Renovatio

No hi ha res més cert que per tornar a néixer primer cal morir, però sovint tothom ho oblida. I tu necessitaves morir, no de la forma que el mot pròpiament connota, per sort, sinó d'una manera figurada, simbòlica, interior. La vida, per molts -cada vegada més-, s'ha convertit en una exposició pública dels seus actes i els seus racons més íntims; les fotografies que abans es tenien penjades només a la tauleta de nit ara es mostren a tanta gent com es vulgui, les notes personals que s'escrivien a una llibreta tancada amb clau dins un calaix ara són aforismes del present que tothom opta a comentar i, sobretot, del silenci i la solitud d'estar a casa ara se'n fa una constant conversa virtual amb qui es desitgi. El món ha esdevingut un cub 2.0, en efecte, on les reunions d'escala es programen amb un esdeveniment i on dues companyes de pis que viuen paret amb paret en habitacions separades es pregunten què fer per sopar mitjançant un xat; dins aquest present contra el que és impossible remar a contracorrent, posseïr el teu propi temps esdevé un acte cada vegada més complicat. I això és el que et va passar a tu. Pocs saben què és sentir-se infinitament sol assegut al llit de la teva habitació en una casa on cada paret, cada cadira, cada electrodomèstic i cada rajola és un record inesborrable dels avis que ja no hi són, dels amors que ja no t'abracen i han deixat el seu perfum al coixí per sempre o dels retalls d'infància que perviuen vius i enllagrimeixen la memòria glaçada; sortir de casa ha estat sempre sinònim de relacionar-se amb d'altres, és a dir, de parlar, de conversar, d'anar al teatre, al futbol, a un concert o senzillament de tenir la ment ocupada amb altres coses aliens als problemes de cadascú. Obrir la porta de casa, però, significava topar-se de nou amb els miralls de nosaltres i enfrontar-nos al que només el silenci és capaç de destapar-nos. I es va inventar la literatura de passatemps. I es va inventar la televisió. I es va inventar el Messenger per estar a casa però sentir-nos com si fóssim a un bar fent un cafè. I es van inventar les xarxes socials per sentir-nos encara menys sols, per evitar aquest silenci i no permetre a la solitud apoderar-se de nosaltres. I sense adonar-te, tu, com molts -cada vegada més, sí-, vas pujar-te al carro d'aquesta moda que t'ha acabat convertint en esclau d'allò que et proporcionava: conèixer tanta gent com desitgis, xafardejar les fotos personals del viatge a Punta Cana de persones que ni coneixes, tafanejar en què diu o què pensa aquella presentadora de TV3 que tant t'agrada, construir el teu propi maniquí al gran aparador de la societat i, sens dubte, creure que l'amistat pot raure dins una pantalla d'ordinador. El dia que vas adonar-te que el futur estarà ple de matrimonis que es van conèixer pel Facebook vas decidir penjar-te en la teva pròpia soga. I el botó esquerra del ratolí, al clicar damunt la pestanyeta on hi diu "Desactivar compte" va sonar com un tret concís i sec.

Ara molts et retreuen que hagis decidit renovar-te per dins i tu encara no entens perquè ho fan; la única utilitat real d'aquest tot plegat és poder fer autobombo de forma gratuïta i promocional dels actes que faci un individual o un col.lectiu, com ara un grup de música. I sens dubte, a eines com aquesta no se li poden negar els mèrits. Ara, també, molts et diuen que sembles un exclòs de la societat i que estàs fora de joc, que no t'assabentes dels sopars de classe o que no et poden enviar enllaços dels vídeos del youtube on tot és molt divertit. I tens la sensació que ja no existeix ni la llibertat individual de voler passar pàgina i no haver de donar explicacions a ningú més que a tu mateix.

Vas escriure deu epitafis per deixar constància de la mort d'una era. Has ressuscitat tatuat amb milers d'estigmes del passat que, sens dubte, seran molt més difícils d'ignorar del que t'havies arribat a imaginar, però t'embafa la certesa de tornar a tenir el temps que tu mateix havies decidit dilapidar-te, és a dir, de tornar a obrir un llibre i iniciar un viatge espeleològic per dins teu amb cada fragment o estrofa fent de torxa per l'obscuritat de l'ànima.

I aprecies, amb el dolor contingut al moll dels ossos, el silenci i la solitud d'aquesta casa que tant temps feia que no apreciaves.

Dècimes d'oblit IX: Inici de la fi

Hi ha un carrer gèlid i humit de Londres on una nit de desembre, no fa gaire, vaig mudar la segona persona de mi mateix per retrobar-me per última vegada; la felicitat, per efímera que sigui -per utòpica que sembli-, ens transmuta en altra gent, ja que sols l'apreciem mirant-la com a passat, quan girem els ulls enrere i ens adonem de com vam tocar el cel aquella vegada. Aquell carrer de Londres el nom del qual ja ni recordo, vora Leicester Square, va ser l'últim bastió alegre d'un 2010 que agonitzava a pocs dies de la seva fi; era de nit, el termòmetre marcava temperatures sota zero, plovisquejava una aigua que volia creure neu i, fumant un cigarret de cirera després d'haver begut quatre combinats "sex on the beach", el cel de la capital britànica semblava obrir-se per projectar-me més enllà d'on els meus ulls veien vida. Surant damunt l'asfalt del carrer com si d'una cinta transportadora es tractés, és ara quan visc, adossat al passat, el que aquella nit vivia sense adonar-me'n. Aquell va ser el darrer ascens al reialme dels minuts d'or amb regust a sucre on tot sembla celestial, sigui un quadre de Goya com un senyal de trànsit plena de tifes d'ocell. L'avió de retorn cap a casa ha estat el vol és dur i cruel de la meva vida, no només perquè a Londres hi deixava un trosset inesperat de mi, sinó perquè a l'aterrar vaig adonar-me'n del que ara, avui, just aquí -en aquesta línia- no sé dir. Havia mudat de la segona persona a la primera, és a dir, s'havia trencat el meu mirall i palpant-me a mi mateix van quedar-me les mans tacades de plor.

Allà vaig decidir que començaria el 2011 amb un propòsit que avui completo: escriure deu epitafis en primera persona, és a dir, parlant de mi sense reflexos, parlant-me A MI sense intermediaris formals i parlant sobre mi i allò que he tingut a les mans i segurament mai més tindré. Vaig decidir fuetejar-me a mi mateix per adonar-me de l'evidència més precaria de la meva biografia sense vida: fa un any, quan feia la darrera calada a la darrera campanada que encetava el 2010, tenia tant o menys del que tinc ara. Aquests deu epitafis, doncs, han estat la constatació de tot el que en algun moment de l'any he tingut entre les mans i que ara, indubtablement, ja només és un record, present com un capvespre florencià, etern com una mà oberta amb cinc dits senyalant al cel, dolç com una goma de cabell amb llargs pèls rossos o dolorós com una matrícula de cotxe penjada a la paret de l'habitació. El que és pitjor és que fa un any, possiblement, tenia dues coses que avui ja no tinc i de les quals fins i tot el record n'és un tabú prohibit.

I jo, martellejant-me les entranyes, he decidit posar fi a un cicle de la meva vida amb una estructura narrativa circular com una novel.la fastigosament postmoderna. El desè epitafi no s'escriu, sinó que es viu. El desè epitafi no el ploraré, sinó que el riuré. El desè epitafi és una part del meu mirall tallant-me la vena horta del flux del meu temps perdut, tancant el meu compte de facebook per gastar els meus minuts arreglant-me a mi per dins.

És hora de ressuscitar.

Dècimes d'oblit VIII: [siŋəzɛɾu]

Plovia i a cap de nosaltres ens importava. Plovia igual com sempre plou a les grans batalles, a les èpiques històries de grecs i romans que em van ensenyar a escola quan era petit i a les nits més tenebroses de totes les guerres de tots els segles on un cruel combat es lliurava sota un aiguat de justícia. Ben mirat, els millors dies de la meva vida sempre han estat passats per aigua. Alguna cosa de celestial havia de tenir, al cap i a la fi, cantar a capella per primera vegada a la meva vida el nostre himne al Camp, sentint-se a l'uníson la veu de cent mil persones que amb una cartolina a la mà vam dibuixar un trencaclosques cromàtic de color blau i grana. Tot era estrany i confús, ja que l'eterna por a la derrota es fusionava amb el xiuxiueig a l'estómac de veure saltar al camp l'únic, l'indiscutible i el més fastigós, repugnant i execrable rival; al meu costat, per primer cop d'ençà d'aquell 1993 en que amb cinc anys vaig veure el meu primer clàssic, no hi havia el meu pare, ja que aquell dilluns treballava, però al seu lloc hi havia un amic amb qui des d'aquella nit ens uneix alguna cosa més que l'amistat.

I aleshores es va posar a ploure, no van parar de caure gotes durant noranta minuts i la vida es va reduir a un globus esfèric d'aigua on no ens vam ofegar en la felicitat; dos equips damunt el camp, el record de tot el que al llarg de la història ens han robat i l'evidència que el que uns prenen a la força, uns altres -nosaltres-, ho aconsegueixen amb elegància i esforç. Aquella nit mig món, per no dir tot, va assabentar-se que al nord-est de la Península Ibèrica hi ha un país amb individus que canten un himne amb un idioma primitiu i una ciutat a peu de mar que té un equip de futbol on onze jugadors que lluiten contra onze més amb una pilota són capaços d'equiparar-se a Homer, Brunelleschi, Miquel Àngel, Shakespeare, Rodin, Wagner, Picasso o Neruda. I mentre plovia insistentment vaig pensar en l'avi i l'àvia que m'han donat l'oportunitat de formar part, ni que sigui monetàriament, d'aquest club. En el meu pare que, treballant, m'ha ensenyat a estimar aquest sentiment i, sobretot, a tots els qui encara no hi són i algun dia, d'aqui deu, vint, trenta o cinquanta anys em sentiran explicar amb els ulls anegats que una nit de novembre de l'any 2010 el Barça va guanyar cinc a zero al Madrid. Que cent-cinquanta anys després que els anglesos s'inventessin el futbol, Messi, Xavi, Iniesta, Pedro, Piqué, Villa i companyia van ser capaços de jugar el millor partit d'aquest esport disputat en tots els temps i que mentre a Barcelona plovia, a Madrid, on tantes vegades havien bufetejat la nostra cara i la nostra dignitat, aquell dia, callats, veien com la Senyera ja voleiava amb gran eufòria, com la tenora llençava al vent son cant joiós, recordant un gran moment de la nostra història, celebrant un cinc a zero gloriós; que sonaren cinc campanades allà a la Puerta del Sol, que cinc cops plorà la Cibeles, que Madrid estava de dol i que pels carrers es comentava que en Flandes se ha puesto el sol.

I el millor de tot és que aquell dilluns atípic no havia de ploure però ho va acabar fent, i ja per sempre més, la tempesta va deixar gravat al nostre horitzó l'arc iris fet d'una mà oberta amb cinc dits tocant el cel.

Dècimes d'oblit VII: Quan vam ser un

Només em cal mirar el meu canell dret per pensar plenament en tu. Amb ell escric i damunt d'ell, des de fa mesos, hi ha una goma de cabell que encara conserva algun pèl ros teu, algun floc del teu perfum que malgrat no veure't mai oblido i sobretot, el record omnipresent del primer cop que vas desfer-ta la cueta i et vaig demanar que em regalessis aquella goma, la mateixa que ara miro mentre escric aquesta línia. Era el primer dia que vam veure'ns. Una tarda de febrer en que plovisquejava a Barcelona a les set en punt a la porta de la llibreria Catalònia, te'n recordes? No ens havíem vist mai, jo t'havia conegut llegint un text del teu bloc on deies que te la pelava tothom i vam quedar aquell dijous a aquella hora per anar a un recital del Caño i el Rebassa; sé que malgrat no m'ho diguis, com jo, tu tampoc mai oblidaràs aquella primera hora i mitja al meu costat, asseguts a aquelles cadires estranyes mentre els dos poetes recitaven i recitaven al compàs de la guitarra del Cesk. Els nostres primers noranta minuts van ser un silenci imposat per la poesia i entre vers i vers, mentre et preguntava angoixat si de debò no t'avorries, t'observava el teu rostre d'adolescent americana a qui tothom desitja com a parella de ball el dia la festa de graduació, et mirava aquelles orelles petites com la closca d'un cargol diminut i em fixava reiteradament en les teves mans, els teus dits llargs que mai havia vist i tantes vegades durant les darreres setmanes havia imaginat. De tu gairebé no en sabia res, però entens que jo venia d'un mar esvalotat i és per això que somiava tan la teva pell calmada com la platja d'una illa solitària? Ens vam emborratxar de la paciència dels bons vins, vas descobrir Barcelona amb els ulls tapats amb un mocador des de la Carretera del Carmel fins al Turó de la Rovira de paquet damunt la meva moto vermella i vam mossegar-nos tan la llengua no dient el que tots dos sabíem que el dia que vaig fer-te el primer petó, gairebé un mes després d'aquella primera cita, allà dalt, a l'esplanada de Jean Leon, al Pla, on es veia tot el Penedès fet de fars llunyans com cuques de llum, vaig notar que dins meu m'encenies un incendi amb el teu foc. I ho vam cremar tot. Vam fer-ne de la pàgina 14 de l'Eneida de Virgili a la llibreria Rosa de Foc del Raval la nostra bústia: corries a buscar el correu per por que algú comprés aquell llibre i s'endugués el que t'havia escrit, i va ser allà, en la meva primera carta, on vas saber que fugiríem travessant la frontera durant dos dies a França; vivíem tan als núvols que si miràvem avall només hi veiem el cel, i ens feia por caure, òbviament, però durant un temps, per poc que fos, vam decidir oblidar-ho tot i viure intensament a tot gas sabent que era perillós el trajecte. Però vam fugir. Era tan com una pel.lícula que vaig tenir diverses vegades por que no fos real, que fos un miratge, que fos efímer com la maleïda felicitat, però ara sé que va ser allà, camí de Carcassona, on ens vam descobrir com a animals de carn i ossos; tornant de França vam endinsar-nos en la que seria la nostra realitat durant mesos, la de llevar-nos dilluns sí dilluns també junts al meu llit, despertar-te dient Puta Espanya i fent campana un dilluns rere altre després dels diumenges que sense tu eren tristos com un cendrer sense cigars. La pell de brau se'ns va presentar com un desert on navegar durant deu dies tot-hi ser conscients que podíem naufragar en l'intent, però hi ha dos bancs de la Plaça de Toros d'Osca on vam plorar abraçats mentre el Sabina feia un concert impossible d'oblidar, una plaça de Madrid on vam estar a punt de perdre'ns, un carreró vora la catedral de Toledo on ens vam retrobar, un poble de la Manxa on en dues hores vam estimar un gos abandonat com si tingués tota una vida, un carrer a Granada que malgrat dir-se Paseo de los tristes per nosaltres va ser absolutament alegre i una infinitud de sorra blanca de les platges de Cabo de Gata on vam aprendre a berenar petons amb sal. Vam renovar les brases per seguir sent dos encantadors de serps i malgrat hagi passat el temps i ara tossim de tanta cendra, hi ha un banc a la plaça de missa de Fonties d'Aude, aquell poble diminut al cor d'Occitània, on encara avui s'hi deu poder llegir la nostra petjada feta de monosí.llabs. Sempre hi penso, i saps què? Imagino, amb els ulls anegats d'aquella nostàlgia que té més de tendresa que no pas d'oblit, la cara que deu fer algun vell francesot del poble quan s'asseu damunt el banc i hi veu una frase escrita en un idioma que potser ni deu conèixer, preguntant-se qui carai deu haver escrit allò, ignorant que dos joves d'entre Vilafranca i Igualada, una tarda d'abril de 2010, van segellar-hi el seu amor sense candaus.

Dècimes d'oblit VI: B-6889-WD

Quan vaig asseure'm per primera vegada damunt el seient dret del teu darrere tenia 10 anys, mesurava més o menys un metre i mig i al meu costat, espremuts com sardines, seien l'àvia i me mare; a davant, al costat de mon avi, mon pare agafava per primera vegada aquell volant acabat de sortir de fàbrica, emocionat com poques vegades l'he vist i magnificant fins a límits astronòmics detalls tan banals com que el volum de la ràdio es podia apujar o abaixar des d'un joystick del propi volant. Recordo vivíssimament aquell matí de novembre de 1998. En recordo el viatge fins a l'Ordal -per provar el cotxe i fer els primers quilòmetres, deia mun pare-, en recordo l'escalopa amb patates que, com tot bon nen de deu anys, vaig crospir-me sense deixar-ne cap engruna al plat i recordo com un llamp que mai m'ha deixat d'il.luminar a me àvia dient-me que quan fos gran, si havia sigut bo i els estudis m'anaven bé, aquell cotxe l'acabaria conduint fins i tot jo. Després d'aquell matí, tot va venir rodat. Jo vaig seguir assegut damunt el seient dret del teu darrere durant més d'onze anys, anant i venint de Barcelona al Pla setmanalment, anant de casa al Camp Nou cada dos diumenges, anant de vacances a Andorra o anant on fos, sempre assegut allà, contemplant des del teu interior com, igual que el paisatge, la meva vida avançava, a vegades a més velocitat i a vegades a menys, amb etapes de pluja o també temps de sol extrem, amb dies eterns com una caravana a l'AP-7 i setmanes o mesos veloços com una carretera nacional a les quatre del matí. Van passar els anys i la mare va passar a asseure's a davant perquè l'avi ja no hi era. Més tard em vaig trobar sol al darrere perquè l'àvia també havia marxat, i jo, malgrat ja m'hagués fet gran i amb els estudis, si fa o no fa, me n'hagués mig ensortit, seguia sense abraçar el teu volant. Tot fins aquell dijous de finals de febrer d'ara fa un any, al 2010. Sé que malgrat no parlis i per tant no m'ho poguessis dir, aquell dia vas notar que t'acariciaven unes mans diferents, menys adultes i menys sàvies que les de mon pare, tremoloses degut a que per fi, d'una vegada per totes, era jo qui havia abandonat el seient dret de darrere per asseure'm al seient esquerra del davant, i no exagero -sé que alguns em comprendran-, si dic que amb tu la meva vida va canviar de forma abismal. Vas permetre'm arribar tantes vegades com volgués al Pla sense dependre ni de la Renfe ni d'un amic que vingués a buscar-me a l'estació, vas acompanyar-me en rutes nocturnes a pobles desconeguts on sense que se m'hi hagués perdut res vaig acabar trobant-hi una part oculta de mi, com sempre fa la solitud, i sobretot, vas ensenyar-me que la Torre de Claramunt era molt més a prop de casa meva del que mai m'hagués pogut imaginar. I jo no vaig fallar-te, cuidan-te tan com vaig saber, tractan-te com mon pare m'havia ensenyat, amb cura, paciència i amor. Vas dur-me a Carcassona i sé que els castells de la ruta dels Càtars et van agradar, vas dormir infinites nits al fred dels carrers de Barcelona després d'haver tastat durant deu anys un garatge calent sense que els teus fars davanters ploressin mai i vas aguantar com un cavall veterà una ruta per Espanya on 2.500 quilòmetres en deu dies no van suposar-te cap entrebanc.

Però dos dies abans de Nadal, fa menys de dues setmanes, encara al 2010, tant cansament et va fer dir prou. Sense avisar, com més dolen els comiats, vas dir-me amb vint metres d'agonia que no podies més, i jo, sense dubtar-ho, vaig saber des del primer moment el grau de tot plegat. L'endemà de Sant Esteve, com si d'un maleït enterrament es tractés, vaig dur-te al desguaç per tal que passessis a millor vida, i creu-me, quan vaig recollir de dins teu tot allò que era meu -que era nostre-, vaig recordar aquell matí de novembre i vaig adonar-me que m'havia assegut damunt teu per primer cop sent un marrec d'1,50m i que m'hi havia assegut per última vegada sent algú d'un mentre vuitanta-tres amb barba. Que dins teu havia viscut més de la meitat dels anys de la meva vida i que fossis bonic o fossis lleig, fossis esportiu o funcional, fossis d'home vell o d'home jove, havies contribuït a fer possible un dels meus anhels més preuats.

Després vaig tancar la porta per darrer cop, vaig entregar-te al mecànic i sota aquell dia grisós sense pluja i sense sol vas endur-te per sempre més una petita part de mi que mai oblidaré.

Dècimes d'oblit V: Equació de la felicitat

L'amor és deixar escapar un avió amb el bitllet a la mà, pensa Z mentre observa el seient buit d'X al seu costat, com a l'anada, i mentre recorda la mirada penetrant d'Y.

Dècimes d'oblit IV: Aprendre a desaprendre

La noia dels cabells castanys llisos que seu a primera fila pren nota fins i tot de quants esternuts ha fet el professor: tres. Ho apunta al costat d'una cal.ligrafia que ni s'entén enmig d'un munt d'informació que el doctor en literatura medieval ha tret d'un llibre que cita cada quaranta-sis minuts. El noi amb ulleres que seu a prop seu li demana, increïblement preocupat, si li pot repetir el nom de l'autor que acaba de citar el mestre, però ella el mira i sense respondre-li amb paraules li gira el full cap al seu favor. Quatre files més enrere, entre nois i noies que xategen amb la Black Berry i dos barbuts amb vestimenta dels anys setanta que semblen muts, tres noies parlen sense parar durant l'hora i mitja que dura la classe i comenten que la filla de puta de la professora de la classe anterior els ha cridat l'atenció dues vegades per tal que fessin silenci; elles segueixen parlant i rient i quan el professor les mira, callen i escriuen i fan cara de bones minyones perquè creuen que a final de semestre ell ho tindrà en compte a l'hora de puntuar. Mentrestant, al bar, cinc energumens que no treballen més de trenta dies l'any i viuen a un pis d'estudiants on jeuen al sofà i fumen porros tota la tarda mentre els seus pares els paguen la universitat i el lloguer, fan campana i beuen cervesa a quarts d'onze del matí envoltats de centenars d'estudiants més que entenen el bar com a aula magna on més coses s'aprenen a la universitat. A la sala d'estudi, però, catorze noies dediquen tot un matí a estudiar per l'examen de l'endemà i després d'haver entrat a les deu, en surten a les dues amb mig paquet menys de tabac de liar i amb la sensació que, igual que a segon d'Eso i que a Batxillerat, si es fan una xuleta aprovaran. Al pati de la facultat, al costat del quiosc, tres assemblearis disfressats d'euskalduns dibuixen l'enèsima pancarta per tal de protestar contra ja no saben què, i al departament de la llicenciatura, al segon pis de l'ala est, la noia dels cabells castanys que seia a primera fila es topa a la porta del despatx del professor amb una de les tres lloques que no ha callat durant tota la lliçó sobre la iconografia a la Crònica de Ramon Muntaner. Es miren, com si d'un duel de l'oest es tractés, recorden aquell dia de juliol que es van conèixer mentre descobrien que s'estaven matriculant als mateixos estudis i obliden, com fa mesos que fan, que aquell matí van tenir la sensació que compartien les mateixes inquietuds, els mateixos somnis i les mateixes passions; l'una s'avança més ràpida que l'altra en la lluita per arribar abans a la porta del despatx i, com un tauró, la noia dels cabells castanys fa la traveta a la xerraire del cabell negre per tal que caigui. L'una plora, l'altra riu i li recrimina en veu alta mirant-la als ulls que són alumnes d'una carrera on, com a totes les carreres, hi ha algú que arriba primer i després escòria que arriba al darrere i de la qual mai ningú recorda el nom.

De sobte, pel seu costat, passa un professor que es va doctorar als quaranta-nou anys després d'haver tardat disset anys a acabar els estudis perquè treballava de carnisser al seu poble natal, les mira i, absolutament abatut davant la imatge, se n'adona que ja és tard per retrocedir i que l'educació d'aquest país ha creat estudiants que aprenen a desaprendre: perseguidors d'una llicenciatura amb un NIU acreditatiu com els números que xapen els pastors a les orelles dels xais del seu ramat.

Dècimes d'oblit III: Memòries d'un sofà de Villaroel 167

La neu d'aquella nit de novembre a Montserrat ho va encetar absolutament tot. Veníeu acostumats d'unes vistes sense el color blanc i de sobte, d'ençà d'aquell dia, tot va esdevenir paisatges emblanquinats; us va nevar sense avisar, com més agraden les nevades, i els núvols no van deixar de plorar volves fins ara fa just un any. Dalt l'ermita de Sant Jeroni, amb mitja Catalunya sota els peus, vau proclamar la guerra als enemics que, sense saber-ho, compartíeu. I va esclatar davant vostre un horitzó amb forma de pètals vermells; no era abril però junts sempre us era primavera. I la neu no es desfeia malgrat la calor dels vostres somriures. A poc a poc i sense que ningú marqués el ritme, calada a calada, glop a glop i vers a vers, vau habituar-vos a aquell Sant Petersburg on no us cansàveu mai d'assaltar el Palau d'Hivern i on cada vegada teníeu una idea nova per repintar el país després d'haver vençut; fèieu burla de la dictadura, penjàveu la democràcia parlamentària d'un fil a punt de tallar-se, rapejàveu rimes damunt els fems de la monarquia i us emparellàveu amb la musa del nihilisme per ballar de bracet amb ella. El vodka era secundari si abans existien les paraules, o és que no creàveu màgia quan damunt la Cavalcada de les Valquíries hi sonava la veu de Pau Riba o a l'Overtura de Tanhäuser s'hi escoltava una lletra de Brams? I Sant Petersburg es va disfressar de totes les ciutats que vau voler, de tots els carrers que l'street view us deixava passejar i de totes les catedrals gòtiques de França que el google imatges us deixava profanar; vau fer la volta al món damunt un sofà on vau aprendre les lliçons magistrals que a les classes de la universitat ningú us ensenyava i us vau llençar de cap al mar allà a la desembocadura del riu Nevà amb el mar Bàltic on l'aigua tenia gust de Xibeca acabada d'estrenar. Els dies eren una revolta amb l'única bandera de l'amistat, les carreteres entre el Berguedà i el Penedès semblaven més curtes i fins i tot vau canviar el nom d'un carrer de París amb l'ajuda de dos camarades més; des d'aleshores, a un rètol a prop de Montparnasse, tothom sap que dos estudiants de filologia catalana van crear un futur alternatiu al que a la humanitat li espera estimant-se com germans malgrat dur cognoms diferents.

Però l'alcohol crema i el foc que va desfer la neu va ensorrar sense sentit aquella revolució.

Dècimes d'oblit II: Pintura italiana

Era precisament l'absència el que l'havia induït a una amnèsia del passat i, com tants altres dies després d'haver begut i fumat, va llevar-se sense saber ben bé on era; els coixins feien una olor diferent als de casa i el sostre de l'habitació era de color lila en comptes de ser blanc. Aixecat del llit i encara esmaperdut, va adonar-se -mirant el despertador- que no eren ni les set, va anar cap el lavabo i de retorn al llit, amb els ulls plens de lleganyes, es va topar de cara amb un quadre que el va hipnotitzar com un eclipsi de lluna. Astorat davant seu, va veure un riu que brillava com una autopista feta de mirall i hi va contar un, dos i fins i tot tres ponts que unien a banda i banda de la riba una ciutat tallada en dos: d'un cantó, cases de colors ataronjats i marronosos que es feien clares com més lluny s'estenia l'horitzó de la perspectiva i que s'enjoiaven amb més d'un campanar; de l'altre, únicament una teulada feta de teules i maons també ataronjats que confluïen al capdamunt del primer pont, on sobre tres arcs s'hi aixecaven vivendes amb balcons com nius d'ocell. Va pensar que l'art és un laberint on es pot arribar a la sortida per diversos camins i va imaginar-se fent un salt just des del lloc on estava dibuixat el llenç, sortint de l'aquarel.la, caient damunt les teulades fredes pel fred d'aquell cel gris i, a l'arribar al final, posant els peus a terra, al carrer. Segur que el del quadre seria un carrer amb llambordins, com abans, i ell caminaria per dins la ciutat que s'imaginava plena de carrerons estrets amb botigues artesanals, de llibreries amb una secció de poesia més àmplia que la de best-sellers i amb restaurants d'estovalles amb quadrets vermells i blancs; caminaria entremig de places plenes d'escultures immenses i entre les parades d'un mercat municipal ple de venedores de tomàquets i hortalisses amb una bata bruta. Arribaria davant la catedral de la ciutat i se li tallaria la respiració, alçaria ben amunt la vista i amb els pèls de gallina tindria la sensació d'estar-se marejant davant tanta bellesa junta; de sobte ho veuria tot tan pàlid i blanc que les parets del temple li semblarien terrossos de sucre edificats fins al cel. Somiaria com deuria ser veure la posta de sol des de dalt de tot del campanar, però seguiria caminant fins arribar al pont i avançaria damunt l'acera fins a posar-se al mig de tot i observar la perspectiva dels dos altres ponts convertits en dos móns; al final de tot, la primera dimensió, més a prop, la segona. Va sentir-se tan a dins del quadre que va escoltar veus de gent parlant un idioma diferent, ja que aquella ciutat sabia del cert que no era a Catalunya i va suposar-se, per l'afluència de campanars i pel color de les cases, que seria d'Itàlia; com que estava damunt un pont, va endevinar que la barana que impedia caure a l'aigua estaria plena de candaus on milions d'enamorats haurien segellat per sempre el seu amor i va creure, al seu parer, que era el lloc més preciós del món per suïcidar-se.

Duia deu minuts aturat davant el quadre i, encara amb pijama, quan va apropar-se per notar la textura dels colors damunt la tela va adonar-se que el cel mudava el gris per un groc vermellós amb un sol de fons i que la textura del llenç era rígida i dura com la d'un vidre.

Vaig obrir la finestra, vaig adonar-me'n que jo era ell, vaig baixar de l'hostal per descobrir Florència i durant tres dies va esdevenir una obra d'art en tres dimensions.





(obra pictòrica d'Ernest Descals)

Dècimes d'oblit I: Un full en blanc

Hi va haver un matí de gener idèntic a aquest mateix d'avui. Després de dies grisos però de calor, com una contradicció, el sol espetegava radiant rere els porticons i el fred es deixava notar fins i tot dins els llençols, com aquest matí. Com cada dia durant les vacances de Nadal, em vaig llevar sense pressa escoltant la ràdio i vaig esmorzar assegut davant la pantalla de l'ordinador mentre obria les pàgines de diversos diaris digitals. Igual que avui. Després, amb tot el dia per davant, vaig mirar-me al mirall, vaig creure oportú que avui tampoc calia afeitar-se i vaig sortir al carrer per la porta de davant, la del jardí, per anar a fer un cafè a la granja del poble on millor s'hi està i menys gent hi ha. Exactament igual que avui, vaig creuar-me amb dues persones, una de coneguda i una altra que no; les vaig saludar a totes dues dient bon dia. El cert és que els carrers no feien aquella olor d'humitat que tant m'agrada, ni estaven engalanats amb adornaments nadalencs com les pel.lícules de Holywood ens han ensenyat ni tan sols tenien vora l'acera neu endarrerida de dies anteriors: res de tot això existia, i malgrat passejar per un paisatge absolutament banal, igual que el d'avui, els dos minuts i mig que separen casa meva d'aquell bar van significar una pausada i tranquila introducció a un dia espaiós com una paret verge i a un any buit per estrenar com un full en blanc.
Cap cotxe amb les seves claus dins la meva butxaca m'esperava a la porta de casa, com avui. Cap plat de carn d'olla de l'àvia feia xup-xup a la cuina quan vaig arribar de fer el cafè, com avui. Cap equip de futbol-sala del poble on jo jugo estava fora de la zona baixa de la taula classificatòria, com avui.

Però aquell matí de principis de 2010 no vaig llevar-me sol dins el llit, ni vaig fer el ronso mentre sonava la ràdio sense parlar amb algú, ni vaig fullejar les pàgines de l'Avui sense comentar el partit del Barça d'ahir, com avui. Vaig llevar-me abraçant una esquena nua, vaig revolcar-me sota els coixins trobant la cara adormida d'un àngel i vaig llençar-me dos sobres de sucre a la tassa mentre li deia a qui bevia un cafè amb llet al meu costat que l'amistat carnal ens uniria per sempre, no com avui.

Tenia un any acabat d'estrenar per endavant i ara que l'he viscut estimo l'absència que abans era presència.

Fum, fum i més fum

L'encens i ja crema mentre el més petit de tots, el de l'esquerra, segueix donant tombarelles irracionals agafat amb les mans a la barra que el subjecta de la mateixa manera que fa vint-i-dos anys; ben mirat, fins i tot oblidant la boira de records, tot segueix gairebé igual que aleshores: la Sagrada Família té quatre coses noves que a primer cop d'ull no s'observen, a la granja del costat de la floristeria on les àvies del barri feien el tallat ara hi ha un Kentucky Fried Chicken i la benzinera del xamfrà que abans era Petronor ara és Repsol. Potser és veritat que els autobusos ja no tenen seients de fusta i que els taxistes ja no duen guies de la ciutat del tamany del Nou Testament, però el progrés no és mai sinònim d'oblit. El Mickey Mouse amb barret de Pare Noel segueix pedalant aquella bicicleta estàtica que mai no avança i penses en aquella vegada que et vas passar tot el matí de Nadal pedalant amunt i avall per l'Avinguda Gaudí mentre ells et miraven asseguts des d'un banc; pacients, sabien del tot cert que aquell carrer, aquelles llums i aquells ninotets et tornaven literalment boig i, any rere any, sens falta, els tres anàveu a veure com brincava el Pare Noel que mai deixa d'entrar i sortit de la xemeneia, com si eternament dubtés d'on s'hi està millor, si dins o fora. És magnífic adonar-te que encara segueix dubtant i que al seu costat encara fa tibar les cordes del trineu el Pare Noel del cap petit i la barba molsuda, el que mai sabies si feia cara de simpàtic o de rabiut perquè des de baix el carrer i agafat a les seves mans no ho podies apreciar; el vespre que vas pujar-te damunt les seves espatlles vas poder-lo veure de prop i encara avui penses que et va picar l'ullet. Com a tu aquella vegada, avui hi tornen a haver una cinquena de nens agafats de la mà dels seus avis que miren atentament els sis Pare Noels animats que salten i brinquen davant la mateixa floristeria de l'Avinguda Gaudí amb Provença que fa vint-i-dos anys; els mires i veus com es miren amb els ulls espurnejats d'il.lusió el Pare Noel de la dreta de tot, el que està gras i assegut i no fa res més que gronxar-se al balancí i que sense saber perquè és el més entranyable de tots.

No vols cremar-me els dits però abans de fer l'última calada, apurant-lo fins al final assegut damunt el mateix banc on t'asseies amb ells, te n'adones que un any més has tornat a submergir-te a l'única pàtria real: la infantesa. Fa dotze anys vas deixar de veure els Pares Noel agafat de dues mans i fa dos hiverns que ja no tens cap braç on agafar-te, però ebri de solitud, parles sol expressament cada vespre de Nadal davant sis ninots vestits de vermell que t'incendien de plors mentre els nens riuen.

Això deu ser fer-se gran. I llences el cigarro a terra; t'has fumat totes les cendres de la felicitat i el present és fum, fum i més fum.

Onze del dotze del deu

Aquí dalt tot es frenètic. La il.lusió ha deixat de ser una filera de llums de fira i ha mudat en un gotim de minuts contats de forma matemàtica de tan efímers com són; de sobte, tot comença a succeïr amb la velocitat dels trens de mercaderies que no paren a cap estació i t'escupen un cop d'aire calent, però aquí dalt d'aire no en fa pas i l'alè et tremola com mai ho ha fet. A baix, una enumeració de rostres desconeguts crea un trencaclosques on no hi falta cap peça, i abans que l'Oriol arrenqui a respirar amb sis cordes com a pulmó, aixeques el cap i l'ombra de l'Ovidi projectat amb un powepoint t'abraça, t'agafa de la mà i et sembla tan real que creus estar a alguna cosa semblant al cel. Et passen per davant els poemes de revolta que vas descobrir pels carrers de Vilafranca quan no sabies què volia dir afeitar-se, les fotografies del Raimon, l'Ovidi i el Pi de la Serra davant un teatre ple que van omplir el teu treball de recerca i la primera vegada que vas posar-te davant un micro per ser escoltat: tot pesa de forma densa en un record preciós i convertir aquest núvol en realitat només depèn de tu. Les llums s'apaguen, l'escenari s'enlluerna damunt teu i penses en aquelles tardes d'adolescència a les golfes de Cal Gallego, quan rascar quatre acords d'una guitarra no era res més que una embrionària il.lusió o penses en aquella tarda de juny a la Font de l'Esteve, on el Pla va deixar de dir-se Pla per passar a anomenar-se Petita pàtria.

La gent calla i espera encuriosida, mires a la teva dreta, dius que sí amb el cap a l'Oriol i a les onze i deu d'un onze del dotze del deu, a un teatre de Llíria, a les terres del Sud, preparan-te per recitar versos d'un poeta de València pronunciats amb català central, dius Bona nit a tothom, et bull un volcà de lava fet de rimes per dins i afirmes que reciteu per existir.

I durant quatre poemes l'existència és dolça com una lluna coberta de sucre i la vida, amb o sense Amanda, és eterna en quinze minuts.

Cambra

Dona'm la mà, que malgrat no anem per cap riba ni estiguem a la vora de cap mar, bategarem suspesos en els segons eterns que m'han condemnat a ser qui sóc. Som on vulguis que siguem, les parets poden tenir el cromatisme que tu desitgis i les finestres seran com les dels vagons de tren, on el paisatge es succeeix una vegada i una altre sense parar. Que lent el món, deus pensar. Doncs no. Que lentes les fulles roges que colguen allà fora, on vivim mudats en el nostre record que als ulls de tothom sembla una realitat consumada; aquí dins res és real excepte tu i jo. Som si vols a la Diagonal cantonada amb Balmes, però a la cruïlla més transitada de la ciutat no hi ha cap cotxe i, si ens situem mirant a l'Est, veiem un passadís llarguíssim que en forma de baixada s'acaba a l'Hotel Vela, allà on espetega el sol cada matí; on hi hauria d'haver mar hi creem muntanya i la rosa dels vents i els punts cardinals queden trencats a miques com les esferes del rellotge que s'ha quedat aturat des de fa anys a quarts d'una de la nit. No busquis veïns perquè no n'hi han, ni policies ni ambulàncies ni bombers: fa tant que vam ocasionar aquest foc que ja ni recordem els anys d'aquestes flames. Per mirar el cel hem de mirar avall, com un dia vas ensenyar-me a fer, i si t'hi fixes, ja torna a ser de color de mel. Amb un sol mot, conjugant-lo com un botó, viatgem de l'Eixample al punt més alt del turó de Lavit que mai ha existit però des d'on es pot veure l'horitzó -un, setze, vint-i-dos o tants com vulguis-, amb el Castell derruït que mai hem trepitjat i amb el llac ple d'ànecs on mai hem llençat molles de pa. Des d'aquí tampoc sentim els paletes que allà fora criden i treballen; de fet, des d'aquí no sentim res perquè tot el que aquí es mou prové del silenci nostre, de les llengües mossegades i els llavis cosits.
Ets el nu que observen els meus ulls i ets la pell que com un piano puntegen els meus dits.
Ets la cambra que sé que sempre recordarem.

Elegia a la democràcia

Recordes la primera vegada -i penúltima- que vas anar a votar: era l'any 1999 i tu, agafat de la mà dels teus pares, vas introduir un sobre tancat amb una papereta de Convergència, òbviament, a l'urna del Col.legi electoral; el teu pare et deia que quan fossis gran allò ho podries fer cada quatre anys, i tu somreies, tenint la sensació que el que t'havien explicat a escola, tot allò de que la democràcia és l'aglutinament de la veu i el vot de tots, era real. Anys més tard, al 2006, mesos després d'haver complert els divuit, et va arribar el preuat moment, just en un dimecres de Tots Sants -festiu, es clar- que havia de servir per redreçar el rumb del país que per aquells temps duies tatuat a l'ànima després de tres anys de tripartit trinxat a tires: el dia anterior la nit havia estat llarga i ennuvolada, plena de cervesa i fum al pavelló de Piera on any rere any, com encara ara, feien el Castanyada Rock; eren els anys en que ho creies tot possible, en que el rock combatiu havia aconseguit tenir més pes dins el teu mp3 que el punk de tempesta i en que divendres rere divendres t'asseies a una assemblea estudiantil de l'esquerra independentista per intentar posar el teu granet de sorra a construir un futur millor. Així doncs, malgrat no confiar en cap dels partits que es presentaven, vas presentar-te davant les urnes i vas introduir dins el sobre una enganxina d'Endavant que reclamava "Prou tortures". I aquell és l'últim record que tens d'un dia d'eleccions.

Al cap d'uns dies vas escriure al fotolog un text incendiari on criticaves el pacte d'entesa que reeditaria el segon tripartit entre PSC, ERC I ICV-A, i ho escrivies amb passió i coneixement de causa ja que encara et dedicaves deu minuts a llegir les pàgines de política del diari i, fins i tot, dins l'armari hi tenies una samarreta de la CUP que deia "Tornem la política al carrer"; tenies divuit anys i erets plenament conscient que la democràcia era l'únic i el millor sistema possible per organitzar tota la població d'un territori, però mica en mica te'n vas anar adonant que era l'únic i el millor sistema possible, sí, però per pasturar de forma ordenada tot un ramat de xais. Decepció rere decepció, vas començar a emborratxar-te d'escepticisme i tots els ideals en els que havies cregut van anar ensorrant-se mica en mica com castells de sorra: els polítics que quan erets petit escoltaves amb devoció van esdevenir el mentider que a les pel.lícules de Disney sempre tenia veu greu i les banderes que tant havies tret al carrer i al balcó van passar a ser la darrera manta quan la calefacció de casa no funcionava; les xapes van anar caient una rere altra de la teva jaqueta i les enganxines que omplien la carpeta del cole van ser substituïdes per aforismes de Kafka o fotos de la final de París.

Ara han passat els anys o, sent políticament correctes, la legislatura, i tancat a casa en un diumenge d'eleccions te n'adones que el desencís s'ha convertit en la tònica del teu dia a dia on l'esperança no és cap senyor amb corbata assegut a un escó sinó un full en blanc penjat d'un arbre. De tot aquell món digne d'una novel.la del maig del 68 en queden les cançons de KOP a l'iPod, la dessuadora d'Inadaptats que mai perds de vista, un petó enmig de l'AP-7 en una manifestació, un munt de xapes que mai tiraràs guardades a un calaix i el record que durant un temps, de forma ingènua, vas creure que la democràcia servia per alguna cosa més que per donar la teva autorització en forma de vot a algú que després farà el que vulgui al.legant que milers de persones li han permès fer-ho.

Cogito ergo non votum.

Microvida

Sense recordar-ho. Devia entrar-hi possiblement encara més atordit i esmaperdut de com ho estava llavors, envoltat de negror i humitat dins aquella cambra sense vida. Relliscava per les parets que palpava a bocins, buscant de forma desesperada una sortida, un auxili, un retrocés; el seu aspecte blanquinós s'apropava més al d'una natura morta que no pas al del doll de vida que, batent com una papallona, cridava contra la claustrofòbia d'aquell espai. Les marques de la seva angoixa es petjaven a les parets de metall i com unglades de desesperació dignificaven el dret a viure.

Per sort, de sobte, un home va obrir el dipòsit número 17 amb el cadàver 24.312 a dins, i per sorpresa absoluta del propi metge forense, el cuc en va sortir aferrant-se a la pell superior de la mà esquerre, movent-se entre els pèls de damunt el canell on moriria esclafat al cap de dos segons degut a l'impacte del palmell de la mà dreta.

Tots els Sants que van pecar

Recorda aquell immens vers d'Espriu i gira'l del revés: quin cementiri encercla aquesta Petita Pàtria. I més, t'ho asseguro, a aquestes hores del matí en que tot és absolutament rígid, glaçat, sec, amb les fulles tant o més adormides que els qui dormen dins les cases a l'espera que el despertador els recordi que són vius; el gall ja fa anys que no canta i la cresta se li va encongir quan la postmodernitat va assassinar a Sid Vicious. És tan aviat a tot arreu que és el propi món qui espera: allà, rere els murs, són els trens els qui esperen milers de passatgers perquè els omplin, les barres dels bars -deserts desolats sense miratges-, conten els minuts i les hores per saciar la set d'una societat èbria i tot (si és que realment existeix l'absolut) sembla haver-se aturat en el sisè dia de Creació. Les fulles de la tardor que tant van inspirar a qualsevol noucentista de pa sucat amb oli omplen les voreres dels carrers i els jardins de les cases; de fet, la postal que dibuixen els teus ulls mentre camines esdevindria, de ben segur, un poema de Carner o de qualsevol catedràtic carnerià, però la cremoreta gèlida del capciró dels teus dits t'inspira un poema destrossat, apallissat, trencat a tires i penjat d'algun arbre al fons d'algun camí per acabar desfullant-se per terra com tot a la tardor. L'octubre ja no és el mes de les revolucions, algú ho hauria de dir. Mentrestant, el matí s'aixeca tímidament entre l'horitzó que forma el cel convertit en una bacanal de colors i les cases baixes dels carrers més antics que en aquest símil banal vindrien a figurar el mar on avui has après a nedar. Sense ofegar-te, doncs, les persianes de les botigues segueixen sense apujar-se i mentre les portes dels garatges comencen a escupir cotxes plens de pressa, el camí del cementiri, a la vora de la carretera, no és transitat per ningú; com un element carregat de simbolisme, la casa dels morts viu situada al sud-oest del poble, és a dir, allà on el dia mor.

I tu, caminant sense rumb a quarts de set del matí d'un dimarts laborable t'encens una cigarreta de camí a la Plaça de missa, és a dir, al nord-est, esperant amb delit poder veure com el sol treu el cap rere el contorn del campanar. Defuges dels nínxols plens de flors que el fred marcirà per tal de trobar l'esperança amagada sota les rajoles de l'únic carrer sense nom que existeix, però sols et topes amb els fems dels gossos i els cucs que supuren d'un boniato podrit. Sí, has deixat escapar l'opció de pecar durant l'únic dia de l'any que té vint-i-cinc hores però l'atzar t'ha llevat una hora abans del que és normal i, mentre tothom dorm, has batallat durant seixanta minuts amb el Bartleby que et persegueix per acabar-lo vencent i així poder esgrafiar, amb la caputxa al cap, la pedra invisible del mur.

I s'ha fet de dia, ha despertat la dictadura de l'Astre rei i han caigut els murs, com a Berlín, per desencerclar la Petita Pàtria i fer-nos a tots pecadors.

Sense dosi

Escric aquestes línies però ja no ets aquí per llegir-les i ni tan sols el teu perfum m'inspira paraula rere paraula com quan em bufaves el clatell. Et busco entre els rostres coneguts d'un concert de punk al teatre d'un bar de poble i no t'hi trobo enlloc, ni entre l'escletxa de realitat que em separa dels solos de guitarra ni entre el fred que m'atonyina ebri del caliu dels teus braços. Et recordo a l'altra banda del coixí quan cada nit em poso al llit i escolto les campanes de la Petita pàtria que tu ja no em xiules a cau d'orella, entre els llençols que han perdut la teva fragància de tants dies com fa que ja no hi ets. T'imagino entre els versos de qualsevol llibre de poemes però ja no ets amb mi per escoltar-los i entre grafia i grafia s'eixampla un silenci claustrofòbic que em priva d'aire per recitar. Camino pels carrers de Madrid, per les cantonades on vam seure aquella nit de juny en que sols vaig tenir la teva companyia i ja no puc tararejar amb tu aquella cançó del Sabina que parla d'on habita l'oblit. Agafo qualsevol tren a l'estació de Sant Sadurní i ja no ets allà fent-me oblidar l'espera per culpa d'un retard. Torno de Gràcia cap a casa agafant Pare Claret a Bailén i ja no em dones la mà com quan tenia disset anys i amb menys d'un quart d'hora ens plantàvem de Plaça del Sol al llit mentre creuàvem els carrers pel mig de la cruïlla, saltant-nos els semàfors malgrat estiguessin en verd. Escolto alguna cançó d'Inadaptats, tanco els ulls, m'apujo el volum però ja no ets aquí per enlairar-te amb mi fins al cel i la soledat m'encadena al plor d'una adolescència traspassada. Et miro a les fotos on somriure era natural i el record d'aquella nit a Amsterdam es desfigura com un quadre rònec i groguenc que no és res més que un adornament a la paret. Et recordo rumb a la Facultat pel caminet de terra i ja no ets amb mi per badallar junts mentre surt el sol. Em grato els pantalons i et trobo com les cendres del foc que algun dia va cremar a les butxaques d'uns texans que fa mesos i mesos que em van quedar petits. M'emborratxo a glops de cervesa a la barra del Poli però ja mai hi ets tu sota tots els fanals de camí cap a casa. Et recordo quan més sol em sento i la teva absència, adormida i flàcida dins els cendrers, em crida que és un record inesborrable, que ets un tresor preciós, com la sardina. I l'olivada. I l'esqueixada. I t'escric sense tenir-te convertin-te en una hipèrbole perquè el futur no sigui un punt i final.

Sí, sóc jo, l'amant que t'estima sense desitjar-te.

De Madrid al cel

Encara que no dugui a la glòria la Puerta de Alcalá, tu la travesses per primer cop a la vida amb cotxe, resseguint la rotonda de la plaça, deixant damunt l'asfalt la marca circular de la trajectòria del vehicle com dibuixant un cercle a l'inrevés, un retorn d'allà on vas venir. T'atures al semàfor en vermell de davant la Cibeles i quan salta a verd poses primera i arrenques el primer de tots Castellana amunt, avançant sense cap altre vehicle als carrils paral.lels i recordant, amb el carrer desèrtic, aquella seqüència d'Abre los ojos on Madrid restava inhabitada; no ets cap personatge de ficció de l'Amenábar, però prement l'accelerador direcció el barri de Chamberí tens la sensació que tot al voltant teu s'alenteix i es deforma i amb les mans al volant recordes la primera vegada que vas posar els peus a aquesta ciutat de la qual només sabies odiar un equip de futbol i de la qual des d'aleshores, ja fa més de cinc anys, sols en resten records per totes bandes com serpentines penjades a les faroles dels carrers. Sense haver mostrat atenció a la carretera, com quan vas del Pla a Vilafranca sense pensar ja que per inèrcia saps on cal girar i on no, arribes a l'aparcament de zona blava i te n'adones que és Madrid qui t'ha agafat de la mà per guiar-te de forma inconscient; astorat, després de més d'un mes sense trobar mètrica a aquesta vida sense rima, sense saber omplir de paraules els espais buits de l'existència i sense ser capaç de vèncer el síndrome de Bartleby que t'havia arrelat fins al moll dels ossos, trobes altre cop poesia als moviments banals del dia a dia com poden ser, senzillament, agafar un cotxe i fer un trajecte de deu minuts fins a l'aparcament.

Sense adonar-te'n, després d'un mes tornes a fer bategar aquest encefalograma com quan amb disset anys vas vomitar un poema sense mètrica a la Plaza Santa Ana davant l'estàtua de Lorca. O quan amb dinou vas escriure una carta d'amor llarguíssima des de l'habitació d'una pensió a la Plaza Mayor on vas compartir un llit de matrimoni amb la solitud. O quan amb vint-i-un vas escriure un missatge amb mètrica a l'esborrany del teu mòbil demanant perdó a qui dormia esquena amb esquena amb tu.

Les mans tornen a suar prosa i gràcies a Madrid has pogut tornar a refugiar-te al cel.