Encara que no dugui a la glòria la Puerta de Alcalá, tu la travesses per primer cop a la vida amb cotxe, resseguint la rotonda de la plaça, deixant damunt l'asfalt la marca circular de la trajectòria del vehicle com dibuixant un cercle a l'inrevés, un retorn d'allà on vas venir. T'atures al semàfor en vermell de davant la Cibeles i quan salta a verd poses primera i arrenques el primer de tots Castellana amunt, avançant sense cap altre vehicle als carrils paral.lels i recordant, amb el carrer desèrtic, aquella seqüència d'Abre los ojos on Madrid restava inhabitada; no ets cap personatge de ficció de l'Amenábar, però prement l'accelerador direcció el barri de Chamberí tens la sensació que tot al voltant teu s'alenteix i es deforma i amb les mans al volant recordes la primera vegada que vas posar els peus a aquesta ciutat de la qual només sabies odiar un equip de futbol i de la qual des d'aleshores, ja fa més de cinc anys, sols en resten records per totes bandes com serpentines penjades a les faroles dels carrers. Sense haver mostrat atenció a la carretera, com quan vas del Pla a Vilafranca sense pensar ja que per inèrcia saps on cal girar i on no, arribes a l'aparcament de zona blava i te n'adones que és Madrid qui t'ha agafat de la mà per guiar-te de forma inconscient; astorat, després de més d'un mes sense trobar mètrica a aquesta vida sense rima, sense saber omplir de paraules els espais buits de l'existència i sense ser capaç de vèncer el síndrome de Bartleby que t'havia arrelat fins al moll dels ossos, trobes altre cop poesia als moviments banals del dia a dia com poden ser, senzillament, agafar un cotxe i fer un trajecte de deu minuts fins a l'aparcament.
Sense adonar-te'n, després d'un mes tornes a fer bategar aquest encefalograma com quan amb disset anys vas vomitar un poema sense mètrica a la Plaza Santa Ana davant l'estàtua de Lorca. O quan amb dinou vas escriure una carta d'amor llarguíssima des de l'habitació d'una pensió a la Plaza Mayor on vas compartir un llit de matrimoni amb la solitud. O quan amb vint-i-un vas escriure un missatge amb mètrica a l'esborrany del teu mòbil demanant perdó a qui dormia esquena amb esquena amb tu.
Les mans tornen a suar prosa i gràcies a Madrid has pogut tornar a refugiar-te al cel.
3 comentaris:
Content de tornar-te a llegir, company. Una cosa, que coi hi fots a Madrid?
No sabia que hi havies tornat. Jo també hi tornaré.
M'agrada :) Que en qualsevol racó del món trobis i et trobi aquesta mètrica infinita que s'amaga entre els racons del dolor en eterna lluita amb l'amor. M'agrada:)
Publica un comentari a l'entrada