17/10/10

Sense dosi


Escric aquestes línies però ja no ets aquí per llegir-les i ni tan sols el teu perfum m'inspira paraula rere paraula com quan em bufaves el clatell. Et busco entre els rostres coneguts d'un concert de punk al teatre d'un bar de poble i no t'hi trobo enlloc, ni entre l'escletxa de realitat que em separa dels solos de guitarra ni entre el fred que m'atonyina ebri del caliu dels teus braços. Et recordo a l'altra banda del coixí quan cada nit em poso al llit i escolto les campanes de la Petita pàtria que tu ja no em xiules a cau d'orella, entre els llençols que han perdut la teva fragància de tants dies com fa que ja no hi ets. T'imagino entre els versos de qualsevol llibre de poemes però ja no ets amb mi per escoltar-los i entre grafia i grafia s'eixampla un silenci claustrofòbic que em priva d'aire per recitar. Camino pels carrers de Madrid, per les cantonades on vam seure aquella nit de juny en que sols vaig tenir la teva companyia i ja no puc tararejar amb tu aquella cançó del Sabina que parla d'on habita l'oblit. Agafo qualsevol tren a l'estació de Sant Sadurní i ja no ets allà fent-me oblidar l'espera per culpa d'un retard. Torno de Gràcia cap a casa agafant Pare Claret a Bailén i ja no em dones la mà com quan tenia disset anys i amb menys d'un quart d'hora ens plantàvem de Plaça del Sol al llit mentre creuàvem els carrers pel mig de la cruïlla, saltant-nos els semàfors malgrat estiguessin en verd. Escolto alguna cançó d'Inadaptats, tanco els ulls, m'apujo el volum però ja no ets aquí per enlairar-te amb mi fins al cel i la soledat m'encadena al plor d'una adolescència traspassada. Et miro a les fotos on somriure era natural i el record d'aquella nit a Amsterdam es desfigura com un quadre rònec i groguenc que no és res més que un adornament a la paret. Et recordo rumb a la Facultat pel caminet de terra i ja no ets amb mi per badallar junts mentre surt el sol. Em grato els pantalons i et trobo com les cendres del foc que algun dia va cremar a les butxaques d'uns texans que fa mesos i mesos que em van quedar petits. M'emborratxo a glops de cervesa a la barra del Poli però ja mai hi ets tu sota tots els fanals de camí cap a casa. Et recordo quan més sol em sento i la teva absència, adormida i flàcida dins els cendrers, em crida que és un record inesborrable, que ets un tresor preciós, com la sardina. I l'olivada. I l'esqueixada. I t'escric sense tenir-te convertin-te en una hipèrbole perquè el futur no sigui un punt i final.

Sí, sóc jo, l'amant que t'estima sense desitjar-te.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

ua!

Schwà Serrano Valenzuela ha dit...

A vegades desitgem i estimem coses que sabem que no podem o que no hem de tenir amb nosaltres.
I al final un s'adona que ha de ser així. Però escriure-ho, ajuda a sentir-s'hi més a prop des de més lluny.

Miquel Sureda i Jaén ha dit...

Un final sempre és trist. Però, el més important és recordar els moments, com formidablement fas, en què vau estar junts. Sempre que els recordis serà amb tu.

Arnau, ha dit...

No venç el temps...

Blue instants ha dit...

Brutal. Genial. És que no tinc paraules per descriure com de bé escrius!

Des d'avui tens una nova seguidora :)