Cançó del matí encalmat

Dona't un matí de dilluns sense pressa, amb el so del despertador repetint-se durant cent vint minuts. Dona't un missatge inesperat al mòbil com a melodia d'un bon dia sense so. Dona't el sol entrant pels porticons vells i rònecs de l'habitació mentre bascules a banda i banda d'un llit de matrimoni amb llençols blaus com si suressis damunt una barca. Dona't els somnis d'una nit llarga com un dia sense pa per manca de companyia i pregunta't si realment has estat sol. Dona't un déjà vu de la nit anterior amb forma d'olor de tabac a la samarreta i dona't la llibertat d'haver estès les ales i no haver-te estavellat. Dona't la por de dormir i que en despertar-te tot hagi canviat però dona't un matí encalmat per deixar de veure-ho tot negre com l'Espriu a la seva Cançó i adonar-te'n que sense la paciència dels bons vins mai en tindries prou amb una sola dosi.
I per acabar (o per començar, qui sap), dona't colors per pintar el cel de la Petita pàtria amb tèmpera i saber aterrar bé d'ell com els coloms després d'haver volat.

Vals de l'esperança

Hi ha un home que vagabundeja a l'avinguda de la Pau cantonada amb carrer Solitud. Està sol i no para de fumar tabac de pipa liat amb la pàgina 7 del suplement de cultura del diari; cala paraules que se li impregnen a la llengua i respira fum que treu convertit en papallones que no mosseguen. Dies enrere, allà mateix, jeia damunt el jaç de l'asfalt aferrat a la seva motxilla plena de records, però ha canviat la motxilla per un acordió. Tu te'l mires i ell et riu. Qui sap d'on ve o com es diu. Qui sap on vol anar o qui vol ser. Potser, com tu, ell és tan pobre que l'únic que té és la dignitat de no voler jugar a la divisió dels taurons que omplen els televisors de la botiga d'eletrodomèstics de l'acera del davant; tertúlies de periodistes escopint ferralla per la boca sobre polítics embutxacant-se diners sota sospita de policies corruptes extorsionats per empresaris amb corbata. I milers de personatges que són sords davant els acords de la música dels qui no tenen res. Qui sap què toca o quanta gent l'escolta avui. En el metre quadrat d'una cantonada el món es fa tan minúscul que tot és relatiu. Qui sap quants diners duu a sobre, quant vi va beure ahir o quants cigarrets fumarà demà. Qui sap el perquè del seu somriure. Qui sap si és feliç, si el seu únic tresor és el record d'una nit amb ella, eterna i sense petons.

Driver

Tanca els ulls, recorda-ho i no ho oblidis mai: ets al descans a escassos minuts de sortir al camp per jugar-t'ho tot a la tanda de penals i estàs nerviós com mai. La gent al teu costat fuma i de fons s'escolten crits d'alegria i cares de decepció, i tu ets allà, sol, amb l'única certesa de saber que d'aquí cinc minuts t'ha arribat el torn. Has de calmar-te, evitar el tremolor de les cames i sufocar les papallones que se't cruspeixen l'estómac. I aleshores, de sobte, viatges d'això a allò. D'allà a dos dies abans, a allò. De les dotze del migdia de dilluns a les dues de la matinada de dissabte. T'encens l'ipod i et poses a escoltar Nessum dorma amb el volum al màxim. I et tornen les cançons de Sabina volant entre el fum d'herba del Lokal una nit de dissabte, el whisky sense soda en gots de plàstic amenitzant converses sobre Formentera i la neu apareguda d'enlloc rere la finestra bruta; i després d'això, l'ascensió al paradís, la meitat d'un bidó ple de brases escalfan-te les mans i el reproductor de música amb el volum a tot drap fent sonar Nessum dorma al ritme de les volves tímides caient del cel de la Petita pàtria. I no oblides que això, allò, va ser real. I amb els ulls tancats a escassos minuts de saltar a la gespa recordes que dissabte les portes del cel es van obrir per dir-te que te'n podies ensortir, igual que a la cançó de Manel. Però la teva cançó l'entona Pavarotti, i quan s'acaba, segur de tu mateix, mires el cel de Pedralbes sense neu i puges al cotxe de pràctiques recordant Florència, analitzant el significat del verb renéixer i sabent que al cap de deu minuts seràs campió. Després d'això, el silenci trencat únicament per la veu d'un examinador que diu que estàs aprovat.

I plores, crides, saltes i escrius que has vençut el partit més llarg de la teva vida i penses en l'òpera que Puccini va escriure fa dos segles i que t'ha donat ales per guanyar. Vincerò!

(la divina florència)

Escape al paradiso (aquí dalt l'aire és sec i l'alè del vent t'esbufega a l'orella. de lluny escoltes les sirenes d'alguna ambulància i el repic de les sirenes es difumina amb els vint-i-pico campanars que al mateix temps toquen a quarts de sis. no et despertis, però. el somni no acaba perquè mai ha començat. les campanes de l'acopalipsi les va silenciar Virgili a qualsevol cantonada que assenyalis amb el dit índex, allà, a prop o lluny, en qualsevol punt d'aquest horror vacui de taulades rogenques i carrers d'un sol carril plens d'anònims tocant l'acordió o d'indigents recitant Dante i intentant sortir de l'infern. fuma't les hores que en qualsevol altre lloc et deixen regust de cendra als llavis, prem l'encenador i agafa pels dos cantons la flama per estirar-la i teixir una corda de foc d'aquí fins al punt més alt de la cúpula del Duomo on Bruneleschi va dibuixar-hi tot un món, o la meitat d'ell, ja que l'altra meitat la dibuixes tu. no t'enlluernis amb el marbre blanc del Bapbisteri de San Giovanni o de la Santa Croce: el sol cau a ritme de vals rere aquest turó de la Toscana i fins i tot el blanc més pur del David de Miquel Àngel es converteix en una ombra fosca a contrallum; aquí baix, les cases de la riba del riu brillen com medallons d'or penjats a l'aparador de qualsevol joieria del Ponte Vecchio, el mateix on dos enamorats segellen el seu amor en un candau i un aprenent de poeta diu a la seva estimada que ella és la joia que més brilla del carrer. alça la copa, enlaira-la ben amunt, eucarísticament, brindem amb un Chianti rosat i fes que el vi et regalimi pels llavis com si acabessis de menjar-te l'eternitat. asseu-te i planta el teu cavallet igual que ho va fer Giotto fa més de vuit segles justament aquí, com tu, i si no tens colors canvia la paleta pel teclat d'un ordinador i escriu que aquí l'ordre dels factors altera el producte i abans ve l'art que la vida. adona-te'n. hem pujat moltes escales, hem caminat com mai -metre a metre, com les síl.labes de la Divina Comèdia- per ser aquí dalt i acariciar el cel, el paradís. respira fort i xucla tan fort com puguis el present d'aquest renaixement ja que després d'això el futur no és res més que la mort. com la fi d'aquest parèntesi.) e torna al inferno.

El síndrome d'Stendhal

Vols caure a terra i que no t'agafin, perdre el món de vista i veure només art i fer dislèxia amb els colors i creure que el sol del migdia és lluna plena. És tan senzill com desorientar-te i oblidar-te d'on ets sense oblidar que no ets a casa o palpar-te el cor a deu mil revolucions i sentir-te genet d'un carruatge de cent cavalls cavalcant pel passadís d'una galeria plena d'escultures de fa sis segles.
Stendhal va dir que ell, allà, havia arribat a aquell punt d'emoció en el que sols es troben les sensacions celestials donades per les Belles arts i els sentiments apassionats, i que va ser just allà, sortint de Santa Croce, on el cor li bategava a ritme de llampec, caminava amb por de caure i la vida se li esgotava davant seu.

Viatja cap a l'aventura, doncs, de caminar envoltat de joies del quattrocento a la ciutat de les flors violetes i notar a l'estómac les mateixes papallones d'un primer petó.

Arrivederci!

Hi havia una vegada Prípiat

Escolta'n el silenci, busca-hi el rastre de l'aire i troba-hi l'ombra del vent, que aquí no és cap llibre comercial sinó l'única presència de vida, tant de dia com de nit. Perde't sota els núvols grisos d'una ciutat on mai ha existit el sol i on segurament mai hi exisitirà, tremola caminant per carrers que fa vint i cinc anys van entrar en un coma profund i forada escletxes al teu escafandre per ensumar-hi l'olor de mort; aquí sols queden avingudes convertides en una selva plena d'arbres amb fulla eternament caduca. Els cotxes amb les portes obertes i les claus posades al contacte, la fira amb una noria que mai més tornarà a girar, els cinemes reproduint una vegada rere altre El planeta dels simis subtitulada en ucrainès fins el dia que algú aturi el cinematògraf i els bars amb les màquines de cafè plenes de gra i els barrils de cervesa encara per estrenar. Ja notes a la teva espatlla el pes del passat? Aquí el present son les dues ratlles paral.leles del botó de pausa d'un comandament a distància. Hospitals sense malalts, oficines públiques amb una imatge podrida de Gorbachov penjada a la paret, milers de vivendres amb els plats per fregar, els armaris plens de roba i els peluixos de milers de nens plorant eternament l'absència de somriures. No miris al cel: no hi veuràs orenetes, ni coloms, ni pardals recolzats al tronc d'un arbre ni avions de paper volant al firmament. Res.

Això no és cap ciutat fantasma del far west. Aquí viuen les ruïnes d'una ciutat del far east que un dia va morir. Allà, d'aquí uns cinc-cents anys, quan l'aigua torni a ser potable i l'aire es pugui respirar, vindran els micos a fer la vida. Tornaran a pintar de llum la ciutat i a l'entrada hi aixecaran un monument on es recordi que allò, tota aquella devastació, tot aquell infern enmig del no-res, havia estat única i exclusivament culpa dels humans.

París sota l'aigua

Si haguessis viscut a París avui fa cent anys no caminaries per les llambordes dels camps Elisis. Hi nedaries. Com si d'una plaga bíblica es tractés, et llevaries i des de la finestra de la teva habitació veuries ciutadans anònims remant per arribar al seu lloc de treball, policies amb banyador, bombers maleïnt l'aigua en comptes del foc i saltadors de trampolí olímpic entrenant-se des del terrat de casa seva. Buscaries la tomba de Napoleó al Panteó amb la minuciositat del submarinista que troba els plats i els gots d'un vaixell naufragat al segle divuit i veuries en les vies anegades del metro, recent estrenat, els raïls desconeguts d'un trajecte que potser comunicava amb l'Atlàntida. La Llibertat guiant el poble es banyaria, flotant, pels passadissos del Louvre fent el primer top-less de la història, el pont Neuf, il.luminat, brillaria sota l'aigua com cuques de llum i a Nôtre-Dame el geperut es mullaria els peus llençant monedes al fons del nou mar. I mentrestant, pujaries a Montmatre per asseure't a les escales de davant el Sacre Coeur i veuries, allà al fons, sota els teus peus, una preciosa ciutat amb l'Arc de triomf i la Torre Eiffel surant igual que estatuetes de cartró en un bassal. Picasso dibuixaria, amb cubs i triangles, la torre de la Gare de Lyon que sobresortiria d'entre els edificis inundats i Apollinaire, Valéry i Duchamp navegarien asseguts damunt una porta de fusta per la Rue de Voltaire.

I sí. La passaries a buscar de bon matí, li diries que no anés a la universitat, la convidaries a baixar i no faries com l'Amélie amb moto per París. No. Seria millor.
Junts viatjaríeu amb gòndola com si de Venècia es tractés.

Corranda infeliç

Els somnis s'han adormit
(sí, de son han mort, de cop),
amnèsics del que van ser
quan eren batecs del sol.
Ara ja no hi ha trenc d'albes
ni ressaques trencant dies,
ni galls cantant a les set
ja que manca set de vida.
Som a la gola del llop:
on a dins hi neva i hi plou,
on som cecs sense no ser-ho,
on enterrem l'esperança
ensucrada pels plurals
que ens endolcien el futur
i escampem les cendres grises
d'un passat fet de colors.

Ni feliços ni amb perdius.

S'ha acabat la fantasia.

La vie est une rave

Tot neix d'aquest amb tu i sense tu tan amarg com una copa de vi amb un bordeus avinagrat però no em preguntis com estimo la vida quan no vols escoltar el que diria un crit i dona'm hores lentes per fer serè el que em cou ebri per dins i cançons del Sabina que fan de ràdio dient bon dia quan aquestes s'apaguen dins trens que passen túnels i ho tenyeixen tot de negre com quan dorms a capsinades i creus no haver-te adormit però et despertes ple d'energia i dona'm cafè amb sal per vomitar en un full d'exàmen l'empatx d'un banquet que tant de bo fos de Plató i dona'm mans i ombres per creure'm que existeixes més enllà dels meus ulls i catedrals del gòtic amb campanars afilats com xeringues d'art en vena i dona'm novel.les censurades a Amèrica per empaperar les parets del meu iglú descongelat on hi oneja una banera amb un post-it en blanc ja que tot està encara per fer i tot és encara possible i dona'm l'esperança suicidada en un barranc una nit de Cap d'any per sobredosi de marihuana i quan ja ho tingui tot dona'm una ralla d'horitzó per esnifar-la del Fòrum a Montjuic i caminar damunt l'aigua com nedant entre el cel mentre ja la rave s'acaba i de fons ja surt el sol.

Imaginació impura

Imagina't un dia normal, com qualsevol altre, dels que et lleves amb murga sense ganes d'abandonar els llençols i et rentes les dents miran-te el mirall amb la ment fixada a anys llum del teu lavabo. Et situes? Bé, doncs seguim. Imagina que baixes al carrer i hi ha una cua quilomètrica al quiosc de davant de casa, i a l'altre, i també a la papereria del costat del forn i observa la repartidora de l'ADN atabalada com mai perquè la gent li pren els diaris de les mans a l'entrada de la boca del metro. Imagina que davant cada botiga d'electrodomèstics hi ha persones i més persones apilotonades mirant què hi diuen als catorze televisors que tenen a l'aparador. Imagina't a tothom caminant amb un transistor, amb els auriculars a les orelles, amb les ràdios dels cotxes amb el volum al màxim. Imagina tot això i situa't. Et preguntaràs què carai passa, perquè tothom va com boig buscant informació a la premsa, per quin coi de motiu, de sobte, la gent mira estupefacta l'altra gent i els indigents criden enmig dels semàfors alçant amb la mà un cartró de vi mentre diuen jo ja ho deia. Apropa't a la repartidora de diaris, encen-te el ràdio del mòbil o entra a un Sony Gallery i segueix atentament l'especial informatiu on no paren de sortir imatges dels darrers cinquanta anys d'Història. Intenta copsar-ho tot malgrat t'hagis acabat de llevar. Pregunta-li al dependent de camisa groga i cabell enclanxinat què ha passat. Pá fliparlo, et respondrà. Torna a fixar-te en què diu la televisió i intenta assimilar les seves paraules, les del típic president dels Estats Units d'edat avançada i cabell blanc que surt a les pel.lícules de diumenge a la tarda i que no sap com argumentar la seva dimissió irrebocable: "- Marxo perquè no mereixo ser qui sóc. Perquè no vull representar tot el que hi ha darrere del meu país. Marxo perquè sóc un home honest i no puc suportar més llevar-me cada dia sabent que la meva feina és enganyar a la gent. Marxo perquè aquest país mai no ha estat a la Lluna, ni mai ha rebut un atac terrorista per part dels islàmics l'11 de setembre de 2001; aquell dia el Secretari d'Estat del govern americà va esmorzar amb Ossama Bin Laden. Marxo perquè la C.I.A. va contractar per tal de sembrar el pànic el jove musulmà que va intentar fer explosionar un avió el dia de Nadal. Marxo perquè a Boston van patentar la vacuna contra el sida i jo mateix vaig ser amenaçat de mort per empreses farmacèutiques si donava el vist-i-blau de posar-la al mercat. Marxo per això i per tot el que comporta. Perquè quan era petit i m'explicaven qui era Déu, em deien que era la fe i el respecte; després em vaig adonar que Déu no existia i que sols era un invent de l'Església per mantenir controlada la societat, per això vaig deixar de creure-hi, i com jo, tants altres. Per això marxo, perquè jo i els meus antecessors hem construït la nova fe, el nou dogma, allò que ens permetés fer de Déu sense ser-ho. Necessitàvem tenir controlada la població i l'única forma d'aconseguir-ho era mitjançant la por; no teníem cap altra sortida que aquesta, però he decidit dir prou. Sé que tot el que he dit pot canviar de dalt a baix els llibres d'Història de l'última meitat del segle. Sé que alguns no em creuran, però creguint-me: en tot el que dic hi rau la veritat, per això marxo. Hem creat l'imperi de la por i la mentida per evitar l'anarquia i fins aquí he decidit arribar. Potser el món que he ajudat a crear mai em perdonarà, per això demano disculpes a tota la gent a qui aquest matí hagi ferit el sentiments i crido a tots els caps d'Estat mundials a que facin el mateix que jo als seus respectius països. Marxo per això, perquè vull deixar d'observar com es mou la gent com un ramat d'ovelles atemorida de tot el que els rodeja al voltant, i jo no sóc un pastor sinó una persona. Per això marxo, per fer un bé a la humanitat."

Imagina-t'ho. Imagina't que aquest dia fos realitat. Imagina't que tot això fos veritat.

Doncs ara fes una cosa millor: no et creguis res del que t'envolta i així t'evitaràs sorpreses.

Feu-hi un cop d'ull!

Us ho diu el propi Vicent Andrés Estellés: feu-hi un cop d'ull!

Hem tardat vora dos anys a fer-ne una, però ha estat el nostre regal de reis i a més ha vingut acompanyada amb l'estrena de l'espectacle "Ací em pariren i ací estic", així que ens fa moltíssima il.lusió que d'una vegada per totes AraÉsDemà tingui pàgina web.

www.araesdema.com

Propòsit d'any nou

Aquí moren les paraules del 2009.
Amb la solitud de París i el fred de Berlín, sense la llum de València ni la pau de Formentera; amb la bellesa de la Côte d'Azur i l'standby constant dels carrers de Nimega. Aqui moren les darreres paraules, sí, però la vagoneta no s'atura, els raïls, brillants de porqueria, enlluernen fins l'horitzó. I de res serveix haver plorat i haver rigut sis vegades. De res serveix haver traçat l'amor amb la mà d'algú altre.

Encara queda camí, això no s'acaba; la d'ara només és una atracció més del parc temàtic.
Ells et diran que lluitis per un tros de carn. Tu nega't a fer-ho. Escriu.

L'home és un llop pels homes

http://www.tv3.cat/videos/2100259

Verset de Nadal

Quan jo n'era petitet
recitava sempre un vers;
dret, damunt el tamboret,
llegia sense papers.
A taula encara dinaven
mentre deia fum, fum, fum;
ells bevien i fumaven,
jo, cantava per costum.
Em miraven, com dos nines,
les àvies que van ser aquí;
jo els escric, trinxat a tires,
per dir-lis que són amb mi.
A l'escola m'ensenyaven
al nen Jesuset lloar,
però a cap lloc mai m'explicaven
l'ofici de recitar.
Així doncs, passats els anys,
ha fugit l'estel fugaç;
no sé dir ja ni bobanys,
sols ser plorar amb antifaç.
I a la taula de Nadal
som tot just tres i no res;
però vinguts del Penedès,
regressats del seu final,
crido el seu retorn astral
per escriure'ls-hi aquest vers.

Postal de diumenge

Seixanta cinquena vegada que escrius paraules davant aquest full blanc per tal que la resta del món les llegeixi damunt un fons negre. Per això avui no existeix fotografia, perquè encara no han caigut volves i la millor postal de dumenge son les mil paraules que avui no valen més que una imatge. Ja fa temps que vas adonar-te que els diumenges no servien per anar a missa, com et deien quan erets petit, sinó que servien, més aviat, per buscar la mateixa pau individual que acabes trobant en els desperars sense hora, sense res i sense remei, en les capbussades a banda i banda d'aquest llit de matrimoni immens on no hi ha ningú més que tu i en els dinars precalentats amb mitja taula parada per un quart d'hora d'àpat. I més en dies com avui, amb tardes de cançons d'Antonio Vega, Adrà Puntí o Aute trobades a la caixa dels records, d'asseure's davant la finestra a la vora d'una estufa i contemplar la vida: al carrer cada minut que passa s'hi veu una persona menys, l'aigua acamulada a la font del jardí és un mar de cristall immovil i el termòmetre encèn el guionet que hi ha a l'esquerra dels números per primera vegada l'any. El cel, indecís, no sap com es llevarà demà, però tu somies amb un matí blanc, d'aquells que entelen el vidre de baf glaçat i que fan sortir al carrer amb la joia infantil dels nens quan obren regals. Però com bé dius, això són somnis, i la realitat són els carrers desèrtics i aquesta casa buida plena del calor de la calefacció que ressona pels radiadors de les estances on hi fas vida, és a dir, totes les habitacions menys la seva. Allà, on dormia ella, encara hi perdura -damunt la tauleta de nit- la teva fotografia de quan erets petit vestit amb la samarreta Meyba del Barça; l'abisme entre la vida i la mort es redueix al que existeix entre l'escalfor i el fred, i aquella foto irradia de calor tota la cambra. D'ella en surten les paraules i sensacions que voldries explicarli avui, en una tarda com aquesta, quan li diries que malgrat semblar impossible, hi ha hagun uns jugadors capaços de fer més del que van fer Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón. I ella et diria que com el Kubala no ha tornat a haver-ni mai més cap igual, que ja ho deia el Serrat. I tu li diries que quan fossis avi, com ella, també li diries al teu nét que com el Messi no n'ha tornat a haver cap més igual, i que igual que ella amb aquelles cinc copes, tu mai oblidaries els crits, els gols, els partits i les abraçades que t'han regalat el Barça de les sis copes. Tens la sensació d'estar escrivint una conversa amb l'eternitat per explicar la història d'un equip etern, i penses que d'una vegada per totes podries explicar a la teva àvia que per fi hem deixat d'estar a un pam de la glòria per ser-hi plenament del tot.

I això et fa pensar en la felicitat i en la teva vida de 65' en cada paraula d'aquest seixanta cinquè text.

I aquesta és la teva postal de diumenge.

Retorns inesperats

No feia ni un dia que havies tornat de Berlín i el teu cap, el coordinador de futbol sala de l'A.E.Casp, et va demanar si podies anar a fer d'entrenador al partit que l'endemà jugava l'aleví A, és a dir, els teus nens. Sí, els de l'any passat i els de l'altre, els teus, els que protagonitzen l'únic video que tens penjat al perfil d'aquest bloc i aquells amb qui vas guanyar la lliga de Promoció fa dues temporades i amb qui vas aconseguir el sots-campionat de la lliga de Preferent l'any passat havent perdut únicament un partit de divuit disputats: el definitiu, la final; la teva Hongria del 54' o la teva Holanda del 74'. Tu t'ho vas pensar durant uns minuts i vas reflexionar sobre si era positiu o negatiu tornar-te a colar dins la vida de tots ells després de tants mesos, després que tan difícil així estat per tu passar pàgina i oblidar el millor equip que mai has tingut entre mans. I precisament per això, perquè tenies ganes de dir-lis tot allò que no vas tenir temps de dir entre tantes llàgrimes i plors després d'haver perdut la final, vas acceptar el repte. A més, al partit també vindria l''Adrià, l'altra meitat d'aquella arquitectura d'una il.lusió. I així va ser. Dos dies després d'haver aterrat d'un viatge que t'ha deixat girat del revés et trobaves altre cop donant la xerrada tècnica prèvia al partit davant seu, com si res hagués canviat i tot fos com va ser durant dos anys. No els vas parlar del passat, sinó del futur, d'allò que han esdevingut, no per tu, sinó per ells. D'allò que tenen a les mans: la possibilitat de desafiar al destí i aconseguir aquest any, amb treball i constància, allò que l'any passat se'ls hi va escapar de les mans en una segona part per oblidar el dia del partit més important de les seves vides. I amb tot, divendres van sortir a jugar sentint-se un any més joves, un any més menuts. I tot va anar com recordaves: golejada d'escàndol, joc talentós, cap pilota donada per perduda i solidaritat entre uns i altres.
Al finalitzar el partit, però, van ser ells qui et van donar la sorpresa més inesperada que podies esperar. Et van preguntar si sabies perquè havien guanyat. Tu els vas respondre que ho havien fet perquè aquest any tenien un gran entrenador amb qui treballaven com mai. I ells et van dir que no, que allà, divendres, amb l'Adrià i tu a la banqueta, havien guanyat per un altre motiu. I de sobte, per sorpresa, es van arremangar una màniga del braç dret per ensenyar-te que s'hi havien dibuixat, amb rotulador, una V de victòria idèntica a la que tu els hi vas dibuixar aquella vegada que perdíeu a la mitja part dels quarts de finals de fases i no et quedaven més arguments per donar-los forces i creure en ells.

I emocionat, els hi vas dir que no se l'esborressin mai, ja que allò els permetria no oblidar tot allò que durant dues temporades l'Adrià i tu els hi vau intentar transmetre: l'emoció per viure cada partit com si d'un somni es tractés.

Berlinejar

El pitjor dels viatges és que te n'adones d'ells quan ja s'han acabat, quan obres de nou la porta de casa i veus que a les mans no hi tens una targeta magnètica sinó les claus de tota la vida que obren el pany de sempre i quan t'asseus davant l'ordinador per escriure una crònica marcada pel retorn esdevingut. I què es pot escriure quan vas a dormir posan-te el despertador per anar a la universitat i recordes que no fa ni divuit hores t'has llevat a més de 2000 quilòmetres d'aquí? Doncs segurament caldrà que tanquis els ulls per veure davant teu, de nou, la finestra en forma de postal amb un cel grisós i baix i un teatre de recent construcció situat en una plaça amb nom de revolucionaria; Berlín és la ciutat més barata d'Europa, on sopes per tres euros, beus un litre de cervesa per poc menys de cinc, compres samarretes per dos i mig i viatges durant tot un dia amb metro o tren per escassos quatre. Enmig de tants números i economia pseudo-proletària, però, el sol és l'element més car que existeix, tant, que et vas quedar sense xatarra fent-li treure el cap un parell d'hores. Saps de sobres que la boira i la pluja fina insistent t'ha amarat durant els últims quatre dies, ja que fins i tot trobes a faltar el fred berlinès dins la Barcelona dels quinze graus en amunt i penses que els teus guants i la teva bufanda hauran d'esperar setmanes o potser mesos per tornar a sortir a passejar com has passejat aquests dies amb ells; de la foscor al color i de la timidesa a l'extravagància en escassos metres de diferència, caminant pels amplíssims carrers d'una ciutat de cartró pedra construïda partint de zero fa menys de seixanta anys. I és ara quan notes el xiuxiueig de l'aigua de l'Spree a la confluència amb Friedrichstrasse quan anaves de nit camí de Tacheles, quan escoltes el silenci del mateix Olympiastadion que durant les Olimpíades del 36' va aplaudir a un atleta negre com Jessie Owens, quan olores l'herba que vas comprar-li a un holandès de l'hotel i que vas fumar-te a una espècie de centre social okupat anomenat Cassiopeia i que abans era una estació de ferrocarril o quan et veus jugant, amb tot el respecte del món, a cuit i amagar amb els del Pla -com quan éreu petits a Cal Fàbregues-, però aquesta vegada amagant-vos entre els blocs que formen l'immens memorial a l'Holocaust; si alguna cosa té Berlín és aquesta, la possibilitat de perdre's, ja sigui en el temps i en l'espai.

Passar en menys de quatre parades de metro de Moscou a Nova York, de blocs de pisos idèntics ebris de monotomia i orfes de cultura i oci a carrers engarlanats amb llums de Nadal, gratacels il.luminats i botigues a banda i banda, de gent vestida igual que a les fotos de fa vint anys dels nostres pares a elegants empresaris amb BlackBerry i joves artistes emprenedors amb el cabell pintat de rosa, d'un camp de concentració nazi per reprimir jueus a una presó de màxima seguretat de l'RDA per reprimir activistes, de la Gestapo a la Stasi, de 1982 a 2025.
Dues cares d'una única moneda. Saber que entre el blanc i el negre existeix Berlín.

Això és berlinejar.

Fi d'un malson

Arriba un dia en que et lleves al matí, pels volts de les dotze, i encens l'ordinador amb por, temerós del que en breus instants apareixerà a la pantalla. Aquest dia és l'endemà d'haver fet l'exàmen teòric de cotxe. T'apareix la pantalla inicial de Windows i et fa respecte cliclar damunt la icona del navegador i buscar al google 'resultado exámen teórico dgt'. Però ho fas. T'atreveixes. Aquella nit passada has somiat de tot. Que suspenies amb quatre errors, que aprovaves sense haver errat res, que havies oblidat firmar al full d'exàmen i et deien que no era vàlida la teva prova, etc. El dia abans no havies parat de comentar amb tothom com t'havia anat, impregnan-te del discurs futbolístic pur i dur, aquell de "no vull fer declaracions fins que no haguem guanyat la copa, però tenim tots els números per ser campions". Doncs el mateix vas fer tu. A tothom li deies que no t'havia anat malament, que és una forma cautelosa de dir que t'havia anat bé, que aviam si d'una vegada per totes podies deixar d'anar a aquell vestigi espanyolista tret d'una pel.lícula del No-do anomenat La Campana que tant mal rotllo t'ha transmès sempre i que et mories de ganes de dir que aquest malson per fi s'ha acabat. Doncs sí, ara ja ho pots dir ben alt i cridant tant com vulguis: avui ha mort l'única lluita que havies abandonat a la teva vida, l'etern malson que una vegada rere altre es repetia, fen-te creure que era impossible obrir la pàgina de la DGT i veure-hi una altra cosa que no fos NO APTO. Doncs sí. I vols escriure un SÍ amb majúscules perquè avui el NO ha marxat i tu l'has tirotejat a trets perquè no torni. Avui has tancat amb pany i clau un dels períodes més foscos de la teva vida i t'has tret de l'esquena aquella espina que pensaves que era impossible d'extirpar.

Avui ja tens mig canret de conduir al sac. Avui ja tens mitja L. L'altra meitat te la fumaràs abans que hagis acabat aquesta frase.