Una teoria

L'infinit és molt més que el número vuit estirat de forma horitzontal. És, possiblement, estar sol quan busques companyia i estar acompanyat quan cerques la solitud. Anar i venir del singular al plural de forma mínimament constant. És fer un parèntesi dins el parèntesi del parèntesi. L'infinit és molt més que un horitzó. En són molts. És saber aturar-se després de córrer i arrencar a córrer després d'estar quiet. És buscar-se, trobar-se, tenir-se, cansar-se, aturar-se per buscar-se, per trobar-se, per tenir-se, per cansar-se i tornar-se a aturar per tornar-se a buscar, tornar-se a trobar, tornar-se a tenir, tornar-se a cansar i així successivament fins que rebentin els ploms. Això és l'infinit. Fins i tot és més que banyar-se sol i despullat a cala Saona.
És moltes coses i en el fons és infinitament sols una.
És adonar-se que el verb estimar és sinònim d'eternitat.

Lliçó medievalista

Estaves assegut a l'última fila de la classe, mig endormiscat, quan de sobte una frase pronunciada per ell t'ha despertat els sentits. El professor parlava d'històries de fa més de vuit segles i tu has despertat de cop per preguntar-te si realment t'eren tan llunyanes les explicacions que sortien de la seva veu, és a dir, si en el fons, no era pas veritat que milers d'anys després els cavalls segueixen tenint la mateixa funció intimidatòria que aleshores, però en comptes de ser cavalcats per un cavaller untat de ferralla per tal de vèncer una batalla sangrenta són cavalcats per policies amb ganes de repartir estopa enmig d'una manifestació. Ell parlava del Palau Reial Major de Barcelona i la cort del Rei de la Corona d'Aragó i tu recordaves aquella vegada en que vas pujar a l'escenari allà, a la mateixa Plaça del Rei, per recitar-hi poemes escrits per altres, és a dir, per fer de joglar; et començava a intimidar la idea de perdre't en el temps i no saber on vivies, i més quan has pensat que Barcelona és idèntica a la d'aleshores, canviant les muralles de lloc i substituint-les per les Rondes de Dalt i Litoral respectivament. T'has imaginat qualsevol plaça del gòtic d'aquells temps, en dia de mercat, quan els qui tenien diners i poder es barrejaven amb els leprosos i els morts de gana que demanaven almoina podrint-se a qualsevol cantonada; mentiries a algú si diguessis que a qualsevol indret proper al Portal de l'Àngel, en menys de cinc metres quadrats no és possible trobar-hi indigents que demanen al primer executiu encorbatat que entra al Corte Inglés mentre ben a prop un toxicòman prem l'agulla fins el fons? Barcelona, però, se t'ha mostrat més medieval que mai quan has pensat en aquest matí al metro, just en l'instant en que mig vagó t'ha mirat amb la cara que miraven als pestosos fa set segles després d'haver estornudat; als anònims del teu voltant se'ls hi ha dibuixat el temor de la grip A al front, igual que aleshores. Et fregaves els ulls, ja no per la son sinó pel que barrinava el teu cap al mateix temps que ell, el professor de literatura medieval, es treia i es posava les ulleres en un tres i no res mentre parlava del sospitós engendrament del rei Jaume I per part dels seus pares, Pere d'Aragó i Maria de Montpeller, que segons diuen, feia anys i panys que no es veien quan l'infant va néixer. Fins i tot aquí tot coincidia: la Història mai dirà que Jaume I era el fill bastard d'algun servent de Maria de Montpeller, igual que mai cap mitjà de comunicació oficial admetrà la infinitat de fills bartards que el Rei d'Espanya ha anat engendrant per aquí i per allà amb el pas dels anys.

Ell ha acabat la classe i ha marxat cap a casa pensant que avui havia ensenyat una mica més de la història de la literatura catalana medieval als seus alumnes, però tu has marxat a agafar el ferrocarril tenint la sensació que després de vuit segles d'evolució -o de progrés, com alguns diuen- l'única cosa que ha canviat és que ara, al lloc on abans hi penjaven públicament els lladres i delinqüents s'hi pengen un parell de sabates, ja que els pilars de la humanitat segueixen sent els mateixos que aleshores: la guerra, l'afany de poder, la dualitat social i el pitjor de tot, la sensació general de que tot està bé com està perquè som la millor generació dels temps, idèndica a l'egocentrisme fastigós del rei Jaume el Conqueridor.

Una vida en 30minuts

Hi ha una cosa que t'ha acompanyat diumenge rere diumenge des del dia que vas néixer ja fa més de vint-i-un anys. Un programa que té trenta minuts de durada i que tu relaciones amb sopars de pà amb tomàquet i embotits, la tristesa de les mil tornades del Pla cap a la ciutat, ressaques de tardes glorioses al Camp Nou encara amb regust de pipes i la desgana pel dilluns que t'espera l'endemà. Aquest programa ja hi era quan tu vas venir al món i per això avui li vols retre un homenatge. Perquè al seu compàs has après que existeixen milers de realitats que res tenen a veure amb la que tu tens al davant, i lliçons com aquestes marquen la visió que amb el temps et construeixes de la vida. Avui t'has assegut amb els teus pares, com en qualsevol diumenge de qualsevol any ja passat i t'has sentit més viu que mai dins els darrers vint-i-un anys d'història del món. Tu que mai has tingut por dels franctiradors serbis als carrers de Sarajevo però recordes el iogurt de llimona que vas deixar a la meitat després de veure per la tele que un civil queia mort, de sobte, enmig del carrer aquell migdia quan tenies escassos set anys. Tu que mai has estat un onze de setembre al W.T.C. però recordes com se't va anneguar el cava a la gola quan Xavi Coral va informar d'una última hora arribada des de Nova York. Tu que mai has estat picant amb un martell un mur a Berlín per forçar-ne la seva caiguda però saps, gràcies al que t'ha explicat te mare, que aquella nit de novembre del 89' tenies dècimes de febre i no paraves de plorar. Tu que mai has coregut pels carrers de Bagdad per por dels soldats americans però recordes com picaves amb una cullera el dors d'una cassola quan tenies quinze anys. Tu que mai has estat a la plaça de la Vila d'Èrmua però recordes com aquella tarda de juliol els carrers del Pla estaven desèrtics i quan vas anar a comprar-te llaminadures a la botiga de queviures vas sentir que "ja havien matat aquell pobre noi". Tu que mai has hagut de pagar una hipoteca però recordes com de sobte, un dia, no fa gaire, el diari portava un titular on hi deia que la banca americana s'ensorrava i a Alemanya un llibre de Marx estava de nou a dalt de tot de les llistes de vendes.

Saps que aviat els llibres d'història de l'escola parlaran de tot allò que ha succeït al món i que tu, com a espectador o com a protagonista passiu, has viscut. I avui, mirant l'Abecé de 30', t'has adonat que si algun dia arribes a tenir fills, els explicaràs allò que amb els anys has anat aprenent: que la humanitat és cruel per naturalesa i denunciar-ho no és res més que el primer pas intentar-ho canviar.

Ara vaig enlloc

T'asseus aquí davant per dir que tot ha tornat a ser un mirall i que l'únic eco que existeix torna a ser la teva veu. Per escriure altre cop en tercera persona per tal de sentir-te menys sol. I ho fas assegut aquí mentre a fora el món hi plou i la gent corre esporugida com si tota la humanitat estigués a punt de perdre el tren, com si el futur no existís i el present s'accelerés; tu no tens cap lloc on córrer mentre els altres, per culpa de les gotes, viuen la vida més intensament. Segurament és veritat; la pluja no fa res més que intensificar els estats d'ànim. I a fora la tempesta no amaina mentre tu et reclous en tu mateix després de mesos d'abandonament, després d'anar i venir de mil llocs diferents sense fer transbord per descansar. I saps, de sobres, que necessitaves retrobar la calma, esperar un dia de pluja, tornar a la petita pàtria un dia d'aquells en que no toca ser-hi i estirar-te rere la finestra, amb el porticó obert, i mirar a través d'ella com si fos el quadre estrella d'una exposició d'art itinerant. I el que és millor: apreciar el moment en que deixa de ploure i la terra desprèn la mateixa olor que després d'una tempesta d'agost. I sortir al carrer de nou. I mirar cap el cementiri i veure que, sorprenentment, darrere els pins altíssim es vol fer de nit i l'arc iris talla en sec la devallada de l'alba; et grates els ulls, sí, això no es Formentera ni ho serà mai, però avui el paradís s'ha apropat una mica Mediterrani ençà. Camines pel carrer, mort de vida, i només t'hi acompanya el baf que deixes anar en cada batzegada, i et posaries a córrer igual que a la cançó dels Pets, però la cançó que sona no és aquella sinó Ara vinc d'enlloc. I t'atures aquí, pensant que dissabte aniràs a dormir a Montserrat malgrat tenir la sensació que en realitat tu no vas enlloc. Has tornat. I t'agrada. Però la propera vegada, intenta tornar acompanyat.

Paraules en blanc i negre

Quan fa quatre mesos vam iniciar el Literallengua 09', algunes alumnes me'n van demanar una programació dels tallers a realitzar, i jo, com a coordinador, la vaig fer. Un cop enllestida, vaig enviar-la a la premsa comarcal per tal que es fes ressò de l'inici, per segon any consecutiu, d'un taller de lectura i literatura al Pla del Penedès. Al cap de dos dies, em van trucar de Ràdio Vilafranca per fer-me una petita entrevista, i va ser aleshores quan van preguntar-me: i a la finalització del curs, hi haurà alguna mena d'exposició o mostrari del treball realitzat? I jo, incrèdul, no vaig saber respondre.

Han passat gairebé quatre mesos i avui els podria respondre que sí. Que les persones que cada dimarts i dijous pujaven al Casal d'avis de l'Ajuntament del Pla per fer un taller d'hora i mitja sobre narrativa o poesia han configurat un mostrari que vindria a ser precisament això, la història literària del poble. La fusió d'imatges de fa cent anys amb textos de no fa ni cent dies. Enrere ha quedat el treball de tots aquests mesos per tal de tenir enllestida una exposició d'una quinzena de fotografies i textos que des de divendres s'han exposat a una de les sales polivalents del Poliesportiu del Pla. Allà, amb làmpades blanques i espelmes com a focus de tot plegat, botes de vi com a únic decorat i el silenci -digne de museu- dels més de 100 visirtants que hi han passat recorrent text rere text. Històries fictícies, poemes elegíacs o odes als qui ja no hi són. Això i molt més. La sensació d'haver tornat a la vida retrats de persones, carrers i paisatges que ja fa molt temps que han mort, o, sens dubte, la certesa d'haver convertit en art retalls valuosíssims del s.XX a la Petita pàtria.

La literatura és un llenguatge que permet traduir imatges i moltes coses més en mots. Des d'aquí, donar les gràcies al i les alumnes del Literallengua que han volgut llençar-se de cap amb aquesta bogeria; sou vosaltres qui heu tenyit de color tristes paraules en blanc i negre.

Ací em pariren i ací estic

Avui ha estat un mati peculiar, diferent, màgic. A les onze, puntuals com un clau, havíem quedat a la Plaça Catalunya del Pla amb el tècnic d'una productora de televisió de la comarca, TN Produccions. Feia dies que buscàvem un matí per poder gravar un petit reportatge de menys de deu minuts sobre AraÉsDemà i avui, per fi, havia arribat el dia. Ells ens havien comentat que ens gravarien per un programa de Vilafranca TV i la Xarxa de televisions locals anomenat "Joves en acció", comentant-nos que a part de fixar-se en el grup pròpiament dit, els interessava el perquè dos joves de vint anys havien decidit muntar un espectacle poetico-musical. Per això en teníem moltes ganes. Ens han gravat únicament a l'Orioll i a mi, ja que el tercer membre del grup, el Juanito, ja fa mesos que al.legant motius personals i familiars ens va demanar passar a un segon terme dins el projecte, creant així dos espectacles dins un mateix: un de petit format -Oriol i jo- i un de format gran -amb nosaltres dos, el Juanito i el Pere Vallès a la bateria-.

Primer, doncs, hem anat a la Font de l'Esteve, lloc mític del poble i clau per entendre la curta vida d'AraÉsDemà: allà va néixer la criatura una tarda de juny del 2007; allà, doncs, hem gravat l'entrevista a l'Oriol. Després hem anat cap a la Creu, altre lloc mític del Pla i indret on sempre vaig quan necessito evadir-me de tot; allà hem gravat la meva entrevista. Feia molt de sol però al mateix temps corria molt de vent. La tercera part del reportatge l'hem anat a gravar a les golfes de casa l'Oriol, o el que és el mateix, el local d'assaig, des de temps immemorials, de The Skapotables, Rage Against the Machine Project, U.A.R. i ara també AraÉsDemà; a les dotze del migdia d'un dia de mercat municipal, allà dalt, amb el campanar de fons, el repic de les campanes ben a la vora i nosaltres dos fent campana a la universitat per recitar poemets. Magnífic, de debò! Semblavem els Beatles tocant aquella vegada dalt aquell terrat. Ha estat allà dalt on hem gravat un parell de composicions del nou espectacle que estrenarem amb poemes de Vicent Andrés Estellés; era la primera vegada que algú escoltava la nova feina feta i, malgrat haver fet només dos temes -"Assumiràs" i "La rosa de paper"-, he tingut la sensació que, per fi, d'una vegada per totes, el 2n espectacle d'AraÉsDemà començava a sortir de l'ou.

En acabat hem gravat l'entrevista corresponent al grup en concret, no a l'Oriol ni al Pep sinó a AraÉsDemà i, amb preguntes made in Ritmes.cat i un paisatge de fons més aviat típic de Caçadors de bolets, hem fet públic el nom del nou espectacle, del qual en breu n'escoltareu un tast: "Ací em pariren i ací estic".

Perquè en el fons, què en seria de nosaltres sense la petita pàtria?

Compte enrere

El primer que feia abans d'anar a dormir era marcar amb guix un pal llarg i prim a la paret. Cada dia un: quatre dies, quatre pals i el cinquè dia palet en diagonal per posar fi i tornar a començar. Això, tant simple i tan senzill, ho feia cada nit des de feia anys i a la força d'acumular tants i tants pals esgrafiats, les parets del seu redòs eren un decorat amb forma de gàbia. Estava sol i la lesió al meluc per culpa d'una bala el feia inútil fins i tot per treballar.

Havia perdut la guerra, com tants altres. L'havien agafat i empresonat, al 39, com tants altres més. No tenia res ni ningú, i malgrat haver sortit de la presó l'any 51, la vida, per ell, a aquella habitació morta d'aquella casa buida d'aquell país pudent seguia sent un llarg viacrucis.

La realitat i el desig

L'única mirada enrere sols serveix per apreciar allò que tens al davant.




No paris.




No paris.




No paris.

Fragilitat

José. D'ell en deien que tenia l'esquerra més elegant de tota la comarca: una tècnica brillantíssima que li permetia col.locar la pilota allà on volia i amb una precisió absoluta, però a canvi, patia gairebé una lesió cada dos partits; semblava que, depenent del dia, en comptes de tenir una cama d'or tingués una cama de marbre. La resta de l'equip sabia que al seu voltant girava el joc de tots onze i, com si d'un messies es tractés, era cuidat entre coixins per ordre de l'entrenador -per tal que els defenses contraris no l'esbatussessin durant els noranta minuts i així ell s'inflés a marcar gols i més gols. Per a ell, però, la pilota dins la xarxa era una petita victòria que mai servia de prou per honrar la promesa que una vegada s'havien fet amb el seu germà Tomás: arribar a jugar algun dia a Primera Divisió, a les files del Barcelona, el València o l'Atlético Aviación. Per això havia marxat del poble, per poder tirar endavant, enviar diners a la mare i permetre que les seves germanes no haguessin de menjar pa negre. En el seu dia a dia, com un cercle concèntric que mai s'acaba, no podia oblidar el seu germà dret a la bastida, a quinze metres de terra i a tres metres d'ell, un matí de febrer, estenent morter damunt unes rajoles i dient-li que la corda de seguretat era per passerells. Recordava com en Tomás havia ensopegat amb la corda, o amb una eina, o potser havia perdut l'equilibri per haver begut massa aiguardent, i el veia caure al buit sense cap crit, convertint-se en un punt fosc enmig de la vorera. Amb els anys, dins la seva retina encara hi vivia la retina dels ulls oberts de Tomás esclafat a terra damunt una taca de sang fosca, i era per aquella mirada que lluitava dia rere dia per aquell somni, ja que en cada vaselina que convertia en gol hi veia una pilota caient com una fulla d'arbre seca, amb la mateixa fragilitat amb que el seu germà havia deixat de ser una espurna per convertir-se en cendra.

Tu i jo (ara) si que hem estat al mar

El mar no té religió
ni cap Déu que el beatifiqui,
sols la vida que es revolta
respirant el baf d'onades
que difuminen mil blaus.
Els punts cardinals ja ploren.
L'horitzó és la bacanal
entre el cel, la sal i el sol,
i aquí al mig, nosaltres dos,
ateus de tot el que fòrem,
som pirates amb pistoles
que sols disparen petons.

Retorn al paradís

Escric en plural per dir que hem escrit. A quatre mans, amb dues veus, amb dues llums fent dues ratetes quan el sol ens brillava als ulls, amb dues ombres a la carretera volant amb una Piaggio Liberty de color blau, amb dos coixins damunt el llit i dos gots damunt la taula, amb dos protagonistes a la foto quan la càmara disparava amb l'autodisparador encès, amb dos ànimes que entelaven un sol baf, amb dos cossos torrant-se al sol enganxats mà amb mà i amb dos cossos anegats aixoplugant-se a la cova sota un far.

I escric per dir que escrivim, que la vida a Formentera ha estat cosa de dos i que la vida després del paradís es conjugarà en plural.

Seguir creixent, seguir avançant

Aquesta és l'actualització número quaranta d'aquest bloc i, curiosament, el quaranta és un número que sempre he relacionat amb la maduresa, potser per culpa de la meva mare, que un dia va decidir plantar-se als quaranta anys i d'ençà d'aleshores mai més ha celebrat l'aniversari -segurament per la temuda crisi dels quaranta-, o potser per culpa de la salvació matemàtica dels equips de Primera divisió que persegueixen la permanència a la màxima categoria, assolida en arribar als quaranta punts. Només per exemples com aquests em fa especial il.lusió escriure per quarantena vegada aquí, gairebé mig any després d'haver decidit donar vida a aquest encefalograma en vers, el qual ara sento que batega fort. I jo que batego amb ell. Que els anys passen, igual que els dies i els minuts, i tinc l'ocasió de poder plasmar amb paraules tot allò que m'agrada o em deixa d'agradar i tot allò que veig o que no ens permeten veure. Sovint, és veritat, amb la sensació que a ningú li importarà el que pensi jo del món que m'envolta, però a la vegada, amb la certesa de que escrivint-ho em faig més gran que no pas bufant vint-i-una espelmes en un pastís de massapà.

Potser els dies seguiran sent grisos, com aquesta tarda plujosa de setembre que s'ha convertit en el meu millor regal, però així, entelant-ho tot en blanc i negre, seguiré triant amb qui i de quina manera pinto de colors allò que vull canviar, ja que com cridàvem ahir a Barcelona o com votaran demà a Arenys, només decidint per un mateix és pot assolir el cim de la felicitat.

Petita calma de setembre

Arriba un dia a la petita pàtria en que de cop tot és fa més lent, menys sorollós i rotundament gris; a les nits ja ningú treu la cadira a la fresca i la piscina de sobte canvia el blau paradisíac de l'aigua i el cel per un color semblant a una pluja de cendra. La gent perd el somriure enmig de l'olor de most i busca un refugi del nou tarannà a la barra d'un bar, un casino davant una escurabutxaques o l'interior d'una casa de barrets. I enmig de tot això, ofegat dins la rutina del no-fer-res amarada per l'amargor del primer setembre estudiantil, em trobo amb una gandula de platja, una tarda ennuvolada, una Piscina municipal semi-desèrtica i un llibre per estrenar de Sergei Dovlàtov. M'assec a la gandula, observo els núvols de mitja tarda, em llenço de cap sense dutxar-me dins l'aigua de la Piscina i obro el llibre on la primera frase que em commou és "l'infern som nosaltres". M'estiro panxa amunt i tanco els ulls. De sobte, em calenta la cara la llum d'un sol que m'obliga a mirar-lo i que, poruc, treu el cap entre els núvols per tornar a fer brillar l'aigua, despertar crits alegres i plors de nens i aconseguir que durant uns instants oblidi la misèria dels dies i torni a creure que tot està per fer i tot és possible.

(Durant tres minuts el sol s'ha mantingut valent entre les escletxes dels núvols; com un idil.li de l'astre rei, és un miracle que durant aquest temps sonés una cançó d'Adrià Puntí al meu iPod, havent començat un segon després de rostir-me el rostre i acabant gairebé acompassada en el temps amb el sol.)

La vie en blaugrana

Anar a un partit de futbol fora de Catalunya a ple mes d'agost és fer hores, hores, hores i més hores dins un cotxe per una autopista on el paisatge mai deixa de semblar semblant. Sortir del Pla un dijous, parar a un Medas vora la Jonquera absolutament ple de marroquins amb una caravana plena fins dalt camí del nord, dinar a Perpinyà buscant el català com si fos un tresor sota les pedres havent aparcat el cotxe a un garatge on el rètol deia tresor públique, berenar a la plaça de la vila de Narbona, davant un espectacular Ajuntament medieval i amb la Catedral gotica de Sant Just al darrere, entrar a una llibreria i trobar-hi Tirant le blanc a la prestatgeria principal i passar pel costat d''unes classes de Paso doble just a la riba del riu que dividia la ciutat en dos, talment com a Girona. Perdre'ns camí d'Arles i fer el trajecte Narbona-Montpeller per carretera comarcal, passant per poblets de cinc-cents habitants plens de vinyes, arribar a Arles, instal.lar-nos a l'hotel, sopar la millor pizza congelada que mai he menjat, anar a donar una volta per la vila (romana) i trobar-nos amb un amfiteatre espectacularment conservat i amb un teatre romà on ens esperava la sorpresa del viatge: un recital de poesia francesa on no enteníem res però on vam passar la mitja hora més màgica del dia; si Tarragona sabés utilitzar les seves ruïnes com Arles tothom sabria situar-la en el mapa. L'endemà, després d'un esmorzar d'hotel típicament francès, carretera amunt via Mònaco fent parada a Cannes, on possiblement ens hi vam endur la decepció més gran de totes: poden tenir festival de cinema, poden tenir San Remo al costat, poden tenir luxe per totes bandes dins un iot...però entre Cannes i Castelldefels no canvia res més que el número de síl.labes del nom de les ciutats. Amagar-nos una mica a una platja propera a la ciutat, Golfe Juan, i amb calçotets, sense tovallola i sense haver-ho previst en cap moment, banyar-nos a les aigues de la Cote d'Azur, que eren cosines germanes, per no dir bessones, de les pudentes aigües de Coma-ruga a ple estiu, dutxar-nos amb sabó a una dutxa a peu de sorra i dinar al restaurant més peculiar de tot el passeig marítim. Creuar la inexistent frontera monegasca, arribar per fi a can Grimaldi, fer el circuit de Fòrmula 1 amb un Nissan Primera del 99', aparcar davant el port ple de iots on s'hi pot viure, morir i fins i tot néixer, participar a un dels jocs que omplien el Uefa Park i xutar una pilota amb mesurador de velocitat per adonar-me que xuto a 91 km/h (25km/h menys que Roberto Carlos en els seus bons temps), donar una volta pel centre de Montecarlo i sentir-me talment com a Andorra un dissabte al matí. Arribar a l'Stade Louis II i trobar-hi oficines, botigues i fins i tot tallers mecànics dins el propi estadi, construït per un arquitecte que devia anar fins dalt de vi el dia que el va dissenyar, fer-nos una foto que passarà a la història amb els quatre gats del Shaktar que havien viatjat fins allà, entrar al camp i trobar-lo ridículament petit, indigne de ser l'escenari d'una final europea. Asseure's en unes cadires grogues on no ens hi cabien ni les cames i començar a gaudir de la festa del futbol (i del Príncep Albert, que per alguna cosa paga). Després, el que tots ja sabeu: partit avorridíssim, Ibrahimovic amb el fre de mà posat, Messi xocant un cop rere altre amb el mur ucrainès i, finalment, Pedro, el menys mediàtic de tots, marcant el gol del triomf a l'estadi, la ciutat i el país del glamour. Aquí acabava el perquè de tot plegat, d'un dels viatges més divertits que mai he fet i de la final menys màgica a la qual mai he assistit. Sopar una pizza, aquest cop de les de debò, al restaurant d'una amiga d'Eto'o (o això ens va dir) just al moll de Montecarlo i dir adéu (o au revoir) a tot per tornar a pujar al cotxe i agafar l'autopista per arribar d'una tirada al Pla; aquesta és la part més mística de tot plegat, quan et lleves a quarts de cinc del matí a Montpeller i tens la sensació que ja som més a prop i que ara, Figueres és arribar a casa, Girona és arribar a casa, Sant Celoni és arribar a casa, Martorell és arribar a casa i per fi, a les 9.03h, vuit hores més tard d'haver tret el cotxe del garatge a Mònaco, el Pla és arribar a casa.

Això és la vie en blaugrana (o almenys així ho he volgut explicar)

el Pla-Mònaco via penitència a Marsella

Ho recordo tot perfectament. Devia ser l'agost de l'any 2000, sí. George Bush encara no manava al món, Espanya havia caigut eliminada a quarts de final, com sempre, de l'Eurocopa d'aquell estiu, Nova York tenia dues torres bessones com a skyline de la ciutat i jo estava immers en la meva primera semi-depressió vital, produïda per la marxa de Figo al Madrid.
Passada la Festa Major del Pla vaig marxar amb els meus pares una setmana de vacances al Pirineu, a Ribera de Cardós per ser més exactes; set dies rodejat de cases de pedra, càmpings plens d'homes grassos sense samarreta i excrements de vaca o de cavall damunt l'asfalt de la carretera. L'hotel on ens allotjàvem era el típic hostal de poble on a quarts de sis ja saps com serà la sopa que soparàs a les vuit, i precisament va ser allà, al menjador, on per primera vegada a la vida vaig notar la mirada d'una noia. Jo, amb els meus onze anys al damunt i el flamant diploma de l'Educació Primària sota el braç, em passava els esmorzars, dinars i sopars mirant com un desesperat a la taula del costat, on menjava la clàssica família francesa amb un matrimoni, una àvia vella i lletja, dues filles i un fill. De les dues una devia tenir disset anys i l'altre tretze o catorze. El cas és que aquesta última em tenia el cor robat. Ella em tornava les mirades, fent somriures d'amagat i abaixant-me els ulls quan els meus pares em parlaven. La recordo perfectament perquè sempre duia una samarreta de l'Olympique de Marsella, que dos anys abans havia jugat la final de la Copa de la Uefa. Aquella samarreta era l'única cosa que sabia d'ella, i jo, per no despistar, un matí vaig baixar a esmorzar amb la samarreta del Barça d'aquella temporada, que no era cap altre que la del centenari, sense el nom de Figo, però, ja que me l'havien esborrat, i gratis, dies després ferís a milions de culés. A les nits, quan anàvem a prendre la fresca vora el minigolf municipal, me la trobava i volaven dins meu les primeres papallones a l'estómac. Sense dir-ho mai a ningú, ni als meus pares, vaig anar construint amb ella un romanç èpic, guiat, únicament, pels consells de la televisió, que em deien que mai fés el que feia en Novita per lligar-se la Shizuka. Per mi era un amor de cinema i per ella devia ser absolutament el que era, un joc de nens. L'últim dia, quan marxàvem, vaig baixar cinc minuts abans que els meus pares per buscar-la entre els banyistes de la piscina, i quan la vaig veure, allà, amb la seva samarreta de l'Olympique amb l'11 de Ravanelli, vaig prometre'm que alguna vegada a la vida aniria a Marsella i hi deixaria un pètal de rosa on hi escriuria el seu nom que m'havia acabat d'inventar: Michelle.

I el perquè de tot això, us preguntareu? Doncs perquè d'aquí escasses hores tiro carretera amunt amb destí a l'Stade Louis II de Mònaco, on divendres el Barça juga la final de ls Supercopa d'Europa, i fent camí entre el Pla del Penedès i Montecarlo pararé, per primera vegada a la meva vida, a Marsella.

I a la maleta només hi porto pètals grocs.

L'amor és un peix

T'imagines tenir de veïns els peixos? Una llanxa aparcada al moll de l'illa per poder comprar aliments i llibres, una bústia on sols hi arribin cartes enviades dins una ampolla buida, una hamaca entre palmeres on poder fer l'amor cada tarda, un bon dia a càrrec del remor de les onades i un despertar de somni on llençar-se de cap al mar directament per la finestra.

T'imagines construir junts el paradís?

La vida després de Formentera (III)

La vida després de Formentera és tornar a la Petita pàtria i tenir la sensació que hem retrocedit en el temps, que la carretera que lligava el Port de la Savina amb el Pilar de la Mola era un flux atemporal en quant a minuts i velocitat i que els cotxes que circulaven a 80 km/h tardaven més d'una hora a fer vuitanta quilòmetres; recórrer 260km en tres dies dins una illa que medeix 21km de llargària és com entrar en una màquina del temps, plantar-te a un paradís inhòspit i tornar a la realitat transfigurada en un paisatge decadent, gris i trist. El present s'ha convertit en una presó on manquen el mar, els penya-segats o la no-presència de la policia; davant això, i encara amb el regust de sal entre les mans, només em queda colar-me a la Piscina de nit, sense fer soroll, saltar per la porta, treure'm la roba, tirar-me dins l'aigua estèril i calmada, fer el mort panxa enlaire i adonar-me que el cel és ple d'estrelles que existeixen per somiar.

I així segueix tot plegat, transportant una mica de Formentera a la vida lluny d'allà.

La vida després de Formentera (II)

Amunt el cel
Avall la sal
A dreta el sol
A esquerra llum
A dins la pau
A fora el far
Al somni el vol
Aquí el fum
Al lluny el món

A la fi
res.