Rèquiem

Més enllà de la finestra avui només veies l'elegia d'un cel gris sense color o d'uns pardals damunt les branques rígids com la por al futur. Sense sol, el dia volia plorar les llàgrimes que s'han rovellat entre la cendra d'un volcà. Davant teu, un home llegia un diari on a la portada s'hi lamentava la mort d'en Samarach; que si avui enterrament amb honors d'estat o que si ell va ser l'artífex que Barcelona sigui avui dia tal i com és. I tu seguies mirant per la finestra convençut que escoltessis el que escoltessis als auriculars del teu iPod, totes les cançons et semblarien un rèquiem definitiu, un adéu sense després, una esperança desfeta com la dignitat històrica del país on et fan viure. Volies trobar més enllà dels vidres bruts del vagó L403C d'aquell Ferrocarril algun símptoma de màgia, algun camp amb arbres fruiters o algun venedor de roses vingut del Pakistán, però havies oblidat que avui no era Sant Jordi i si volies comprar roses potser seria més adequat un ram de cards. Per primer cop a la vida enyoraves el Sol, a qui sempre has detestat; mai has desitjat feroçment els seus raigs ultraviolats ni t'ha agradat revolcar-te per la gespa o la sorra per tastar-lo a la pell, però dençà de fa un temps has après a estimar-lo com a metàfora de la vida, com a símbol de pervivència i com a batec incansable que et permet respirar. De sobte però, com per sorpresa, un grup de pàrvuls ha pujat al tren i d'entre ells, una nena d'escassos cinc anys t'ha assenyalat el seient buit del teu costat i s'ha apropat fins a seure-hi; el paisatge de la finestra ha esdevingut un enterrament a segon pla i t'has apropat a ella per preguntar-li el seu nom. Al respondre't, t'has quedat perplex i li has respost que els noms que comencen i acaben amb la mateixa lletra son els més bonics del món, però ella, en comptes de somriure, ha assenyalat el paisatge i entristint-se t'ha dit que plovia. Ha estat aleshores quan ho has entès tot i has recordat que el més semblant a una revolució és la primavera.

Història sentimental d'Espanya

Tu no estudies dret a la Pompeu, però tens ulls i cap per adonar-te'n que allò que t'explicaven quan erets petit anomenat justícia no té gaire semblança amb la Justícia que s'escriu amb majúscula i fa olor de ranci, d'habitació tancada durant anys on el sol no hi penetra i on les rates s'amunteguen cruspint-se el poc menjar que troben. Com un conte digne del Vaixell de Vapor, la mestra, a Primària, et feia estudiar de memòria un dels principis bàsics de l'Estat que tu empollaves per casa mentre jugaves a pilota: "la justícia és igual per tothom", repeties una vegada rere altre, però ja fa anys que vas adonar-te que les coses justes potser no existiran mai, que aquella cantarella amb la que aconseguies bona nota a Socials no era res més que una mentida més i que segurament, igual que allò, poques coses de les que t'havien fet creure eren veritat. Confiaves en tres poders que imaginaves com un canelobre amb tres braços on encendre-hi tres espelmes; anaves agafat de la mà del teu pare als col.legis electorals cada quatre anys i tenies la sensació que aquell full blanc que et deixava tirar dins una urna, realment, serviria d'alguna cosa. I ara te n'adones que s'han apagat les espelmes. Que aquell tal poder legislatiu està format per una colla d'encorbatats que discuteixen amb el nas ple de farlopa mentre negocien quantes comissions es quedarà cadascun d'ells per tal d'engreixar-se la butxaca, que aquell tal poder executiu es basa en la figura d'un monarca que duu el cognom d'un genocida i que per si fos poc va ser educat per un dictador i que, a més, el tal poder judicial, aquell que sense dir res, com el vent, semblava ser el més eficient de tots tres, està ple d'irregularitats i tribunals amb noms molt diferents però que en el fons serveixen pel mateix: dictar sentències surrealistes dignes d'una història de Dalí mentre fan creure a la societat que ells tenen la bara de la justícia. I tu no goses entendre com pot ser que el mateix jutge que permet deixar viure tranquilament al sofà de casa seva a algú que ha estafat mils de milions a una institució pública com el Palau de la Música sigui el mateix que envia tres anys a la presó a un ciutadà pel sol fet d'haver propiciat un cop de puny a un Mosso d'Esquadra. O potser, pensant-ho més calmadament, si que aconsegueixes entendre-ho, ja que amb els anys te n'has adonat que realment, com diuen els guiris, Spain is different, tant, que aquest és l'Estat on després d'una dictadura de quaranta anys, els màxims dirigents del règim no son empresonats ni penjats d'una soga a les places dels pobles, sinó que funden un partit nou i es presenten a les eleccions com si res hagués passat. O, per si no fos poc, aquest és el país on suspenen de sou i feina a un jutge que, sortint del camí, es proposa estudiar i jutjar els crims comesos durant dita dictadura, estudiada a l'escola a partir dels disset anys i anomenada franquisme. Per això, malgrat no estudiar dret a la Pompeu, tens la veritable sensació que lleis amunt o lleis avall, codis penals aquí o codis penals allà, tot no és res més que piles i piles i piles de maons per amagar la carronya i la merda que s'amaga a sota, a l'escorça d'un país que setanta anys després d'haver afusellat al president d'una comunitat autònoma del propi país mai s'ha dignat a demanar perdó. Com en aquell novel.la de Marías, te n'adones que vius al país on la gent no ha volgut saber-ho però ha sabut, i és precisament aquesta constant por a enfrontar-se al passat la que origina tot aquest tuf irrespirable, i clar, el més fàcil és marxar corrents per potes, fer com qui sent ploure i passar pàgina com intentant no recordar que de totes les històries de la Història, sens dubte, la més trista és la d'Espanya.

La sang taca tant que embruta la pau, i la balança de la Justícia mai pesarà equilibrada com la fina línia de l'horitzó mentre d'una banda pengin sempre molts més caps que de l'altre.

Dosi

Tot l'enyor d'avui perquè demà no és res i Papasseit no és aquí per acompanyar-te i el futur no existeix si no la veus ni la sents ni la notes a prop teu donan-te la mà amb que et palpeja com confian-te un secret o acarician-te la llengua com el vent que pentina les fulles d'aquest carrer ple de pols i de rètols on hi veus escrit el seu nom malgrat no ser-hi i d'ombres de nans de jardí amb rialla als llavis que t'encenen per buscar el seu somriure que no trobes més enllà del teu record o del fons d'una copa de Moritz sense gas de tantes hores com fa que intentes adormir la teva llengua perquè calli i no digui res ni pensi res ni vulgui res per evitar que llepi cola al dors d'un paper d'arròs i la busquis a tots els carrers o als bars els caixers i a les parades del mercat plenes de berbers o a la carretera on el cotxe se't cala cada dos per tres o fins i tot al cor de les muntanyes quan tenint-les als teus peus la busques però no la veus i rimes la infinitud amb forma d'un horitzó de sal que et regala una ratlla llarga que no pots esnifar perquè en el fons no és real i sols és part d'una il.lusió com totes les que et crees tu per tal de veure-la arreu i sentir-la real a tots els cantons del teu cos ja sigui el nas els ulls les dents les mans la pell el coll i a les pàgines dels llibres que sense ella no pots llegir o a les cançons que escoltes per no sentir cap altre cosa que el teu neguit per veure-la aquí o als post-its penjats al suro de la teva paret que t'enlluernen com l'incenci del teu cos amb la seva droga dins.

Incendie

Tu algun dia també havies volgut ser una paraula, moure't per la vida com si caiguessis amb trineu per les corves de la seva forma, dins ella, de lletra en lletra teixint a cada pas un significat cada cop més ampli. De fet, sempre has volgut ser-ho. Sempre has somiat amb paraules que no desapareixessin mai d'enlloc, ni d'un país on gairebé no tinguessin vigència, ni d'uns carrers on a batzegades lentes, amb reg gota a gota, s'escampessin com un ruixat de tempesta entre aquells qui les coneguessin. Has volgut ser poesia perquè hi ha vegades en que la poesia té més poder que el Sol per descriure la pròpia realitat; imagina't: veus una torre de l'Edat Mitjana, puges amunt, esglaó rere esglaó en una escala de cargol de fa molts i molts segles, arribes dalt i avistes allà, al fons, el cim del Canigó, encara cobert de neu, abraçant una infinitud de terra segrestada. I penses en Verdaguer, ja que ell, la seva paraula, et remou l'ànima per dir-te que lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot dels Pirineus se bada. Per això has volgut ser la paraula cantada pels trobadors medievals, alguna estrofa de qualsevol cançó on hi sortís un senyal dirigit a una amada, el senyal definitiu que, amb forma dels teus ulls o amb carícia de les teves mans, fes saber a la persona que volguessis que t'apassionaria compartir un escamot d'amor; una cançó on tu series com un cavaller, prendries les ciutats, travessaries els ponts, venceries enemics a les torres de guàrdia i salvaries princeses de totes les presons. Però duus una cuirassa que es fon com foc si et disparen sagetes d'amor, ja que tu no ets cavaller i malgrat imaginar-te als peus de Carcassona escoltant Cerverí de Girona, a les mans només hi tens roses. I somnis, molts somnis. Precisament has volgut deixar de ser aquesta paraula per passar a ser-ne una altra, per donar vida i batec a il.lusions de paper mullat amb sucre que t'imaginaves quan tenies setze anys i fer-les realitat. Sempre ho has volgut. I de sobte, com un espasme, ser una paraula rere altre, com desitjant ser-les totes de cop, desordenades i desacomplexades, revolucionàries davant la vergonya de no mirar-se les unes a les altres i dir-se excentricitats, ja que com un petó amb llengua dins l'orella o com un coixí apretat amb força durant un orgasme s'aparallerien com si dues mans les escrivissin a una velocitat que petés radars d'autopista. I, com l'esperança dels exiliats davant un horitzó, es crearien capítols llargs i eterns, tot el que havies somiat seria realitat i et veuries reflexa't, com al vidre d'unes ulleres de sol: la vida et semblaria un compte enrere amb segons i mil.lèssimes i series aquell vers d'Ausiàs March on la mar bull com cassola en forn, ja que no series fum sinó foc groguenc.

Per això algun dia havies volgut ser una paraula, per cremar-les totes i quedar-te sols amb síl.labes. Per viure amb monosílabs com cel, Sol, tot o res, com junts, món, mar o foc. Per poder-li dir, amb tan sols dos sílabes, la conjunció més màgica que existís. Amb tu.

Respirar

Agafo aire i des del centre de l'escenari et miro, sempre, a mà dreta, assegut amb la guitarra entre els braços i acariciant-la amb la tendresa d'una llevadora. Et busco els ulls, somric, i la teva mirada em diu quan he d'entrar o quan he de callar, quan surto o quan parlo; tu duus la batuta d'aquest eskamot nostre, i tu ets qui obre les portes del cel i inicia el castell de focs. Com diu el poema, "han passat els anys, han passat moltes coses", però et segueixo mirant igual que fa quinze anys quan, jugant a cuit i amagar al jardí de Cal Fàbregues, em deies amb un movident de celles que ja podia sortir a salvar tots els enxampats. I jo corria igual que ara recito, i tu erets allà, com sempre has estat a tot arreu. Pensa-hi: hem cregut en les estrelles sota el cel del casc antic de València, hem fet una marató d'introspecció cap a nosaltres mateixos a la Plaça de l'Església de Sant Ferran, a Formentera, i ens n'hem adonat que des de sempre hem sigut bàrbars fumant al call jueu de Girona. Per això et segueixo mirant i sempre et trobo. Dalt l'escenari o dins una pista poliesportiva de 40mx20m on ets la veu que em diu si presiono o defenso a l'home, si faig jugada individual o busco la diagonal a l'altra banda, si xuto a col.locar o marco gol sense pensar-m'ho. Sigui on sigui, tu sempre ets allà, bategant com pocs saben fer-ho, assegut amb mi i recordant que hem recorregut mils i mils de quilòmetres buscant en cada revolt de carretera l'essència de tot plegat i n'hem après que mai res és prou real com per enfiar-se'n.

Sense tu, sense tenir-te al meu costat, mai me n'hagués adonat que la poesia era un rock'n'roll de la vida. I ara que per enèsima vegada els senyors vestits de blanc amb mala lletra et diuen que no pots respirar bé, jo saps què els dic? Que no em fan cap por, perquè tu no necessites pulmons per respirar si a les mans hi tens una guitarra.

Arquitectura d'una il.lusió

Oh vós que sou l'únic raig de llum que il.lumina la vida, responeu-me: enteneu que vostra llàgrima és la meva tempesta? Digueu-me si el silenci del que sóc nàufrag és més dolorós que estelles clavades a la sang o si la sal que us amara els cabells xops de l'aigua de la mar cou més a l'ànima que la vostra distància. Sóc esclau de l'esguard que una nit va robar-me els somnis i de vostres ulls, que van fer dia dins meu per fer volar coloms de colors mar i cel enllà. I vós, on sou? Allà al lluny eixams d'estrelles espurnegen i enmig de l'oceà isolen les esperances de nedar amb vós fins a l'horitzó i de conquerir, aferrat al palmell de la mà, un infitit.

No us enredo. Em despullo l'ànima davant vostre. Sou bella com una posta de sol daurada i dolça i fràgil com un gerro de porcellana, i vull dir-vos, amada meva, que si us trenqueu en mil bocins, jo moro amb vós i reneixo en cendra per no separar-me en vida de vosaltres.

Arrencar motors

Diu que aquell parell ja s'han espavilat a fer un nou espectacle, que després d'uns quants mesos amb el carro aturat tornen a arrencar motors amb un nou format i una nova posada en escena. Es veu, pel que m'han dit, que el contrabaixista, el Joan Respall -àlies Juanito-, ha deixat el grup per motius personals i per manca de temps, i que així doncs, el Pep i l'Oriol s'han passat ells solets uns quants mesos fent la tria de poemes i composant melodies noves com a bojos. Això sí, han fitxat una noia, la Roser Reverté, que els ajudarà a donar un toc més musical al nou treball fent veus melòdiques a unes quantes composicions. Diu que després de dos anys recitant per aquí i per allà poemes del Miquel Martí i Pol, aquesta vegada han decidit recitar-ne del Vicent Andrés Estellés, que possiblement sigui, després d'Ausiàs March, el millor poeta valencià de tots els temps. Per fer-ho m'han dit que l'Oriol Gallego, el guitarrista, ha deixat arraconada a casa la guitarra clàssica i ha fet servir l'elèctrica per compondre una desena de melodies que poca cosa tenen a veure amb les que tocava en l'anterior espectacle; diuen que ara fa servir un pedal delay i un pedal wa-wa, i que fa melodies amb ritmes diversos, que tan pot ser que toqui un jazz o un blues o que et surti amb un rock amb distorsió, un hardcore melòdic o un ska. L'altre, el Pep Antoni Roig, el que recita, m'han dit que ara recitarà d'una forma molt més rítmica, gronxant-se amb la mètrica i la forma i no tant amb el contingut narratiu dels poemes; es veu que aquest cop han fet deu cançons diferents per cada un dels deu poemes triats, i que si a això li sumes la veu d'aquella noia, la Roser, l'espectacle agafa un aire molt més proper al d'un concert que no pas al d'un recital. I això del nom de l'espectacle, això "D'ací em pariren i ací estic", diu que és el primer vers d'un poema molt conegut de l'Estellés, però que a part d'això, han volgut anomenar així al nou treball perquè volen reivindicar la lluita diària contra el temps des d'una perspectiva íntima i concreta, anant pas a pas per assolir horitzons, partint que la revolució comença amb allò que tens a davant, al teu carrer, al teu poble.

Diu que aquest dissabte, el dia 13 de març, fan el primer recital de tots, el de presentació, a la Sala Polivalent del Poliesportiu del Pla del Penedès. A les 20.30h m'han dit. Es veu que no volien presentar l'espectacle a cap altre lloc que no fos el seu poble. Si fins i tot la premsa se n'ha fet ressò, es veu que els han entrevistat de Ràdio Vilafranca, Ona Bitlles i fins i tot de la SER Penedès-Garraf, a part de fer-ne alguna crònica, com aquesta.

Ah, i sobretot, si en vols saber alguna cosa més, si vols saber on faran els propers recitals, diu que visitis la seva pàgina web, www.araesdema.com, i el seu myspace, www.myspace.com/araesdema.

Tots els colors del blanc

Podries dir que ha estat magnífic llevar-se acompanyat de mils i mils de flocs de neu a l'altra banda dels porticons de la teva habitació, caient, al matí, de forma poruga davant la terra encara molla. Podries explicar que t'has sentit com un nen mirant al cel amb els ulls plorosos d'il.lusió i glaçats pel fred, amb les mans gelades després d'arreplegar tant i tant glaç acumulat damunt els cotxes per tal de llençar la bola més gran. També podries comentar que agafar l'autopista direcció Barcelona ha estat boig i arriscat, però que per sort has pogut arribar a port i veure per primer cop des de fa gairebé cinquanta anys Barcelona tenyida de blanc. Podries parlar de que gràcies a la neu, la gent somriu al metro en comptes de tractar-te com un paràsit més del ramat. Però realment hauries de reflexionar sobre com és possible que un país que pretén ser considerat "normal" es pugui permetre tenir milers i milers de conductors aturats als seus vehicles enmig de la carretera, de nit, hores després que acabi de nevar o sobre com carai pot ser veritat que per culpa de menys de deu centímetres de neu quedi suspesa la circulació de sis línies de rodalies, obliguin a desallotjar una universitat sencera o tanquin durant tres dies el segon aeroport més important del país. I et preguntes què diria un llevaneus berlinès si ens veiés per un forat, ell que treballa vuit hores diàries nit rere nit perquè l'endemà al matí tothom pugui arribar a la feina, o què hi diria un trist operari de pista de l'aeroport de Varsòvia on amb la meitat de pressupost que a Girona, cada dia, sens falta, surten vols mentre ell treballa a deu sota zero perquè els avions puguin enlairar-se. Podries recordar qualsevol tall d'avui del telenotícies, on els corresponsals parlaven de la situació d'una forma semblant a quan es parla d'un país que ha estat arrassat per un huracà o un terratrèmol. I el pitjor de tot és que a aquest país on passa tot això hi ha nevat de forma important més de tres vegades en els darrers dos mesos, tant, que alguns fins i tot hi volen fer uns Jocs Olímpics d'hivern. O el millor de tot: després d'analitzar-ho tot, de veure el conseller de torn dient a la televisió que la situació està controlada i que com a mesura excepcional el metro de Barcelona funcionarà tota la nit, després d'observar com a la Junquera la tinent alcalde demana ajuda humanitària per manca d'entrepans a repartir entre un exèrcit de camioners, després de tot això, et preguntes el dubte de sempre: les carreteres plenes de conductors sense llit, sopar, companyia ni informació, i els Mossos d'Esquadra, els bellíssims policies que vetllen pels nostres drets, experts en nevades atès que al seu nas hi neva cada dia, invisibles durant la tempesta i tempestuosos quan regna la calma, on són?

Silenci, com el de la neu d'avui. Atura't i reflexiona seriosament si realment serveix d'alguna cosa passar-se tota una vida reclamant que som un país normal quan a les primeres de canvi demostrem ofegar-nos en un got d'aigua, o més ben dit, en un bidó de glaç.

Primer aniversari

Vuitantè batec. I em preguntes d'on vas sortir. Vas venir de París, com els nens antigament, però en comptes de tardar nou mesos tu en vas tenir prou amb nou dies. Ho recordo perfectament: el cel gris, la pluja insistent -gairebé invisible, d'aquella que no té forma ni sentit però que amara a la jaqueta fins deixar-la xopa- als peus de la Torre Eiffel, els cafès a les terrasses cobertes del barri llatí i sobretot aquell bar de Montmatre on, entremig de mil post-its enganxats a la paret, hi vaig deixar escrit, a quatre mans, un poema. Allò va fer sentir-me com Rusiñol, Miró, Papasseit o Picasso quan vagabundejaven per París nodrint-se únicament d'art, i va ser aleshores quan vaig fer l'amor amb les paraules i vaig gestar la vida com un encefalograma en vers.

Nou dies més tard deixaves escapar el primer plor explicant precisament això, el teu descens del cel de París a la realitat mundana d'una vida a la qual mai he sabut donar el color adequat. Ja des del primer moment, fins i tot durant la pròpia gestació, vas demostrar que les lleis del temps no anaven d'acord amb tu, afirmant que el tempo de les coses no havia de ser de cap manera el tempo del propi món. Vas aprendre a escriure abans que a parlar i vas aprendre a plorar abans que a riure, però després d'això, realment, ja res ha tornat a ser com aleshores. En un any has estat l'altaveu de totes aquelles coses que no sé dir de cap altra manera que escrivint, i has vingut d'allà i d'aquí per compartir històries, emocions, sentiments i mil coses més que només servirien per adornar a periodistes barats una trista crònica. I ara, avui, bufant per primera vegada una espelma ets conscient que quan vas arribar al món les coses eren rotundament diferents a com són ara: el Barça no havia guanyat encara cap triplet, la universitat tenia encara aquella aureòla de paradís de la cultura i l'educació i no pas de territori on s'hi crien mutants, el col.lectiu semblava tenir encara força damunt l'individu, a la carretera no hi transitava cap conductor novell amb un Renault Megane matrícula WD, un equip pre-aleví de futbol-sala de Casp mai a la història havia disputat una final de la Lliga Escolar de Barcelona o Formentera encara no havia robat el cor a un rapsode i un guitarrista planencs que d'ençà d'aleshores viuen a una altra dimensió. I tu has estat còmplice i observador directe de totes aquestes coses i moltes més.

Com deia aquell poema que encara deu restar penjat a les parets d'aquell bar parisenc, "passaran els anys i aquest paper es marcirà", però sens dubte, mai es podrirà o deixarà d'existir pel simple fet que tu seguiràs aquí, sent el riu paral.lel a la vida que amb meandres més amples o més estrets acaba desembocant a un mar, un món, on és possible tot allò que enlloc més és possible.

Avui, com veus, parlo jo perquè sense tu no sóc.

I que en compleixis molts més.

Cançó del matí encalmat

Dona't un matí de dilluns sense pressa, amb el so del despertador repetint-se durant cent vint minuts. Dona't un missatge inesperat al mòbil com a melodia d'un bon dia sense so. Dona't el sol entrant pels porticons vells i rònecs de l'habitació mentre bascules a banda i banda d'un llit de matrimoni amb llençols blaus com si suressis damunt una barca. Dona't els somnis d'una nit llarga com un dia sense pa per manca de companyia i pregunta't si realment has estat sol. Dona't un déjà vu de la nit anterior amb forma d'olor de tabac a la samarreta i dona't la llibertat d'haver estès les ales i no haver-te estavellat. Dona't la por de dormir i que en despertar-te tot hagi canviat però dona't un matí encalmat per deixar de veure-ho tot negre com l'Espriu a la seva Cançó i adonar-te'n que sense la paciència dels bons vins mai en tindries prou amb una sola dosi.
I per acabar (o per començar, qui sap), dona't colors per pintar el cel de la Petita pàtria amb tèmpera i saber aterrar bé d'ell com els coloms després d'haver volat.

Vals de l'esperança

Hi ha un home que vagabundeja a l'avinguda de la Pau cantonada amb carrer Solitud. Està sol i no para de fumar tabac de pipa liat amb la pàgina 7 del suplement de cultura del diari; cala paraules que se li impregnen a la llengua i respira fum que treu convertit en papallones que no mosseguen. Dies enrere, allà mateix, jeia damunt el jaç de l'asfalt aferrat a la seva motxilla plena de records, però ha canviat la motxilla per un acordió. Tu te'l mires i ell et riu. Qui sap d'on ve o com es diu. Qui sap on vol anar o qui vol ser. Potser, com tu, ell és tan pobre que l'únic que té és la dignitat de no voler jugar a la divisió dels taurons que omplen els televisors de la botiga d'eletrodomèstics de l'acera del davant; tertúlies de periodistes escopint ferralla per la boca sobre polítics embutxacant-se diners sota sospita de policies corruptes extorsionats per empresaris amb corbata. I milers de personatges que són sords davant els acords de la música dels qui no tenen res. Qui sap què toca o quanta gent l'escolta avui. En el metre quadrat d'una cantonada el món es fa tan minúscul que tot és relatiu. Qui sap quants diners duu a sobre, quant vi va beure ahir o quants cigarrets fumarà demà. Qui sap el perquè del seu somriure. Qui sap si és feliç, si el seu únic tresor és el record d'una nit amb ella, eterna i sense petons.

Driver

Tanca els ulls, recorda-ho i no ho oblidis mai: ets al descans a escassos minuts de sortir al camp per jugar-t'ho tot a la tanda de penals i estàs nerviós com mai. La gent al teu costat fuma i de fons s'escolten crits d'alegria i cares de decepció, i tu ets allà, sol, amb l'única certesa de saber que d'aquí cinc minuts t'ha arribat el torn. Has de calmar-te, evitar el tremolor de les cames i sufocar les papallones que se't cruspeixen l'estómac. I aleshores, de sobte, viatges d'això a allò. D'allà a dos dies abans, a allò. De les dotze del migdia de dilluns a les dues de la matinada de dissabte. T'encens l'ipod i et poses a escoltar Nessum dorma amb el volum al màxim. I et tornen les cançons de Sabina volant entre el fum d'herba del Lokal una nit de dissabte, el whisky sense soda en gots de plàstic amenitzant converses sobre Formentera i la neu apareguda d'enlloc rere la finestra bruta; i després d'això, l'ascensió al paradís, la meitat d'un bidó ple de brases escalfan-te les mans i el reproductor de música amb el volum a tot drap fent sonar Nessum dorma al ritme de les volves tímides caient del cel de la Petita pàtria. I no oblides que això, allò, va ser real. I amb els ulls tancats a escassos minuts de saltar a la gespa recordes que dissabte les portes del cel es van obrir per dir-te que te'n podies ensortir, igual que a la cançó de Manel. Però la teva cançó l'entona Pavarotti, i quan s'acaba, segur de tu mateix, mires el cel de Pedralbes sense neu i puges al cotxe de pràctiques recordant Florència, analitzant el significat del verb renéixer i sabent que al cap de deu minuts seràs campió. Després d'això, el silenci trencat únicament per la veu d'un examinador que diu que estàs aprovat.

I plores, crides, saltes i escrius que has vençut el partit més llarg de la teva vida i penses en l'òpera que Puccini va escriure fa dos segles i que t'ha donat ales per guanyar. Vincerò!

(la divina florència)

Escape al paradiso (aquí dalt l'aire és sec i l'alè del vent t'esbufega a l'orella. de lluny escoltes les sirenes d'alguna ambulància i el repic de les sirenes es difumina amb els vint-i-pico campanars que al mateix temps toquen a quarts de sis. no et despertis, però. el somni no acaba perquè mai ha començat. les campanes de l'acopalipsi les va silenciar Virgili a qualsevol cantonada que assenyalis amb el dit índex, allà, a prop o lluny, en qualsevol punt d'aquest horror vacui de taulades rogenques i carrers d'un sol carril plens d'anònims tocant l'acordió o d'indigents recitant Dante i intentant sortir de l'infern. fuma't les hores que en qualsevol altre lloc et deixen regust de cendra als llavis, prem l'encenador i agafa pels dos cantons la flama per estirar-la i teixir una corda de foc d'aquí fins al punt més alt de la cúpula del Duomo on Bruneleschi va dibuixar-hi tot un món, o la meitat d'ell, ja que l'altra meitat la dibuixes tu. no t'enlluernis amb el marbre blanc del Bapbisteri de San Giovanni o de la Santa Croce: el sol cau a ritme de vals rere aquest turó de la Toscana i fins i tot el blanc més pur del David de Miquel Àngel es converteix en una ombra fosca a contrallum; aquí baix, les cases de la riba del riu brillen com medallons d'or penjats a l'aparador de qualsevol joieria del Ponte Vecchio, el mateix on dos enamorats segellen el seu amor en un candau i un aprenent de poeta diu a la seva estimada que ella és la joia que més brilla del carrer. alça la copa, enlaira-la ben amunt, eucarísticament, brindem amb un Chianti rosat i fes que el vi et regalimi pels llavis com si acabessis de menjar-te l'eternitat. asseu-te i planta el teu cavallet igual que ho va fer Giotto fa més de vuit segles justament aquí, com tu, i si no tens colors canvia la paleta pel teclat d'un ordinador i escriu que aquí l'ordre dels factors altera el producte i abans ve l'art que la vida. adona-te'n. hem pujat moltes escales, hem caminat com mai -metre a metre, com les síl.labes de la Divina Comèdia- per ser aquí dalt i acariciar el cel, el paradís. respira fort i xucla tan fort com puguis el present d'aquest renaixement ja que després d'això el futur no és res més que la mort. com la fi d'aquest parèntesi.) e torna al inferno.

El síndrome d'Stendhal

Vols caure a terra i que no t'agafin, perdre el món de vista i veure només art i fer dislèxia amb els colors i creure que el sol del migdia és lluna plena. És tan senzill com desorientar-te i oblidar-te d'on ets sense oblidar que no ets a casa o palpar-te el cor a deu mil revolucions i sentir-te genet d'un carruatge de cent cavalls cavalcant pel passadís d'una galeria plena d'escultures de fa sis segles.
Stendhal va dir que ell, allà, havia arribat a aquell punt d'emoció en el que sols es troben les sensacions celestials donades per les Belles arts i els sentiments apassionats, i que va ser just allà, sortint de Santa Croce, on el cor li bategava a ritme de llampec, caminava amb por de caure i la vida se li esgotava davant seu.

Viatja cap a l'aventura, doncs, de caminar envoltat de joies del quattrocento a la ciutat de les flors violetes i notar a l'estómac les mateixes papallones d'un primer petó.

Arrivederci!

Hi havia una vegada Prípiat

Escolta'n el silenci, busca-hi el rastre de l'aire i troba-hi l'ombra del vent, que aquí no és cap llibre comercial sinó l'única presència de vida, tant de dia com de nit. Perde't sota els núvols grisos d'una ciutat on mai ha existit el sol i on segurament mai hi exisitirà, tremola caminant per carrers que fa vint i cinc anys van entrar en un coma profund i forada escletxes al teu escafandre per ensumar-hi l'olor de mort; aquí sols queden avingudes convertides en una selva plena d'arbres amb fulla eternament caduca. Els cotxes amb les portes obertes i les claus posades al contacte, la fira amb una noria que mai més tornarà a girar, els cinemes reproduint una vegada rere altre El planeta dels simis subtitulada en ucrainès fins el dia que algú aturi el cinematògraf i els bars amb les màquines de cafè plenes de gra i els barrils de cervesa encara per estrenar. Ja notes a la teva espatlla el pes del passat? Aquí el present son les dues ratlles paral.leles del botó de pausa d'un comandament a distància. Hospitals sense malalts, oficines públiques amb una imatge podrida de Gorbachov penjada a la paret, milers de vivendres amb els plats per fregar, els armaris plens de roba i els peluixos de milers de nens plorant eternament l'absència de somriures. No miris al cel: no hi veuràs orenetes, ni coloms, ni pardals recolzats al tronc d'un arbre ni avions de paper volant al firmament. Res.

Això no és cap ciutat fantasma del far west. Aquí viuen les ruïnes d'una ciutat del far east que un dia va morir. Allà, d'aquí uns cinc-cents anys, quan l'aigua torni a ser potable i l'aire es pugui respirar, vindran els micos a fer la vida. Tornaran a pintar de llum la ciutat i a l'entrada hi aixecaran un monument on es recordi que allò, tota aquella devastació, tot aquell infern enmig del no-res, havia estat única i exclusivament culpa dels humans.

París sota l'aigua

Si haguessis viscut a París avui fa cent anys no caminaries per les llambordes dels camps Elisis. Hi nedaries. Com si d'una plaga bíblica es tractés, et llevaries i des de la finestra de la teva habitació veuries ciutadans anònims remant per arribar al seu lloc de treball, policies amb banyador, bombers maleïnt l'aigua en comptes del foc i saltadors de trampolí olímpic entrenant-se des del terrat de casa seva. Buscaries la tomba de Napoleó al Panteó amb la minuciositat del submarinista que troba els plats i els gots d'un vaixell naufragat al segle divuit i veuries en les vies anegades del metro, recent estrenat, els raïls desconeguts d'un trajecte que potser comunicava amb l'Atlàntida. La Llibertat guiant el poble es banyaria, flotant, pels passadissos del Louvre fent el primer top-less de la història, el pont Neuf, il.luminat, brillaria sota l'aigua com cuques de llum i a Nôtre-Dame el geperut es mullaria els peus llençant monedes al fons del nou mar. I mentrestant, pujaries a Montmatre per asseure't a les escales de davant el Sacre Coeur i veuries, allà al fons, sota els teus peus, una preciosa ciutat amb l'Arc de triomf i la Torre Eiffel surant igual que estatuetes de cartró en un bassal. Picasso dibuixaria, amb cubs i triangles, la torre de la Gare de Lyon que sobresortiria d'entre els edificis inundats i Apollinaire, Valéry i Duchamp navegarien asseguts damunt una porta de fusta per la Rue de Voltaire.

I sí. La passaries a buscar de bon matí, li diries que no anés a la universitat, la convidaries a baixar i no faries com l'Amélie amb moto per París. No. Seria millor.
Junts viatjaríeu amb gòndola com si de Venècia es tractés.

Corranda infeliç

Els somnis s'han adormit
(sí, de son han mort, de cop),
amnèsics del que van ser
quan eren batecs del sol.
Ara ja no hi ha trenc d'albes
ni ressaques trencant dies,
ni galls cantant a les set
ja que manca set de vida.
Som a la gola del llop:
on a dins hi neva i hi plou,
on som cecs sense no ser-ho,
on enterrem l'esperança
ensucrada pels plurals
que ens endolcien el futur
i escampem les cendres grises
d'un passat fet de colors.

Ni feliços ni amb perdius.

S'ha acabat la fantasia.

La vie est une rave

Tot neix d'aquest amb tu i sense tu tan amarg com una copa de vi amb un bordeus avinagrat però no em preguntis com estimo la vida quan no vols escoltar el que diria un crit i dona'm hores lentes per fer serè el que em cou ebri per dins i cançons del Sabina que fan de ràdio dient bon dia quan aquestes s'apaguen dins trens que passen túnels i ho tenyeixen tot de negre com quan dorms a capsinades i creus no haver-te adormit però et despertes ple d'energia i dona'm cafè amb sal per vomitar en un full d'exàmen l'empatx d'un banquet que tant de bo fos de Plató i dona'm mans i ombres per creure'm que existeixes més enllà dels meus ulls i catedrals del gòtic amb campanars afilats com xeringues d'art en vena i dona'm novel.les censurades a Amèrica per empaperar les parets del meu iglú descongelat on hi oneja una banera amb un post-it en blanc ja que tot està encara per fer i tot és encara possible i dona'm l'esperança suicidada en un barranc una nit de Cap d'any per sobredosi de marihuana i quan ja ho tingui tot dona'm una ralla d'horitzó per esnifar-la del Fòrum a Montjuic i caminar damunt l'aigua com nedant entre el cel mentre ja la rave s'acaba i de fons ja surt el sol.