Hi ha un carrer gèlid i humit de Londres on una nit de desembre, no fa gaire, vaig mudar la segona persona de mi mateix per retrobar-me per última vegada; la felicitat, per efímera que sigui -per utòpica que sembli-, ens transmuta en altra gent, ja que sols l'apreciem mirant-la com a passat, quan girem els ulls enrere i ens adonem de com vam tocar el cel aquella vegada. Aquell carrer de Londres el nom del qual ja ni recordo, vora Leicester Square, va ser l'últim bastió alegre d'un 2010 que agonitzava a pocs dies de la seva fi; era de nit, el termòmetre marcava temperatures sota zero, plovisquejava una aigua que volia creure neu i, fumant un cigarret de cirera després d'haver begut quatre combinats "sex on the beach", el cel de la capital britànica semblava obrir-se per projectar-me més enllà d'on els meus ulls veien vida. Surant damunt l'asfalt del carrer com si d'una cinta transportadora es tractés, és ara quan visc, adossat al passat, el que aquella nit vivia sense adonar-me'n. Aquell va ser el darrer ascens al reialme dels minuts d'or amb regust a sucre on tot sembla celestial, sigui un quadre de Goya com un senyal de trànsit plena de tifes d'ocell. L'avió de retorn cap a casa ha estat el vol és dur i cruel de la meva vida, no només perquè a Londres hi deixava un trosset inesperat de mi, sinó perquè a l'aterrar vaig adonar-me'n del que ara, avui, just aquí -en aquesta línia- no sé dir. Havia mudat de la segona persona a la primera, és a dir, s'havia trencat el meu mirall i palpant-me a mi mateix van quedar-me les mans tacades de plor.
Allà vaig decidir que començaria el 2011 amb un propòsit que avui completo: escriure deu epitafis en primera persona, és a dir, parlant de mi sense reflexos, parlant-me A MI sense intermediaris formals i parlant sobre mi i allò que he tingut a les mans i segurament mai més tindré. Vaig decidir fuetejar-me a mi mateix per adonar-me de l'evidència més precaria de la meva biografia sense vida: fa un any, quan feia la darrera calada a la darrera campanada que encetava el 2010, tenia tant o menys del que tinc ara. Aquests deu epitafis, doncs, han estat la constatació de tot el que en algun moment de l'any he tingut entre les mans i que ara, indubtablement, ja només és un record, present com un capvespre florencià, etern com una mà oberta amb cinc dits senyalant al cel, dolç com una goma de cabell amb llargs pèls rossos o dolorós com una matrícula de cotxe penjada a la paret de l'habitació. El que és pitjor és que fa un any, possiblement, tenia dues coses que avui ja no tinc i de les quals fins i tot el record n'és un tabú prohibit.
I jo, martellejant-me les entranyes, he decidit posar fi a un cicle de la meva vida amb una estructura narrativa circular com una novel.la fastigosament postmoderna. El desè epitafi no s'escriu, sinó que es viu. El desè epitafi no el ploraré, sinó que el riuré. El desè epitafi és una part del meu mirall tallant-me la vena horta del flux del meu temps perdut, tancant el meu compte de facebook per gastar els meus minuts arreglant-me a mi per dins.
És hora de ressuscitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada