Dècimes d'oblit VII: Quan vam ser un

Només em cal mirar el meu canell dret per pensar plenament en tu. Amb ell escric i damunt d'ell, des de fa mesos, hi ha una goma de cabell que encara conserva algun pèl ros teu, algun floc del teu perfum que malgrat no veure't mai oblido i sobretot, el record omnipresent del primer cop que vas desfer-ta la cueta i et vaig demanar que em regalessis aquella goma, la mateixa que ara miro mentre escric aquesta línia. Era el primer dia que vam veure'ns. Una tarda de febrer en que plovisquejava a Barcelona a les set en punt a la porta de la llibreria Catalònia, te'n recordes? No ens havíem vist mai, jo t'havia conegut llegint un text del teu bloc on deies que te la pelava tothom i vam quedar aquell dijous a aquella hora per anar a un recital del Caño i el Rebassa; sé que malgrat no m'ho diguis, com jo, tu tampoc mai oblidaràs aquella primera hora i mitja al meu costat, asseguts a aquelles cadires estranyes mentre els dos poetes recitaven i recitaven al compàs de la guitarra del Cesk. Els nostres primers noranta minuts van ser un silenci imposat per la poesia i entre vers i vers, mentre et preguntava angoixat si de debò no t'avorries, t'observava el teu rostre d'adolescent americana a qui tothom desitja com a parella de ball el dia la festa de graduació, et mirava aquelles orelles petites com la closca d'un cargol diminut i em fixava reiteradament en les teves mans, els teus dits llargs que mai havia vist i tantes vegades durant les darreres setmanes havia imaginat. De tu gairebé no en sabia res, però entens que jo venia d'un mar esvalotat i és per això que somiava tan la teva pell calmada com la platja d'una illa solitària? Ens vam emborratxar de la paciència dels bons vins, vas descobrir Barcelona amb els ulls tapats amb un mocador des de la Carretera del Carmel fins al Turó de la Rovira de paquet damunt la meva moto vermella i vam mossegar-nos tan la llengua no dient el que tots dos sabíem que el dia que vaig fer-te el primer petó, gairebé un mes després d'aquella primera cita, allà dalt, a l'esplanada de Jean Leon, al Pla, on es veia tot el Penedès fet de fars llunyans com cuques de llum, vaig notar que dins meu m'encenies un incendi amb el teu foc. I ho vam cremar tot. Vam fer-ne de la pàgina 14 de l'Eneida de Virgili a la llibreria Rosa de Foc del Raval la nostra bústia: corries a buscar el correu per por que algú comprés aquell llibre i s'endugués el que t'havia escrit, i va ser allà, en la meva primera carta, on vas saber que fugiríem travessant la frontera durant dos dies a França; vivíem tan als núvols que si miràvem avall només hi veiem el cel, i ens feia por caure, òbviament, però durant un temps, per poc que fos, vam decidir oblidar-ho tot i viure intensament a tot gas sabent que era perillós el trajecte. Però vam fugir. Era tan com una pel.lícula que vaig tenir diverses vegades por que no fos real, que fos un miratge, que fos efímer com la maleïda felicitat, però ara sé que va ser allà, camí de Carcassona, on ens vam descobrir com a animals de carn i ossos; tornant de França vam endinsar-nos en la que seria la nostra realitat durant mesos, la de llevar-nos dilluns sí dilluns també junts al meu llit, despertar-te dient Puta Espanya i fent campana un dilluns rere altre després dels diumenges que sense tu eren tristos com un cendrer sense cigars. La pell de brau se'ns va presentar com un desert on navegar durant deu dies tot-hi ser conscients que podíem naufragar en l'intent, però hi ha dos bancs de la Plaça de Toros d'Osca on vam plorar abraçats mentre el Sabina feia un concert impossible d'oblidar, una plaça de Madrid on vam estar a punt de perdre'ns, un carreró vora la catedral de Toledo on ens vam retrobar, un poble de la Manxa on en dues hores vam estimar un gos abandonat com si tingués tota una vida, un carrer a Granada que malgrat dir-se Paseo de los tristes per nosaltres va ser absolutament alegre i una infinitud de sorra blanca de les platges de Cabo de Gata on vam aprendre a berenar petons amb sal. Vam renovar les brases per seguir sent dos encantadors de serps i malgrat hagi passat el temps i ara tossim de tanta cendra, hi ha un banc a la plaça de missa de Fonties d'Aude, aquell poble diminut al cor d'Occitània, on encara avui s'hi deu poder llegir la nostra petjada feta de monosí.llabs. Sempre hi penso, i saps què? Imagino, amb els ulls anegats d'aquella nostàlgia que té més de tendresa que no pas d'oblit, la cara que deu fer algun vell francesot del poble quan s'asseu damunt el banc i hi veu una frase escrita en un idioma que potser ni deu conèixer, preguntant-se qui carai deu haver escrit allò, ignorant que dos joves d'entre Vilafranca i Igualada, una tarda d'abril de 2010, van segellar-hi el seu amor sense candaus.