Recordes la primera vegada -i penúltima- que vas anar a votar: era l'any 1999 i tu, agafat de la mà dels teus pares, vas introduir un sobre tancat amb una papereta de Convergència, òbviament, a l'urna del Col.legi electoral; el teu pare et deia que quan fossis gran allò ho podries fer cada quatre anys, i tu somreies, tenint la sensació que el que t'havien explicat a escola, tot allò de que la democràcia és l'aglutinament de la veu i el vot de tots, era real. Anys més tard, al 2006, mesos després d'haver complert els divuit, et va arribar el preuat moment, just en un dimecres de Tots Sants -festiu, es clar- que havia de servir per redreçar el rumb del país que per aquells temps duies tatuat a l'ànima després de tres anys de tripartit trinxat a tires: el dia anterior la nit havia estat llarga i ennuvolada, plena de cervesa i fum al pavelló de Piera on any rere any, com encara ara, feien el Castanyada Rock; eren els anys en que ho creies tot possible, en que el rock combatiu havia aconseguit tenir més pes dins el teu mp3 que el punk de tempesta i en que divendres rere divendres t'asseies a una assemblea estudiantil de l'esquerra independentista per intentar posar el teu granet de sorra a construir un futur millor. Així doncs, malgrat no confiar en cap dels partits que es presentaven, vas presentar-te davant les urnes i vas introduir dins el sobre una enganxina d'Endavant que reclamava "Prou tortures". I aquell és l'últim record que tens d'un dia d'eleccions.
Al cap d'uns dies vas escriure al fotolog un text incendiari on criticaves el pacte d'entesa que reeditaria el segon tripartit entre PSC, ERC I ICV-A, i ho escrivies amb passió i coneixement de causa ja que encara et dedicaves deu minuts a llegir les pàgines de política del diari i, fins i tot, dins l'armari hi tenies una samarreta de la CUP que deia "Tornem la política al carrer"; tenies divuit anys i erets plenament conscient que la democràcia era l'únic i el millor sistema possible per organitzar tota la població d'un territori, però mica en mica te'n vas anar adonant que era l'únic i el millor sistema possible, sí, però per pasturar de forma ordenada tot un ramat de xais. Decepció rere decepció, vas començar a emborratxar-te d'escepticisme i tots els ideals en els que havies cregut van anar ensorrant-se mica en mica com castells de sorra: els polítics que quan erets petit escoltaves amb devoció van esdevenir el mentider que a les pel.lícules de Disney sempre tenia veu greu i les banderes que tant havies tret al carrer i al balcó van passar a ser la darrera manta quan la calefacció de casa no funcionava; les xapes van anar caient una rere altra de la teva jaqueta i les enganxines que omplien la carpeta del cole van ser substituïdes per aforismes de Kafka o fotos de la final de París.
Ara han passat els anys o, sent políticament correctes, la legislatura, i tancat a casa en un diumenge d'eleccions te n'adones que el desencís s'ha convertit en la tònica del teu dia a dia on l'esperança no és cap senyor amb corbata assegut a un escó sinó un full en blanc penjat d'un arbre. De tot aquell món digne d'una novel.la del maig del 68 en queden les cançons de KOP a l'iPod, la dessuadora d'Inadaptats que mai perds de vista, un petó enmig de l'AP-7 en una manifestació, un munt de xapes que mai tiraràs guardades a un calaix i el record que durant un temps, de forma ingènua, vas creure que la democràcia servia per alguna cosa més que per donar la teva autorització en forma de vot a algú que després farà el que vulgui al.legant que milers de persones li han permès fer-ho.
Cogito ergo non votum.
5 comentaris:
Ja em perdonaràs, però avui no puc estar d'acord amb tu.
Precisament, tu mateix dius que encara guardes les desuadores, les xapes i les cançons que et parlaven de lluita, d'ideals i d'un possible món millor. Així doncs, no hi has renegat pas tant d'ells com per llençar-ho tot a la brossa i fer-ne foc nou. No?
Si et quedes a casa, l'únic que fas és acceptar el que els altres decideixin per tu, conformar-te amb el què t'imposin, haver de callar quan alguna cosa et sembli malament perquè no hauràs fet res per canviar-ho.
Tant que t'inspira la Nova Cançó, només voldria que avui l'escoltessis una estona, i pensessis si realment val la pena no exercir el dret que durant tants anys ens va ser negat.
D'acord amb 1r comentari, més encara quan el q ens espera és un govern de dretes.
I jo també estic mig desencisada però només pel record als familiars que van deixar la vida per defensar un estat democràtic, val la pena anar a votar. No em puc quedar a casa.
D'acord amb 1r comentari, més encara quan el q ens espera és un govern de dretes.
I jo també estic mig desencisada però només pel record als familiars que van deixar la vida per defensar un estat democràtic, val la pena anar a votar. No em puc quedar a casa.
Un text carregat d'integritat. Però el veig un xic pessimista. La democràcia pot existir, no és aquesta ni molt menys, però es pot assolir aquest ideal de democràcia. No vull fer una apologia de la democràcia parlamentària, ja ho saps que m'agrada poc, però miro de veure-ho positivament.
Facis el que facis, has de tenir en ment aquest horitzó. Si no ho fas per tu, fes-ho pels que vindran. Nosaltres podem quatre anys; potser els qui vinguin més endavant podran cada dècima de segon, i aquesta serà la nostra victòria.
Doncs jo crec que t'hauries de dedicar a la política: la teva capacitat per meravellar un estol d'ignorants amb obvietats i fal·làcies és admirable.
Publica un comentari a l'entrada