11/1/11

Dècimes d'oblit VIII: [siŋəzɛɾu]


Plovia i a cap de nosaltres ens importava. Plovia igual com sempre plou a les grans batalles, a les èpiques històries de grecs i romans que em van ensenyar a escola quan era petit i a les nits més tenebroses de totes les guerres de tots els segles on un cruel combat es lliurava sota un aiguat de justícia. Ben mirat, els millors dies de la meva vida sempre han estat passats per aigua. Alguna cosa de celestial havia de tenir, al cap i a la fi, cantar a capella per primera vegada a la meva vida el nostre himne al Camp, sentint-se a l'uníson la veu de cent mil persones que amb una cartolina a la mà vam dibuixar un trencaclosques cromàtic de color blau i grana. Tot era estrany i confús, ja que l'eterna por a la derrota es fusionava amb el xiuxiueig a l'estómac de veure saltar al camp l'únic, l'indiscutible i el més fastigós, repugnant i execrable rival; al meu costat, per primer cop d'ençà d'aquell 1993 en que amb cinc anys vaig veure el meu primer clàssic, no hi havia el meu pare, ja que aquell dilluns treballava, però al seu lloc hi havia un amic amb qui des d'aquella nit ens uneix alguna cosa més que l'amistat.

I aleshores es va posar a ploure, no van parar de caure gotes durant noranta minuts i la vida es va reduir a un globus esfèric d'aigua on no ens vam ofegar en la felicitat; dos equips damunt el camp, el record de tot el que al llarg de la història ens han robat i l'evidència que el que uns prenen a la força, uns altres -nosaltres-, ho aconsegueixen amb elegància i esforç. Aquella nit mig món, per no dir tot, va assabentar-se que al nord-est de la Península Ibèrica hi ha un país amb individus que canten un himne amb un idioma primitiu i una ciutat a peu de mar que té un equip de futbol on onze jugadors que lluiten contra onze més amb una pilota són capaços d'equiparar-se a Homer, Brunelleschi, Miquel Àngel, Shakespeare, Rodin, Wagner, Picasso o Neruda. I mentre plovia insistentment vaig pensar en l'avi i l'àvia que m'han donat l'oportunitat de formar part, ni que sigui monetàriament, d'aquest club. En el meu pare que, treballant, m'ha ensenyat a estimar aquest sentiment i, sobretot, a tots els qui encara no hi són i algun dia, d'aqui deu, vint, trenta o cinquanta anys em sentiran explicar amb els ulls anegats que una nit de novembre de l'any 2010 el Barça va guanyar cinc a zero al Madrid. Que cent-cinquanta anys després que els anglesos s'inventessin el futbol, Messi, Xavi, Iniesta, Pedro, Piqué, Villa i companyia van ser capaços de jugar el millor partit d'aquest esport disputat en tots els temps i que mentre a Barcelona plovia, a Madrid, on tantes vegades havien bufetejat la nostra cara i la nostra dignitat, aquell dia, callats, veien com la Senyera ja voleiava amb gran eufòria, com la tenora llençava al vent son cant joiós, recordant un gran moment de la nostra història, celebrant un cinc a zero gloriós; que sonaren cinc campanades allà a la Puerta del Sol, que cinc cops plorà la Cibeles, que Madrid estava de dol i que pels carrers es comentava que en Flandes se ha puesto el sol.

I el millor de tot és que aquell dilluns atípic no havia de ploure però ho va acabar fent, i ja per sempre més, la tempesta va deixar gravat al nostre horitzó l'arc iris fet d'una mà oberta amb cinc dits tocant el cel.

Cap comentari: