector freqüent d'aquest cub tancat deixat anar de la mà de Déu dins la xarxa anomenat Encefalograma en vers; potser pots començar a intuir de què tracta el repte, però per no ser del tot explícit encara, deixa'm seguir dien-te que jo també penso que el fet d'haver crescut al mateix temps que durant el gran boom de la blogosfera ha fet possible que milions de persones que en un altre període de la història no haguessin escrit mai ara ho facin, i malgrat el Sr. Blogspot doni corda a cretins i babaus com jo que creiem que som algú pel sol fet de tenir un redactat correcte, jo vull agrair-te que tu, des de la figura de lector/a, t'endinsis en l'art de llegir asseien-te davant d'una pantalla com aquesta, amb un fons negre i lletres blanques com les estrelles al cel en una nit d'estiu.

Ara que ja has llegit tot el primer paràgraf em veig amb la capacitat d'afirmar que no ets un d'aquells lectors/es que es limiten a llegir les primeres línies d'un text, i per tant, entre nosaltres -gairebé com un secret- et demano que contribueixis en aquest experiment amb un gest que em faria més il.lusió que cap altra cosa; t'explico, jo no sóc gaire de regals, de fet, per aniversaris, reis o nadal mai en demano de forma expressa, però si avui em preguntessin quin regal m'agradaria tenir, jo respondria que m'encataria que aquelles persones que de tant en tant reserveu cinc minuts de la vostra vida a voltar per aquí, és a dir, als qui sovint feu bategar el vostre cor amb un encefalograma en vers, em regalessin vint-i-dos comentaris, és a dir, un comentari cada una, i m'hi escriguessin allò que els donés la gana escriure, ni que fos senzillament un "Hola, passava per aquí!"

Ara ja puc callar; el vostre comentari serà una espelma de llum que no voldré apagar.