23/1/11

Renovatio

No hi ha res més cert que per tornar a néixer primer cal morir, però sovint tothom ho oblida. I tu necessitaves morir, no de la forma que el mot pròpiament connota, per sort, sinó d'una manera figurada, simbòlica, interior. La vida, per molts -cada vegada més-, s'ha convertit en una exposició pública dels seus actes i els seus racons més íntims; les fotografies que abans es tenien penjades només a la tauleta de nit ara es mostren a tanta gent com es vulgui, les notes personals que s'escrivien a una llibreta tancada amb clau dins un calaix ara són aforismes del present que tothom opta a comentar i, sobretot, del silenci i la solitud d'estar a casa ara se'n fa una constant conversa virtual amb qui es desitgi. El món ha esdevingut un cub 2.0, en efecte, on les reunions d'escala es programen amb un esdeveniment i on dues companyes de pis que viuen paret amb paret en habitacions separades es pregunten què fer per sopar mitjançant un xat; dins aquest present contra el que és impossible remar a contracorrent, posseïr el teu propi temps esdevé un acte cada vegada més complicat. I això és el que et va passar a tu. Pocs saben què és sentir-se infinitament sol assegut al llit de la teva habitació en una casa on cada paret, cada cadira, cada electrodomèstic i cada rajola és un record inesborrable dels avis que ja no hi són, dels amors que ja no t'abracen i han deixat el seu perfum al coixí per sempre o dels retalls d'infància que perviuen vius i enllagrimeixen la memòria glaçada; sortir de casa ha estat sempre sinònim de relacionar-se amb d'altres, és a dir, de parlar, de conversar, d'anar al teatre, al futbol, a un concert o senzillament de tenir la ment ocupada amb altres coses aliens als problemes de cadascú. Obrir la porta de casa, però, significava topar-se de nou amb els miralls de nosaltres i enfrontar-nos al que només el silenci és capaç de destapar-nos. I es va inventar la literatura de passatemps. I es va inventar la televisió. I es va inventar el Messenger per estar a casa però sentir-nos com si fóssim a un bar fent un cafè. I es van inventar les xarxes socials per sentir-nos encara menys sols, per evitar aquest silenci i no permetre a la solitud apoderar-se de nosaltres. I sense adonar-te, tu, com molts -cada vegada més, sí-, vas pujar-te al carro d'aquesta moda que t'ha acabat convertint en esclau d'allò que et proporcionava: conèixer tanta gent com desitgis, xafardejar les fotos personals del viatge a Punta Cana de persones que ni coneixes, tafanejar en què diu o què pensa aquella presentadora de TV3 que tant t'agrada, construir el teu propi maniquí al gran aparador de la societat i, sens dubte, creure que l'amistat pot raure dins una pantalla d'ordinador. El dia que vas adonar-te que el futur estarà ple de matrimonis que es van conèixer pel Facebook vas decidir penjar-te en la teva pròpia soga. I el botó esquerra del ratolí, al clicar damunt la pestanyeta on hi diu "Desactivar compte" va sonar com un tret concís i sec.

Ara molts et retreuen que hagis decidit renovar-te per dins i tu encara no entens perquè ho fan; la única utilitat real d'aquest tot plegat és poder fer autobombo de forma gratuïta i promocional dels actes que faci un individual o un col.lectiu, com ara un grup de música. I sens dubte, a eines com aquesta no se li poden negar els mèrits. Ara, també, molts et diuen que sembles un exclòs de la societat i que estàs fora de joc, que no t'assabentes dels sopars de classe o que no et poden enviar enllaços dels vídeos del youtube on tot és molt divertit. I tens la sensació que ja no existeix ni la llibertat individual de voler passar pàgina i no haver de donar explicacions a ningú més que a tu mateix.

Vas escriure deu epitafis per deixar constància de la mort d'una era. Has ressuscitat tatuat amb milers d'estigmes del passat que, sens dubte, seran molt més difícils d'ignorar del que t'havies arribat a imaginar, però t'embafa la certesa de tornar a tenir el temps que tu mateix havies decidit dilapidar-te, és a dir, de tornar a obrir un llibre i iniciar un viatge espeleològic per dins teu amb cada fragment o estrofa fent de torxa per l'obscuritat de l'ànima.

I aprecies, amb el dolor contingut al moll dels ossos, el silenci i la solitud d'aquesta casa que tant temps feia que no apreciaves.

9 comentaris:

Miquel Sureda i Jaén ha dit...

Tot plegat són modes passatgeres... Jo, per exemple, el vaig matar. Uns companys de classe me'l van fer curar a base d'apòsits, que només li van durar dos dies. Va morir sol...

Gràcies pel cd, m'encanta!

Albatros ha dit...

Estava llegint i m'he sentit molt identificada. La gent acaba fent, vivint i pensant només per allò que la gent farà o veurà al facebook. El facebook ha fet que contruim un simulacre de nosaltres mateixos. El es va morir fa temps.

Per cert, Miquel: et robaré el cd quan menys t'ho esperis. (Jo també el vull ¬¬!). No sé com ni quan, però ho faré! xD

Anònim ha dit...

Aquest blog (amb el seu comptador de visites, és clar!) és precisament un exemple del narcisisme i l'exhibicionisme sentimental del qual, en teoria, intentes fugir.

Encefalograma en vers ha dit...

Estimat/a anònim,

Primer de tot, agraïr-te el comentari, ja que sempre és un plaer veure si allò que s'escriu produeix algun efecte o sensació als altres. De segon, però, dir-te que t'apuntis a un curs de lectura i aprenguis a assimilar les paraules que s'escriuen en un text, ja que precisament, el narcicisme, la recerca d'un mateix, la purgació del que tenim més amagat dins nostre, és un dels puntals d'aquest bloc. No sé on dius que has llegit que n'intento defugir, ja que -en especial a aquest últim text-, del que parlo és just del contrari, de l'enyor de tenir més temps per un mateix, de l'acte d'enfrontar-nos davant el mirall (no t'has preguntat el motiu de l'ús de la 2a persona del singular, no? M'ho imaginava.) I per acabar, és obvi que qualsevol element d'internet escrit per algú, sigui un bloc, un flickr, un fotolog o un twit del twitter té un punt d'exhibició, en tant que és el propi algú, l'individu que es crea el compte, qui en controla el grau.

PD: El comptador de visites és l'empresa d'un amic meu [http://www.contadorwap.com/] i, òbviament, quan em va comentar que l'havia engegada no vaig dubtar en ser-ne usuari.

Per acabar, malgrat el bloc sigui anònim en tant que no vull donar detalls de qui l'escriu, jo, el Pep, el qui ha respost aquest comentari, donaré la cara.

Aviam si n'aprens.
Criticar des d'un anònim és més covard que la covardia.

Anònim ha dit...

Primer de tot, deixa'm dir-te que el meu company anònim té tota la raó. No cal fer tota aquesta comèdia per tancar un compte del facebook. És més, si necessites tancar el facebook per tenir més temps per tu mateix i poder llegir i preguntar-te ves a saber quina collonada metafisicointel·lectual és que tens algun problema, i gros. Ah, i amb sembla que tots comprenem els teus textos planers amb aires d'intel·lectual, no sé si t'ho imaginaves o no, però no cal que ens tractis d'imbècils amb preguntes retòriques. Si vols corregir, comença pel teu redactat, ple de faltes i barbarismes. Potser no és que ell tingui problemes de comprensió, sinó que potser ets tu qui en té d'expressió.
P.S.: he deixat el meu comentari anònim perquè, tal com tu dius, en aquest món 2.0 tothom opta a comentar qualsevol noteta que valdria més que estigués tancada amb pany i clau dins d'un calaix.

Pep ha dit...

Estimadíssims anònims,

Moltes gràcies per l'atenció rebuda, me'n faig creus que un bloc de meditació interior com aquest rebi lectures de gent tan interessant com vosaltres; llàstima que sigueu anònims, segur que teniu moltes coses a dir sobre la vida i molaria conèixer el vostre bloc per tal de trobar la veritat i la perfecció absoluta de les coses.

Perdoneu pels problemes d'expressió i les faltes que dieu, suposo que ningú equivocar-se és d'humans.

Així que res amics, donar-vos les gràcies per tot;
és la gent com vosaltres qui omple de contingut morbós aquest encefalograma sense cor.

Arnau ha dit...

Hola mocosos, jo sóc el déu de tot.

El que els hi xupa les petixines a les vostres novies i se sent orgullós de si mateix quan el fluxe vaginal assecat del seu bigoti li fa venir glorioses bafardes íntimes de les vostres respectives.

I dic que posar anònims tant pseudoprofunds és d'acomplexats i titespetites.

Ah, si voleu quedem i ens trenquem la cara. O quedem i fem una competició de polles, que veig que l'Anònim team té la testosterona pels aires.

Carles ha dit...

Caram, aneu forts eh! Que consti que aquesta vegada no he estat jo. Almenys un servidor va tenir la "delicadesa" de posar-se un pseudònim i donar la cara després. Apa, salut!

Ramon Bartomeus ha dit...

A mi em suggereix bona literatura ... llàstima dels comentris ... felicitats a l'autor.