Fi de la primera parada d'aprenent de filòleg català

Sona la cançó de l'estiu cantada pels avis de Catalunya a TV3 i penso que ja ningú recorda aquella tornada de vull saber-ho tot de tu que ara fa un any ens incendiava els timpans a cada moment, però mentre ho penso, me n'adono que potser jo sí que he après alguna cosa de mi durant aquest any, ara que tot s'ha acabat i el ventilador de la meva habitació em torna a despertar cada matí per anar a fer de monitor a la canallada del Pla.

Ara fa un any em llevava un matí de juny, obria l'ordinador i llegia que havia aprovat la selectivitat, és a dir, que tenia les portes de la Facultat de Lletres de la UAB obertes per entrar-hi a estudiar filologia catalana tan aviat com vulgués. I sí, sembla mentida però ja fa un any d'aquella reunió en que ens van explicar què en seria de nosaltres si havíem decidit estudiar aquella llicentiatura, quines assignatures cursaríem, quin pla d'estudis seguiríem, etc. De tot allò ja en fa un any i jo tinc la sensació de no haver-me'n adonat fins ara, fins el moment en que tornar a treballar a un Casal d'estiu m'ha fet veure que un altre any ha quedat enrere, i amb ell, moltes de les coses més boniques que mai he après. Ho dic perquè quan la gent em pregunta: "ei, i què, estàs content amb la carrera?", jo sempre responc amb discrepàncies que acadèmicament n'esperava molt més, però que per la contra, la sociabilitat universitària, humana i cultural que he respirat durant l'últim any m'ha enamorat. Quan vaig entrar a estudiar a la UAB pensava que aprendre a ser filòleg era fer arbres de sintaxi amb els ulls tancats i posar-se damunt la taula a una classe i cridar Oh capità, el meu capità amb un llibre de Salvat-Papasseit a la mà (suposo que il.lusionar-se és gratuït i jo en sóc pecador convulsiu). Res d'això ha estat com jo creia, però un any després de somiar com seria anar a universitat, em trobo ajegut cada nit al capçal del meu llit amb llegint per plaer un llibre de Maragall amb poemes escrits fa més d'un segle amb llengua pre-normativa o repassant cada cartell publicitari o cada menú de bar per trobar-hi les faltes d'ortografia pertinents. Alguns diran que m'he tornat boig quan em poso a contar amb els dits el número de síl.labes que tenen les frases dels càntics al Camp Nou per tal d'esbrinar-ne la mètrica, però en el fons, fent això me n'adono que aquesta primera parada d'aprenent de filòleg català ha servit d'alguna cosa.

Divendres vaig dir adéu fins d'aqui uns quants mesos a la facultat que s'ha convertit en la meva segona casa i al bar on he tingut moltes de les coverses més entranyables de la meva vida. Anar de retirada espiritual a Montserrat i veure nevar, assistir a la Nit literària de Sta.Llúcia, viatjar a París i escriure un poema a una paret de Montmatre, escapar-se a la Sitges modernista un dimarts al matí o fer una calçotada filòlògica a un parc públic de Martorell també és estudiar filologia catalana.

Però per damunt de tot, haver acabat el primer curs de filologia catalana és la certesa de que aquest és un viatge amb destí final i que aquest any, al vagó del tren, he compartit la vida amb persones que tampoc tenen por a fer l'amor amb les paraules.

Foc nou

Secretament despistarem la vista, ens arraulirem amb els braços i pronunciarem l'epitafi de la fi damunt l'espatlla de cada un; desapareixeran les carreteres i els cables d'electricitat, i tot allò que unia uns i altres morirà mentre nosaltres florim com una poncella damunt la runa del que vam ser. No existirà mai res més enllà dels records que tractarem d'assaborir com un caramel dolç de pal, i quan aixequem la vista i observem que, mentre dormíem, hem sobreviscut a l'apocalipsi, ens adonarem que som l'oasi de la nova vida.

Un illot, nosaltres, paper, tinta i la infinitud del mar on ressonarà l'eco del nou gènesi que recitem a cada segon.

Crònica d'un exili

Una vegada va perdre's a Madrid. Però perquè ell ho va voler. I va anar-hi després d'una pedregada a l'aeroport, conversant a l'avió sobre el Cop de Sanjurjo o la presència dels carlins a la formació de la Falange i topant-se, en plena Puerta del Sol, amb una manifestació de vaguistes d'UGT. Madrid semblava tornar a les barricades del 36', potser perquè per ell Madrid era l'absoluta llibertat; la solitud té això: quedar-se sol amb un mateix i fuetejar-se l'ànima permet no dependre de ningú. Sols de tu. Per això hi havia anat a caure un dimarts de juny. Per trencar un cicle i començar-ne un altre. Per deixar enrere un any ple de res on l'únic que havia tingut també era allà. Com ell. Ella respirava a menys de quinze quilòmetres a la rodona sense tenir la remota idea que ell voltava per la capital. Distància. Va allotjar-se sol a una tendra habitació d'una pensió perduda a la Plaza Mayor. Sabia que aquell llit de matrimoni se li faria immens com les hores sense ella, però per això havia anat també a Madrid, per traspassar un amor de llençols plens de paraules i veure néixer una amistat de lliteres plenes de somriures. Esperança. Va caminar durant hores sense tenir cap rumb, fotografiant-se a cada estàtua dels Larras, Lorcas o Calderons i revivint en cada passa aquell viatge que havia fet amb les seves quatre princeses feia més d'un any. Parlava amb persones anònimes que coneixia segons la marxa o en convertia del silenci de la seva solitud una cançó que recitava els versos del caníbal que vivia dins ell. O potser escoltava una cançó de Sabina de l'únic disc de música que duia dins l'mp3. Llibertat. De l'atzar en va fer una realitat quan havent sopat es va topar sense esperar-ho amb un recital de Jaume Sisa a un cafè-teatre. I endavant les atxes per realçar les bigues del futur que restava per venir. Va continuar caminant durant tota la nit, reiterant el silenci etern que combinava amb una cervesa rere altre. I perquè no dir-ho, fuman-se'n un rere altre. Beure, fumar, callar, pensar, recordar i viure. I tot, mentre en feia de la lluna un focus d'un milió de watts i caminava ebri sense parlar, emborratxant-se per dins i confonent la ciutat amb un poema. Però el vers havia estat dir-li a ella que era allà. Renaixença. Va veure sortir el sol a Madrid, i allò el va repintar de cap a peus, tant, que la va trobar un dimecres de juny a les deu del matí just davant l'Oso y el madroño de la Calle Preciados. Complicitat. Després de passejar damunt les Rimas de Bécquer al Barrio de las Letras, va tapar-li els ulls fent camí entre un exèrcit de japonesos per obrir-li un horitzó amb cos i forma del Guernika. O del Messies de Gargallo. O potser dels carrers d'un Madrid que estima malgrat ser la pupil.la de l'enemic. O, segurament, de l'estació que té nom de dol i de cançó on ella li va fer una foto mentre ell agafava amb la mirada un tren a l'infinit.

Ser cultos para ser libres. Allò havia esdevingut l'infinit. Una llibreria teològica i filosòfica amb aquest suggerent nom, on venien única i exclusivament les obres completes amb edicions de pell dels millors filòsofs de la història. De Plató a Nietzsche. I ells dos també, perduts allà dins, atapeïts de llibres i més llibres o d'històries que no volien deixar de compartir. Plenitud. Caminar al seu costat per les aceres d'un Madrid nascut d'entre setmana era com haver fugit amb ella a l'illa deserta on no serien res més que desconeguts invisibles als ulls de tothom. Per això la mirava cada dos per tres quan enfilaven la Calle Mayor amunt: per observar únicament Madrid i oblidar-se de totes les persones del món menys ella. Potser alguna cosa semblant a aquesta li va dir sota aquell tendal a la Plaza Jacinto Benavente. Que no la volia perdre, que havia recorregut 650 quilòmetres per dir-li que la vida després d'haver-la conegut era diferent i sobretot, que l'estimava. La primera vegada que li deia t'estimo. Allà, a Madrid, a les dues del migdia d'un dimecres de juny i ballant amb la sincronia de l'art en cada minut que passava al seu costat. Retorn. Dinar a un mesón de menú i escarxofar-se a la gespa del Retiro amb un palau de vidre al costat. Per moments dubtava en si allò era real o encara estava al jardí d'Epicur que abans havia fullejat. Però existia. Els minuts, per fi, valien el seu pes en or, i la vida, per uns moments, li semblava tornar a tenir sentit. Per això es van asseure a una terrassa de Chueca, per prendre l'última cervesa a Madrid i brindar per l'amor en llibertat. El que és capaç de trencar fronteres i lleis o el que és capaç de convertir els porxos de la Plaza Mayor en una finalitat sense fi, com l'art. Comiat. Com la finalitat d'acomiadar-se allà; l'únic adéu era el de tots dos, perquè aquella era una abraçada sense fi. Ens n'hem sortit, li va dir ell abans de l'últim adéu. Havien aconseguit cavar el sot d'aquella història d'amor per passar pàgina i començar-ne a escriure una altra. Després d'allò, retorn a la solitud. Als sopars freds en un bar d'entrepans i pernils penjats del sostre, a les postes de sol com escletxes de la Castellana i a l'aïllament de veure en directe a la Plaza Colón un partit d'Eurocopa on Espanya acabaria esdevenint campiona. Sentir-se estranger mai havia estat tant senzill. Per això volia seguir caminant. Per on fos. Per aquells carrers que ja començaven a tenir regust d'arreveure i pel pont que ell mateix s'havia creat a l'hora de retrobar-se si mateix. I d'hores no n'hi van faltar. Vuit hores, per ser més exactes. Pujar a l'autocar, encendre's l'mp3 i observar per la finestra com la M-80 s'esmunyia cada vegada més en un oasi d'on ja havia marxat. Sabinejar. I parar a Sòria per fumar-se'n un en plena matinada; agafar el mòbil i dir bona nit a les noies a qui més ha estimat enviant-los una abraçada des dels campos de Castilla que tant havia estimat Machado. Altre cop parada a Saragossa. I quilòmetre a quilòmetre fins tornar a posar els peus a Sants. Despertar. I repondre's d'aquell somni de dos dies de durada, agafar el metro, baixar a Sagrada Família i tenir ganes d'escriure el seu Nou Testament. Al banc que compartia amb ella. El seu banc. Allà on ell, una matinada, havia escrit damunt la fusta amb permanent que quan ja no quedés res, quan aquell futur fos present i el vent escampés la pols de tots ells, sobreviuria, eternament, el foc nou d'ella i ell que mai cremaria allà on habita l'oblit. Per això, abans d'entrar a casa, es va asseure allà. Per no oblidar i per mastegar als llavis el regust d'un Madrid que havia esdevingut poesia.

Caspions

Avui comença un nou tarannà a la vida, un després sense resposta ara que ja hem passat a formar part del passat. Ahir vam compartir per última vegada un partit de futbol sala, un espai del temps que ha omplert les nostres hores cada dimarts, dijous i dissabte durant els últims dos anys, i ahir, de sobte, quan l'àrbitre va xiular el final del partit, vaig sentir que una part que mai oblidaré de la meva existència arribava al seu punt i final.

La final perduda aquest maleït dissabte 13 de juny va ser el comiat més injust per un conjunt com nosaltres; dos anys de competició i únicament tres partits perduts de més d'una quarantena que hem disputat, trencant els registres golejadors i convertint un tímid equip de pre-aleví escolar en un equip amb majúscules, que ha estat capaç d'emocionar a gent que ni coneixia l'existència del futbol sala. Us heu convertit en hexàmetres de Carles Riba, tal i com un dia algú us va batejar, i quan sigueu més grans us adonareu que això significa ser la perfecció; elegants, mecànics, bells i sobretot profunds. Molt profunds, com les llàgrimes que ploràvem mentre aixecàvem el trofeu de sots-campió. Us ho vaig dir abans de començar el partit: Quan Casp es va fundar no existia el futbol sala, ni la televisió, ni els cotxes ni els ordinadors, i han hagut de passar dècades i dècades d'història perquè un equip arribi a la final de la Lliga de Preferent de BCN, i ara que hi som, us heu d'adonar que nosaltres ens hem convertit en història. Vam perdre, però ja havíem guanyat la nostra millor batalla. Quan l'any passat ens vam proclamar campions de la Lliga de Promoció ni ens plantejàvem la possibilitat que un any després fóssim finalistes de la Lliga de Preferent, per tant, arribar-hi, ser sots-campió, és molt més que un trofeu de campió.

Tant a l'Adrià com a mi ens heu permès convertir-nos en nens petits a la vegada que us tractàvem a vosaltres com adults, ja que hem guanyat tot allò que ens hem proposat amb treball i esforç, però a la vegada, hem traspassat els límits de l'esport pròpiament dit per aferrar-nos a l'emoció incontrolada; ens hem dibuixat una V de victòria al braç per sentir-nos forts i us hem explicat qui era Ulisses minuts abans de jugar al CEIP Ítaca, sortint del vestuari cridant espartanos! i sabent que Ítaca era classificar-se per la final. Heu estat capaços d'omplir el pati verd de Casp un dijous de juny per guanyar el partit més important que heu jugat mai, saltant al terreny de joc amb els ulls enllagrimats perquè sabíeu que vosaltres, nens de 10 anys, éreu els petits ídols d'una graderia plena de totes les categories de futbol sala de Casp i de gent molt més gran que vosaltres, per això us vaig dir que érem protagonistes d'una pel.lícula però ara calia que fóssim herois de carn i ossos.

I ho vau ser. Junts ens heu permès a l'Adrià i a mi crear l'arquitectura d'una il.lusió que ja s'ha acabat. A partir d'ara, aquests dos anys deixen de ser efímers per ser tota una vida que seguirem vivint junts mentre ens quedi el record que jugant com jugàveu heu estat una anàfora de gols com hexàmetres de Carles Riba.

Despertem del somni. Benvinguts al món real de nou, hem estat a un pam de la glòria i gairebé ens passem el joc junts.
Restart.

Quan torneu a somiar recordeu-me dient que heu estat el millor que m'ha passat a la vida.









- Vídeo "Som victòria" del pre-aleví 09' de Casp
http://www.youtube.com/watch?v=f1NGRq5HmYE&feature=channel_page

On eren?

Ahir a la nit, mentre sortia de l'entrega del Premi d'Honor de les Lletres catalanes al Palau de la Música, vaig creuar-me amb Montserrat Turà, actual Consellera de Justícia i anterior Consellera d'Interior durant el govern de Maragall. Al veure-la, un bon amic meuva dir de sobte: Mossos, on éreu?, i em va explicar que a la seva comarca, el Berguedà, les parets estan plenes de pintades amb aquesta frase, que es remet a l'assassinat d'un jove de Berga, Josep M. Isanta, mort en una baralla durant la Patum de fa uns quants anys.

Escoltar aquella frase em va fer pensar, sobretot quan al sortir del recinte modernista vaig topar-me amb dos o tres tocineres de la nostra policia, aquella que sempre està allà on no toca; algú, realment, creu que fan falta la vintena d'agents especials que ocupaven ahir aquells vehicles a la sortida d'un acte per a socis d'Òmnium Cultural on el 95% del públic supera la seixantena? N'estic segur que mentre ells eren allà, a alguna part de Barcelona, a alguna cantonada fosca de qualsevol barri estaven intentant violar a una noia, robar la cartera a un turista o amenaçar a un pobre desgraciat per un deute que mai podrà pagar. Però ells eren allà, quits, sense cap altre feina que contar quantes escopinades hi havia a cada rajola del terra, vestits i engalanats com els soldats a qui Joan Saura agrada guiar. El pitjor és que aquells vestits i aquelles armes les paguem entre tots els contribuents, i si encara es pot ser més pessimista, aquells vestits i aquelles armes només serveixen per fotre batudes als estudiants que protesten o per deixar a tres persones sense ull mentre celebren la victòria del Barça.

Alguns em diran: només remarques les coses negatives del cos policial de Catalunya. Doncs sí, i ho faig perquè com a cos policial que són dono per sobreentès que tot allò que facin ha de ser pel bé de la ciutadania, i per tant, no hauria d'elogiar pas la seva feina, ja que la professionalitat es firma en un contracte. Per això dic allò d'ells que em repugna, perquè dia rere dia em demostren que en comptes de ser la tranquilitat són l'alteració, ja que te'ls trobes fins i tot dins la sopa caminant pel centre de Barcelona en plena tarda del mes de juny, però el dia en que per desgràcia tinguis un problema i t'estiguin atracant en un lloc remot i desconegut no tardaran menys de mitja hora a arribar, i aleshores, quan arribin, potser ja has tingut temps de morir.

No escric per escriure ni dic banalitats; qui havia de defensar el germà de Josep Maria Isanta no era el seu germà, sinó els Mossos d'Esquadra, que devien estar perdent el temps registrant a patumaires i robant-lis la marihuana de les butxaques per tal de posar una trista multa que no fa res més que enriquir l'Estat.

Són la prepotència vers la impotència, i no sé si demà farà sol o plourà, ni si el Barça vendrà o no a Eto'o, però si alguna cosa tinc clara és que ells no em representen.

El dia en que el Pati verd va ser una caldera de somnis

Recordo com si fos ahir el dia en que França es va classificar per la final de la Copa del Món de futbol de l'any 1998, i sobretot ho recordo perquè l'endemà d'haver marcat els dos gols decisius a semifinals, davant Croàcia, Lilian Thuram va sortir en roda de premsa i va dir que aquella nit no havia pogut dormir. Que ser a la final del Mundial era com viure en un somni.

Jo avui tampoc he pogut dormir. No sé si era per culpa de la calor asfixiant que feia a la meva habitació, però el cas és que he sentit tocar totes les hores del campanar del Pla mentre recordava punt per punt el que havia viscut durant la tarda d'ahir. I ho feia perquè em costava de creure que un dijous de juny més de vuitanta persones s'haguessin donat cita al Pati verd de Casp per veure jugar a deu energumens de 10 anys un partit de futbol-sala; potser tot s'entén si dic que aquests energumens dels qui parlo son els finalistes de la Lliga escolar de Preferent de Barcelona, és a dir, un dels dos millors equips de la ciutat en la seva categoria. I jo no he pogut dormir perquè en sóc un dels entrenadors i perquè ahir, a les set de la tarda, amb el partit acabat, em sentia com es devia haver sentit Ayméé Jacquet just després que l'àrbitre xiulés el final del partit a l'Stade de France aquell dia en que França va passar a ser finalista del seu propi Mundial. Nosaltres no juguem cap Copa del Món amb milers d'aficionats a les graderies de grans estadis, però mica en mica i fent la feina com s'ha de fer, hem aconseguit arribar per segon any consecutiu a una final; l'any passat a la de la Lliga escolar de Promoció, aquest any a la de Preferent. Més no es pot demanar, ja que més amunt que això ja no existeix res.

Em pregunto com explicaran quan siguin grans que una vegada, quan feien 5è de primària, van aconseguir reunir a tot el futbol-sala de Casp, petits i grans (i molt grans) per tal de veure el seu partit de semifinals. Que van aconseguir aplegar gent amb botzines i alguna que altra pancarta pel sol fet d'animar-los, de donar-los ales i d'ajudar-los a sentir-se com els seus herois del Barça minuts abans de sortir al terreny de joc a l'Stadio Olimpico de Roma o que van propiciar la més gran invasió de camp (de Pati verd) que jo recordi en vida, just quan l'àrbitre va xiular el final del partit. Espero, això si, que recordin que minuts abans de sortir a jugar els vaig dir que estaven a punt de disputar el partit més important de les seves vides, i que ells, amb deu anys, ja havien aconseguit arribar allà on jo, amb vint, no havia arribat mai.

Van sortir a mossegar el rival com millor saben fer: jugant a futbol-sala, tocant la pilota i sabent que partits com el d'ahir no es guanyen amb les cames sinó amb el cor. Per això vam guanyar. Per això vam plorar. Per això serem a la final.

El proper dia 13 de juny ens farà més falta que mai l'ajuda exterior de tots els qui volgueu venir a animar-los, ja que per primer cop un equip de Casp disputarà la final de la Lliga escolar de Preferent, i ells, energumens de 10 anys, també volen seguir fent història.

Londres, PARÍS, Roma

Ho recordo tot com si fos ahir, amb la precisió detallada dels engranatges d'un rellotge. Aquell matí no vaig ser capaç d'estar atent a classe, m'era impossible concentrar-me sabent que aquella nit dormiria ben lluny de casa, a París. Els professors i la resta de companys em feien broma i em desitjaven tota la sort del món, mentre jo encara arrossegava la son d'haver passat divuit hores despert a una sucursal del RACC, fent cua a una sala d'espera anomenada Carrer València cantonada amb Meridiana per un somni.

I tot això ho escric ara, tres anys després de tot plegat. Potser perquè avui no he pogut evitar tornar a notar dins l'estómac aquells nervis indescriptibles de quan anàvem camí de l'Aeroport del Prat i la terminal ja estava plena de banderes i bufandes de color blau i grana; algú havia dit que després de Londres sempre ve París, el Barça havia seguit aquell mateix camí i jo el seguia amb ell. Mai havia agafat un avió i aquella vegada, amb disset anys, vaig embarcar-me per primer cop a l'aventura, jo que em pensava que els aeroports eren grans com l'estació de Sants i en canvi, a l' arribar al Charles de Gaule , vaig caure de cul a terra mirant enlaire i veient l'infinit en forma d'escales mecàniques que pujaven i baixaven sense saber quin era el seu destí. No havia marxat mai de Catalunya i de sobte em trobava esmaperdut mirant per la finestra d'aquell autobús que ens duia a l'hotel abans de mitjanit, sense tenir ni idea de francès però entenent-me amb tothom dient la paraula Barça.

Per això quan aquest migdia per la televisió entrevistaven als primers culers arribats a Roma, he parat de dinar per fregar-me els braços i deixar de ser a París, ja que tot és avui massa present. La il.lusió d'aquell matí quan al llevar-me vaig obrir la finestra i malgrat fer núvol vaig veure-hi sol no me la treurà de sobre mai ningú, ja que, per sort, tancant els ulls sóc capaç de reviure una, dues i trenta-sis mil vegades si fa falta aquella sensació, la de trepitjar per primer cop una ciutat com París, la d'arribar a la Torre Eiffel i confondre-la amb un eixam d'aficionats del Barça o la de mirar cada cinc minuts el rellotge per desitjar que el temps no corri i el dia sigui etern. Sabeu el que és descobrir per primera vegada la ciutat de l'amor i trobar-hi en tots i cadascun dels racons els colors blau i grana? El turisme de finals és efímer, sí, potser perquè l'obra més bonica del museu sempre es veu dins un camp de futbol i amb l'ajuda d'una pilota.

D'aquella final a Saint-Denis n'he parlat centenars de vegades i podria fer-ho un centenar de vegades més, però dels instants previs al partit, de les passejades pels jardins de les Tuileries amb música de Jacques Brel de fons o de l'ascensió per escales a dalt de tot de la Torre Eiffel amb la samarreta del Barça al damunt no n'havia parlat gairebé mai.

Han passat tres anys i segueixo pensant que aquell 17 de maig ha estat el millor dia que mai hagi pogut viure, així doncs, passi el que passi a Roma, jo sé que sempre em quedarà París.

Memòries d'un viatge fugaç a Holanda

Hi ha un país on la gent no té pressa, i qui sap, potser tampoc mal de cap. I a mi m'agrada visitar-lo, perquè per gran o petita que sigui la ciutat, sempre m'hi sento còmode. Per això encara em sento estrany ara, perquè quan avui he aterrat a Girona m'ha donat la sensació que tornava d'un parèntesi al país de la calma.
Nijmegen ha necessitat dos dies per enamorar-me, per això resisteixo a rentar-me la cara, per no oblidar el vent d'aquest matí a les mans mentre baixava en bicicleta carrer avall pel costat de la via del tren; tot-hi que si parlem de bicicletes, més caldria no explicar que dissabte a la nit vaig volar per primera vegada a la meva vida sense haver anat a cap aeroport, tant, que vaig pedalejar durant minuts sense saber el rumb del meu pas. Ni feina que feia saber-lo. Jo pedalejava i els fanalets del carrer es convertien en espurnes esclatant dins els meus ulls que coïen per culpa del fred, però això no m'importava, jo seguia volant al ritme de la cançó de la Troba, i no anava mal encaminat, ja que segurament Holanda és un tresor preciós, com la sardina i la marihuana. I també és aquest país del qual parlo, on el sol és intermitent com les línies discontínues d'una autopista i on la pluja cau sense força, imitant un plor silenciós. Però avui, de plors, només n'ha existit un, i de ben segur em costarà temps oblidar-lo, ja que Benedetti no morirà mai. Eren quarts de deu del matí d'un dilluns laborable a Nijmegen. Els obrers, rossos de dalt a baix, esmorzaven el seu entrepà asseguts al carrer i jo, mentrestant, em prenia dos donuts amb suc de taronja per acabar-me fumant el primer del dia a un koffieshop d'allò més curiós, i de sobte, com si res, la televisió ha posat imatges del poeta i malgrat parlar amb holandès ho he entès ràpidament tot. Després el missatge d'un amic m'ho ha comfirmat. I jo he començat a fumar, convertint cada calada en un record més i transformant l'aire de dins la meva boca en fum amb forma de poemes. I l'onada de Benedetti ha encès les diapositives d'un cap de setmana on he caminat per carrers medievals i on he dinat a la riba d'un canal. Però sobretot, on he intentat inventar l'amor a cada pam d'una catedral gòtica sense sants ni porta d'entrada.

I per mi Nijmegen ha estat això: una recerca de pau interior i la mateixa sensació de llibertat que llençar a qualsevol finestral de la Catedral un paper enganxat amb una pedra on a dins hi digués que si te quiero es porque sos mi amor, mi cómplice y todo. Y en la calle, codo a codo, somos mucho más que dos.

Història d'una victòria a València (miracle III)

No hi havia a València un equip com nosaltres. Però comencem pel principi, explicant les veritats: ahir València va ser molt més que una preciosa ciutat. Va ser com una immensa catifa de colors on, sens dubte, el vermell i el blanc predominaven per totes bandes, ja que si estic orgullós d'alguna cosa d'ahir a la nit és d'haver cridat Athletic, Athletic! amb la resta de milers d'aficionats blaugranes que, malgrat saber que érem part d'aquesta Història que setmana rere setmana teixim, també vam saber que aquella afició era molt més que una afició. I així de clar ho dic: nosaltres som els campions d'una Copa i ell són els campions de la il.lusió. Per això dic que València va ser més que una ciutat. Molt més que això. València quedarà a la retina de tots els que vam ser-hi perquè la final d'ahir va anar molt més enllà d'onze contra onze durant noranta minuts; us demano que tanqueu els ulls i em proposo acompanyar-vos agafat de la mà pels minuts que ahir vaig viure, per poder-los tornar a tastar i per immortalitzar aquest 13 de maig a base de records vius. Caminem pel carrer dels Cavallers enmig de la multitud basca i ens fem fotografies amb ells al crit d'Alirón, ni Patxi ni Borbón!. I nosaltres cridem amb ells perquè tampoc som espanyols. Ens enfilem fins al capdamunt de la Torre de Quarts, despleguem una bufanda del Barça i el vent la oneja mentre l'infinit és una immensitat de campanars sense nom. Després baixem i assaborim el regust d'haver-nos sentit un guardià de la cort de Jaume I vigilant la ciutat, però no vivim a la Història escrita sinó a la que escrivim. Dinem una paella amb regust de marmitako i omplim la Plaça de la Catedral de València d'estelades i ikurriñes i ens pessiguem per adonar-nos que és real. Agafem el tramvia fins a la carpa blaugrana i bebem cervesa fins a rebentar de tant nerviosos com estem, anem fins a l'estadi i ens neguitejen les papallones dins l'estómac fins que entrem pel vomitorio 223 del Gol nord de Mestalla i volen lliurement deixant anar una alenada d'aire per la impressió d'un camp del tamany d'una caixa de llumins ple a rebossar d'aficionats amb ganes de Festa Major; és complicat explicar què es viu quan sona l'himne d'espanya i juntament amb 65.000 persones proposes silenciar-lo amb xiulets adreçats al Rei. És tan complicat que segurament només es pot dir que és orgàsmic. O gallineta de pell. Però el millor és que tot està per fer i tot és possible, per això cridar fins a deixar-nos la veu quatre gols en una final és un motiu més per haver nascut, ja que d'això es tracta quan escrivim la Història de la manera amb que ho estem fent, ja sigui amb gols de Touré, Messi, Bojan i Xavi o amb l'agermanament entre dos aficions, dos clubs i dos sentiments que de ben segur serien dignes d'uns versos decasíl.labs d'Ausiàs March.
No existeix el dubte: el futbol és més que futbol i ahir va ser amor.

La caverna del present

I mentre intentes escriure en silenci, sense fer força damunt el teclat per tal de no despertar als que a casa dormen, penses en els qui també dormen damunt teu, al pis de dalt, o a sota teu, al pis de baix; i penses que potser no dormen, perquè de fet, mai res del que pensis es pot afirmar amb seguretat.

Et dius a tu mateix que qui sap, potser sense saber-ho, al pis de dalt un estafador disfressat de cirurgià està convertint al David en la Melanie, que segura i animada per fer realitat el somni de la seva vida, no té la més remota idea que amb els cinc mil i pocs euros que ha pagat per l'operació s'acaba d'hipotecar una mort agònica d'aquí tres dies a causa de les hemorràgies internes provocades durant la intervenció. I al pis de baix? Potser els cops que cada nit escoltes són d'aquells tres homes que fa uns mesos van arribar nous a l'escala de veïns, ja que qui sap, potser vinguin d'on vinguin i creguin en el que creguin, demà al matí et llevaràs sabent que la brigada antiterrorista de la Policia Nacional els ha desarticulat el laboratori casolà on cada nit preparaven explosius per tal d'atemptar contra els transports públics de la ciutat i causar centenars de morts innocents en nom de no sé quins déus o no sé quines pàtries. I aquell senyor de mitjana edat que sempre torna del supermercat carregat de bosses? Qui sap, potser és un segrestador que d'ençà de fa quatre anys, quan va morir la seva filla, té tancada amb pany en una habitació a una jove que, després de veure com un desconegut li ha robat la llibertat durant tant temps, ha arribat als límits d'estimar-lo i apreciar-lo per tot allò del síndrome d'Estocolm. I a la consulta mèdica que hi ha a l'àtic? Qui t'assegura que aquell pediatra que sempre et saluda a l'ascensor no és un traficant d'embrions que, a les nits, d'amagades, soluciona la vida a adolescents que s'havien oblidat de fer servir el preservatiu? Qui et diu que a la seva consulta no es practiquen avortaments il.legals dignes del propi franquisme? Qui et fa creure que no és ell el culpable de que dies enrere en Joan i la Lara entressin a la seva consulta i l'un en sortís enmig de llàgrimes mentre l'altra en sortia dins una bossa tèrmica camí del tanatori a causa d'una hemorràgia vaginal? I aquell veí tan guapot que cada nit arriba amb una noia diferent? Qui et diu que casa seva no és un museu de cadàvers de xicotes precioses que, buscant una nit de passió, es van trobar amb la bogeria malaltissa d'un assassí que col.leccionava amants amb l'afany de penetrar-les un cop mortes per tal de disfrutar de la necrofília? I aquella olor d'aviram que fa sempre l'entresol? No t'has parat mai a pensar que potser allà dins cada tarda s'hi disputen lluites de galls on l'únic que importa són els diners? O aquells dos germans del 4rt 2a que tenen un cotxe de luxe aparcat al garatge. No penses que és molt estrany que malgrat tenir menys de trenta anys gairebé no surtin mai de casa? Qui et diu que no són dos traficants d'heroïna que s'enriqueixen de forma abusiva a canvi d'oferir sous miserables a joves camells desesperats que venen el cavall a joves encara més desesperats que es destrossen la vida amb una agulla?

I davant teu, en aquest ordinador. Què et fa creure que quan dius bona nit a una amiga pel Messenger només és ella qui ho llegeix? Qui t'assegura que quan cliquis actualitzar al teu bloc no hi haurà algú en alguna part del món que llegeixi el que dius i jutgi si és o no és moral per la població? I aquí, davant dels teus nassos, aquest telèfon mòbil que t'acabes de comprar; algú et fa estar segur que no hi ha ningú amb una placa al pit i una porra a la cintura punxant d'amagat la conversa que demà tindràs, quan truquis a un amic dient-li que dijous hi ha manifestació a les dotze i cal organitzar els grups d'acció?

I ara, aquesta nit, te n'adones que es fa difícil anar a dormir sabent que tot això, sigui ficció o no, pot ser molt i molt real, ja que ha arribat un punt en que ja no confies en res del que t'envolta perquè entens que aquesta vida pot arribar a ser un gran cúmul de mentides i falses aparences, començant per la teva escala de veïns, continuant per la teva ciutat i acabant pel teu Estat. Entens que la justícia es compra amb diners i tanques els ulls al llit sabent que tot el que t'han fet creure pot ensorrar-se en un parell de segons, ja que tu sol en aquest món no ets res més que un conillet d'índies als ulls d'Algú que et vigila i t'enganya fen-te creure que existeix la llibertat, quan en realitat, hauries de saber que només som les ombres d'allò que ens volen deixar veure.

Ara no és demà

Ja no omples
aquest espai de temps
que sense tu sembla
un infinit que es repeteix.
T'intento imaginar
dins un conte de Borges
però sóc un narrador
sense mètrica
que perviu abraçat
a la teva ombra,
ara que jugo a cuit i amagar
sense trobar-te;
ara que estic de cara a la paret
esperant les teves mans
per poder seguir jugant a estimar-nos
-que no és cap cançó d'Eurovisió
sinó nosaltres-.
Però sobretot, ara que el teu riure
es perd en una platja del Maresme,
grinyolant al meu cap
com la corda metàlica
d'un gronxador.

Cinema mut

Com cada dia, s’asseu i observa un paisatge on avui les fulles no es barallen i el vent sembla reposar. S’ho mira amb la mirada trista i els ulls cansats mentre potser pensa que aquell metre quadrat de finestral és l’única vida que coneix, per bé que depenent del dia, asseure’s davant la finestra signifiqui observar-hi una cosa diferent, talment com si el propi atzar utilitzés un comandament a distància per convertir un paisatge mort protagonitzat per un arbre sol en un paisatge mort protagonitzat per un arbre sol i unes fulles que corren gràcies al vent.

Així són les seves tardes, llargues i feixugues. Com la d’avui, on l’absència de moviment més enllà del vidre de la finestra el porta a convertir aquell vidre en un mirall i, de sobte, en la pau de la residència mentre tots els altres dormen, es veu reflectit en aquell arbre que habita un infinit sense companyia o en aquelles fulles que moren en el no-res després d’haver caigut de les branques del fruit. Tot té un color de tristesa aquesta tarda i fins i tot el sol gairebé no treu el cap per alguna escletxa de la sala on l’únic eco possible és el de la cullera remenant al cul del iogurt de vidre que un nét dóna a qualsevol dels altres residents. Això i res més. Llevar-se, asseure’s, dialogar amb el silenci, escoltar les converses que els altres tenen amb els seus respectius familiars, palplantar-se davant el finestral, sopar i dormir de nou. Els dies son una monotonia de principi a fi, com pàgines en blanc d’una llibreta acabada de comprar on res és diferent i on tot està per omplir. A ell li agradaria poder fer això i tornar a omplir de vida el seu temps, com quan tenia quinze anys i marxava de casa únicament amb una bicicleta i la imaginació. I tornava al vespre amb els genolls pelats i centenars d’històries per explicar; potser aleshores pensava que quan fos vell faria seure el seu nét a la falda per explicar-li el que feia de petit al poble quan jugava a rebentar tots els fanals del carrer el dia abans de Festa Major, però el temps ha passat, aquells fanals ja no funcionen amb oli i ell mai ha tingut un nét atès que la seva única filla va morir de mort sobtada als pocs mesos de néixer.
Sense voler-ho i malgrat fer el cor fort, aquelles fulles caduques escampades per damunt la gespa el fan pensar en ella, en la seva petita, i al mateix temps el transporten a la mare d’ella, la única dona que ha estimat mai, aquella amb qui es va divorciar setmanes després de l’enterrament. Tot li torna en tots els moments durant tots els dies, i el bagul dels records està ple d’agulles que se li claven a l’ànima quan se n’adona que res del que tenia existeix i que en el fons, estar assegut allà davant el finestral és com esperar eternament a una estació l’arribada del darrer tren.

Així també són les seves tardes, plenes de vivències que el transporten a mil indrets però que el retornen solament a un: a ell mateix, al seu anònim plor, a la solitud consumada en el desànim i a l’evidència que el passat és un tresor guardat dins un cofre i que el present és un televisor en forma de finestral on dia rere dia repeteixen la mateixa pel.lícula. Això sí, cinema mut i de color ocre.

Història d'una victòria al Bernabéu

Imagina't una nit de primavera a Madrid. Tanca els ulls, escolta'm: ara podem dir que hem viscut a la Història. Que hem estat partícips de la demostració que el futbol pot ser un art, observant com onze jugadors poden arribar a moure's i a jugar amb la mètrica d'un hexàmetre. Potser aquest futbol és digne d'un Carles Riba. O no. Potser és digne d'un huracà que ha estat capaç de tornar a tenyir la Castellana de dol, i ja se sap que veure plorar Madrid no té preu. Creu-me, no somies. El 0-5 del 74' o l'exhibició del Barça de Rijkaard amb aplaudiments a Ronaldinho queden petits al costat de la mita dotzena de gols que ha encaixat l'enemic blanc; gols amb la contundència d'una tempesta però amb l'elegància d'una brisa de mar. I el millor és que tot això s'ha aconseguit sense renunciar a una identitat futbolística, sense amagar el cap sota l'ala davant una premsa angoixant i, sobretot, sense deixar de banda una concepció filosòfica del futbol basada en el carpe diem: vèncer amb l'afany de qui aprofita cada minut per apropar-se a la victòria i morir, si es que es mor, amb les botes posades. I així som on som. Respira-ho en el vent, agafa't a mi, aquí, a dalt de tot de l'olimp i mastegant el suau regust del que significa saber que a partir d'ara sempre recordarem el que fèiem quan vam guanyar 2-6 a Madrid. I tot el que això comporta: somiar desperts i adonar-nos que dos-cents un anys després de l'alçament del poble madrileny contra les tropes napoleòniques, el Barça ha esclafat les ànsies de victòria del Reial Madrid en un dos de maig, però aquesta vegada canviant les bales per clavells en forma de gol. O també, anar a dormir sabent que d'aquí cinquanta anys podrem recordar com una fita el dia en que el Bernabéu va callar durant noranta minuts davant un Barça que feia art del propi futbol. Sens dubte, segur que Goya dibuixaria a la perfecció el retrat d'un equip que en comptes de ser afusellat ha estat ovacionat per milers de seguidors a la tornada a casa.
Deixa'm abraçar-te al costat de la Cibeles per dir-te que ja tornem a formar part de la Història: serem campions d'un país que no és el nostre.  

 

Ara és l'hora

Perquè sí. Perquè demà el comencem i perquè en un temps rècord l'hem aconseguit gestar.

VIIIè Congrés d'estudiants de Filologia catalana

Pètals com paraules

Una vegada vaig recórrer el país de cap a peus recitant. Sí, i tot en menys de vuit dies. D'aquella vegada ja en fa un any exacte, i l'altre dia, mirant el calendari, em va agafar basarda al pensar que d'allò en fa tant de temps. Un any d'aquell abril en que de sobte, d'enmig de la tempesta en va néixer un sol clar. Un sol que va repintar-ho tot, com bé diu el poema, per reomplir de vida l'aigua dels bassals morts que jo mateix havia creat. Un any. I sovint em passa que miro enrere i me n'adono que han passat molts anys d'ençà d'això o d'allò altre, però pensar que ara fa un any vam oferir vuit recitals d'AraÉsDemà en tan sols sis dies em transporta a una tristesa sana, com quan plou sense fer massa soroll. I per això escric trist al adonar-me'n que aquells set dies en que em vaig sentir un activista literari i cultural ja formen part d'un passat una mica més llunyà.
La vida en aquella setmana de Sant Jordi va ser un fer i desfer de guitarres, contrabaixos i antologies del Martí i Pol, i com en aquell poema del Casasses, podria dir que durant set dies i set nits el meu tarannà va ser: Recito a Gràcia. T'escric. Recito a Arenys. T'escric. Recito a Sant Sadurní d'Anoia. T'escric. Recito a les Cabanyes. T'escric. Recito a la casa okupada. T'escric. Recito a Vilobí. T'escric. Recito a Vilafranca. T'estimo.

El sol es pon i surt de tant en tant, però els raïls de tot plegat m'han tornat a portar aquí, on sóc ara, a les portes de la setmana de Sant Jordi on us vull convidar a fer-nos companyia en el que serà el nostre únic recital farcit de pètals i llibres d'enguany. Serà dijous a les 11.00h del matí, a la Plaça Cívica de la UAB.
Qui tingui ganes de versificar el seu particular dia dels enamorats ja sap on serem.

Allà us espero, perquè us ho juro, no puc contenir-me més i si fos per mi dedicaria totes les hores d'aquesta setmana a obrir la finestra i recitar sense parar poemes com regals. Igual que pètals com paraules.

Més enllà de la bombolla

Lligo nusos de fum a la nit
mentre em converteixo en boira
bussejant amb bombolles d'aire
per dins les clavegueres de mi mateix
al temps que corro cap a l'infinit
que és una autopista de brides
plena de faroles com cuques de llum
on hi sembro roses de cotó.

Un conte anomenat Ruca

Hi havia una vegada, en un lloc molt petit i molt llunyà, un oasi de pau enmig de la civilització. Un indret diferent, amb personalitat pròpia i un peculiar poder que t'aconseguia xuclar cap a ell igual que un estel morint dins un forat negre; la gràcia és que allà no s'hi moria, sinó el contrari, allà s'aprenia a viure.

Les persones que l'habitaven es convertien en barrufets blaus cada matí. I així es volien sentir. Barrufets de vint anys que mataven, treballant, el poc temps que tenien fora de la feina, ja fos aprenent a escoltar o a callar quan fes falta. Però sobretot jugàven a viure, a construir el seu propi món en menys d'un quilòmetre quadrat. Amb solidaritat, amistat i un poció màgica. I dic màgica perquè els permetia estar desperts durant vint hores i no cansar-se mai, treballant durant aquestes vint hores i seguint reflexionant en cada passa endavant, convertint el dia a dia en una meditació constant. I més coses. La seva feina era aprendre sobre ells mateixos per poder ensenyar als altres, i per això durant totes les hores del dia es xuclaven la sang per nedar dins les clavegueres de cadascú, redescobrint-se batec a batec i posant respostes que mai havien trobat a tots els perquès. Sentir-se com nens no els feia por, però al mateix temps, recolzant-se sovint els uns amb els altres, compaginaven el fet de disfrutar com canalla amb qualsevol joc amb el d'aprendre com persones grans a traçar un viatge de cami cap a ells mateixos.

Un dia, però, van haver de marxar d'aquell oasi per tornar a la seva vida d'abans, a la de sempre, a la de tota la resta del món. I va ser aleshores quan van adonar-se que la famosa bombolla que provocava la poció màgica existia (ells que sempre n'havien posat en dubte l'existència real), ja que durant aquell temps a l'oasi havien conviscut únicament amb ells mateixos i els demés. O els demés i ells mateixos, tant és!, allà tot era recíproc com el significat del verb educar. Educar aprenent a viure, sense tel.levisió, internet o notícies de l'exterior, però sobretot, educar en un profund viatge agafats de la mà  amb la pròpia ànima de cadascú.

Coneixien allò de que tot el que és bo s'acaba, però va ser aleshores quan aquest conte es va convertir en una història sense final, just quan al tornar a trepitjar el món real es van sentir intrusos davant de tot; havien estat un gra de sorra en la gran platja dels somnis, tot era diferent i sí, era veritat, la vida s'havia convertit en un punt i a part després de la Ruca.

Una nit enlloc

En recordo el fred intens, però sobretot si alguna cosa m'ha quedat gravada d'aquella nit és la inacabable solitud. De fet, sabia el que m'esperava des del moment en que vaig comprar-me un bitllet d'anada i tornada per anar a Granada en ple diumenge del pont de la Constitució; que els meus amics ja serien allà perquè marxaven el divendres al matí i que jo agafaria l'avió tot sol el diumenge a primera hora degut a que aquell dissabte inauguràvem oficialment la Penya Barcelonista del Pla. El que no m'esperava és que tot anés tal i com va acabar anant. I ho dic perquè vaig començar a fer-me la maleta per anar-me'n a les espanyes a la una de la matinada, al mateix temps en que me n'adonava que ja era diumenge i que el darrer autobús que m'anava bé agafar per arribar al meu vol sortia de l'Estació del Nord a les 03.00h de la matinada. L'avió enlairava a les 07.00h i jo havia d'agafar l'autobús a les 03.00h. I eren la una i seguia despert. I ho vaig seguir fins el moment en que vaig adormir-me al seient de l'autobús camí de l'Aeroport de Girona-Costa Brava, en una matinada freda de desembre i amb una maleta carregada d'il.lusions. Ignorava el que arribaria després. Arribes a l'aeroport mort de fred, reculls la teva targeta d'embarcament a les 04.10h de la matinada, passes el control de seguretat i te n'adones que falten més de dues hores per embarcar a l'avió. I aquí comença tot (malgrat que tant bo allà s'hagués acabat la nit). Vaig sortir a fora a fumar, em vaig prendre un te relaxant, vaig donar voltes amunt i avall per aquella minúscula terminal, però l'Aeroport de Girona a les cinc del matí és el lloc més trist del món. La desolació són estrangers dormint damunt les seves bosses, personal de serveis embolicant les maletes amb paper de cel.lofan i Guàrdies Civils avorrits caminant per tot arreu. I jo allà, absolutament sol i amb la son esgotada. Provava de dormir però estava inquiet per por a que em robessin la maleta. Provava de llegir però estava massa cansat per captar què deia Nietzsche a l'Així parlà Zaratrusta. Provava d'escoltar Sabina i m'entristia de forma abismal adonar-me que tenia raó. I seguia allà, pregant perquè els minuts es fessin segons i esperant de forma ansiosa la fi de la matinada. Però el sol seguia sense treure el cap. Aquella introspecció cap a mi mateix va ser com una implosió de sentiments que van tornar-me a plantar davant el mirall davant el qual mai vull veure'm reflectit. Però hi era, com sempre, i per sort, després de naufragar durant dues hores per les clavegueres de mi mateix, va arribar l'hora d'anar a la maleïda porta número 8 i embarcar a l'avió, on per fi vaig poder cloure l'ull durant una llarga estona al mateix temps en que el sol es llevava entre els núvols de Castella.

Del que va venir després a l'arribar a Granada ja n'escriuré alguna cosa un altre dia, ja que si avui he tornat a aquelles hores mortes a l'Aeroport Girona-Costa Brava és pel senzill motiu que hi ha dies en que la pluja que tant estimo s'alia amb la nit per menjar-se'm sencer de cap a peus, i tot d'una, com si res, el mirall es torna a aparèixer i jo m'estomaco l'ànima per recompondre'm les il.lusions igual que en aquella matinada sense nom.