Postal de diumenge

Seixanta cinquena vegada que escrius paraules davant aquest full blanc per tal que la resta del món les llegeixi damunt un fons negre. Per això avui no existeix fotografia, perquè encara no han caigut volves i la millor postal de dumenge son les mil paraules que avui no valen més que una imatge. Ja fa temps que vas adonar-te que els diumenges no servien per anar a missa, com et deien quan erets petit, sinó que servien, més aviat, per buscar la mateixa pau individual que acabes trobant en els desperars sense hora, sense res i sense remei, en les capbussades a banda i banda d'aquest llit de matrimoni immens on no hi ha ningú més que tu i en els dinars precalentats amb mitja taula parada per un quart d'hora d'àpat. I més en dies com avui, amb tardes de cançons d'Antonio Vega, Adrà Puntí o Aute trobades a la caixa dels records, d'asseure's davant la finestra a la vora d'una estufa i contemplar la vida: al carrer cada minut que passa s'hi veu una persona menys, l'aigua acamulada a la font del jardí és un mar de cristall immovil i el termòmetre encèn el guionet que hi ha a l'esquerra dels números per primera vegada l'any. El cel, indecís, no sap com es llevarà demà, però tu somies amb un matí blanc, d'aquells que entelen el vidre de baf glaçat i que fan sortir al carrer amb la joia infantil dels nens quan obren regals. Però com bé dius, això són somnis, i la realitat són els carrers desèrtics i aquesta casa buida plena del calor de la calefacció que ressona pels radiadors de les estances on hi fas vida, és a dir, totes les habitacions menys la seva. Allà, on dormia ella, encara hi perdura -damunt la tauleta de nit- la teva fotografia de quan erets petit vestit amb la samarreta Meyba del Barça; l'abisme entre la vida i la mort es redueix al que existeix entre l'escalfor i el fred, i aquella foto irradia de calor tota la cambra. D'ella en surten les paraules i sensacions que voldries explicarli avui, en una tarda com aquesta, quan li diries que malgrat semblar impossible, hi ha hagun uns jugadors capaços de fer més del que van fer Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón. I ella et diria que com el Kubala no ha tornat a haver-ni mai més cap igual, que ja ho deia el Serrat. I tu li diries que quan fossis avi, com ella, també li diries al teu nét que com el Messi no n'ha tornat a haver cap més igual, i que igual que ella amb aquelles cinc copes, tu mai oblidaries els crits, els gols, els partits i les abraçades que t'han regalat el Barça de les sis copes. Tens la sensació d'estar escrivint una conversa amb l'eternitat per explicar la història d'un equip etern, i penses que d'una vegada per totes podries explicar a la teva àvia que per fi hem deixat d'estar a un pam de la glòria per ser-hi plenament del tot.

I això et fa pensar en la felicitat i en la teva vida de 65' en cada paraula d'aquest seixanta cinquè text.

I aquesta és la teva postal de diumenge.