Fi d'un malson

Arriba un dia en que et lleves al matí, pels volts de les dotze, i encens l'ordinador amb por, temerós del que en breus instants apareixerà a la pantalla. Aquest dia és l'endemà d'haver fet l'exàmen teòric de cotxe. T'apareix la pantalla inicial de Windows i et fa respecte cliclar damunt la icona del navegador i buscar al google 'resultado exámen teórico dgt'. Però ho fas. T'atreveixes. Aquella nit passada has somiat de tot. Que suspenies amb quatre errors, que aprovaves sense haver errat res, que havies oblidat firmar al full d'exàmen i et deien que no era vàlida la teva prova, etc. El dia abans no havies parat de comentar amb tothom com t'havia anat, impregnan-te del discurs futbolístic pur i dur, aquell de "no vull fer declaracions fins que no haguem guanyat la copa, però tenim tots els números per ser campions". Doncs el mateix vas fer tu. A tothom li deies que no t'havia anat malament, que és una forma cautelosa de dir que t'havia anat bé, que aviam si d'una vegada per totes podies deixar d'anar a aquell vestigi espanyolista tret d'una pel.lícula del No-do anomenat La Campana que tant mal rotllo t'ha transmès sempre i que et mories de ganes de dir que aquest malson per fi s'ha acabat. Doncs sí, ara ja ho pots dir ben alt i cridant tant com vulguis: avui ha mort l'única lluita que havies abandonat a la teva vida, l'etern malson que una vegada rere altre es repetia, fen-te creure que era impossible obrir la pàgina de la DGT i veure-hi una altra cosa que no fos NO APTO. Doncs sí. I vols escriure un SÍ amb majúscules perquè avui el NO ha marxat i tu l'has tirotejat a trets perquè no torni. Avui has tancat amb pany i clau un dels períodes més foscos de la teva vida i t'has tret de l'esquena aquella espina que pensaves que era impossible d'extirpar.

Avui ja tens mig canret de conduir al sac. Avui ja tens mitja L. L'altra meitat te la fumaràs abans que hagis acabat aquesta frase.

Els primers freds

Era un divendres laborable normal i corrent per la majoria de mortals, però per tu era una mica més especial. El despertador, tot-hi així, et va sonar a les 07.15h com un martell estrident que es clavava dins el teu cap; ella t'havia demanat que et canviessis aquella alarma fastigosa que obligava a llevar-se d'un bot al llit per una de més suau, com una cançó de Menaix a trua, i tu vas fer-li cas. Vas canviar-la, tot va sonar més suau, sí, però al primer toc vas prémer la tecla que l'endarreria cinc minuts més per tal de poder seguir fent l'orni dins el llit durant aquells tres-cents segons que aquell matí van semblar-te tres-cents paradisos. Vas obrir els ulls perdut dins aquells llençols desconeguts que ja t'havien començat a ser familiars, mort de son i amb la mateixa galvana de quan et sona el despertador a les 07.15h per anar a la universtitat. Aquell matí, però, tot era diferent. Vas posar els peus damunt aquell terra gelat i encara ple de bocins de sorra, buscant les xancletes que mai vas trobar, obrint la finestra del menjador de bat a bat perquè hi entrés la claror de primera hora i despertant-la amb pessigolles rere les costelles. La nit anterior ho havies deixat tot llest: la motxilla amb la roba plegada a dins i els plats rentats damunt el màrmol de la cuina; no vas fer res més que esmorzar quatre galetes que t'havies comprat el dia abans al cal Rafaelet, preparar-te al seu costat uns entrepans de nocilla per berenar aquella tarda i rentar-te les dents per última vegada amb aigua salada. Després d'això, res més. El silenci dels comiats i el cantar d'uns pardals que escoltaries per darrera vegada al mateix temps que la nit blavosa s'anava esmunyint dins el cel per cedir-li pas al sol. Eren ja tres quarts de vuit quan vas cloure aquella porta, quan junts vau tancar amb pany i clau el niu del vostre amor. D'allà al port us separaven uns escassos deu quilòmetres que, al ritme d'aquell ciclomotor de marca italiana, tardaríeu quinze minuts a fer. La moto estava absolutament molla malgrat que durant la nit no hagués plogut. Penses que mai sabràs quina tempertura marcava aquell matí al termòmetre, però tampoc mai oblidaràs el fred que vas passar conduint a 70 per hora amb un casc sense visera i sense guants durant aquella recta de sis quilòmetres que separava Es Caló i Sant Ferran; tu no paraves de dir-li, amb la veu tremolosa pel vent, que t'abracés tan fort com pogués, i que mirés a la dreta, que es fixés en com el sol s'anava aixecant al fons de l'horitzó. I conduies amb una sola mà perquè l'altra la tenies ocupada assenyalant amb el dit aquell veler que es divisava al fons del mar, o aquelles cabres que a l'altra banda de la carretera pasturaven en ramat, o les persones que corrien pel voral de la carretera amb dessuadora de caputxa i els auriculars de l'mp3 a les orelles. Ho assenyalaves tot perquè tot et semblava rotundament magnífic en aquell matí de divendres: a Sant Ferran vas parar la moto per agafar de la motxilla una jaqueta de més mentre els bars apujaven les persianes i un parell o tres de nens sortien de casa malhumorats amb cara de pocs amics camí de l'escola. I tu seguies conduint recta amunt camí del port, accelerant cada vegada més lentament per por a deixar escapar de forma massa ràpida aquell instant, aquell matí atípic en que vas descobrir com s'engendrava el dia a Formentera, aquell aleteig traduït en 49 centímetres cúbics i aquella aurora voreal convertida en l'escalfor dels primers freds gràcies a la claror dels primers rajos de sol arribats Mediterrani enllà.

L'enemic blanc

Gràcies a Joan Padrós per fundar fa més d'un segle el Reial Madrid.
Gràcies, per tant, a Joan Gamper per haver fundat tres anys abans el nostre Barça amb els colors del seu estimat Basilea.
Gràcies a Paulino Alcántara per foradar la xarxa de la porteria del Camp del Carrer Indústria en un partit de 1929 contra el Madrid i haver-nos fet entendre que aquí tenim al.lèrgia al color blanc.
Gràcies a Platko per salvar mil gols en aquella final de Copa a Santander i inspirar en cada aturada un vers d'Alberti.
Gràcies a Samitier per ensenyar-nos que les llagostes sabien fer gols, però sobretot, gràcies per haver descobert un refugiat polític de l'Europa de l'Est que la tocava com ningú i es feia dir Kubala.
Gràcies, doncs, a en "Laszi" per fer el millor futbol que mai a la història s'hagi vist a Can Barça i haver obligat a construir el Camp Nou de tant petit que s'havia quedat el vell camp de Les Corts.
Gràcies a Cèsar per marcar un gol a la final de la Copa Llatina contra l'Sporting de Lisboa l'any 1952 al Santiago Bernabéu.
Gràcies a l'inventor dels pals quadrats de Berna per fer-nos perdre aquella primera final de la Copa d'Europa; una derrota del present és la lluita pel futur.
Gràcies a Franco per robar-nos a Di Stefano i obligar-nos a fer una travessa pel desert de catorze anys sense guanyar una Lliga.
Gràcies a Miguel Reina per no aturar-se aquella rematada acrobàtica de Cruyff, que posaria punt i final a l'agonia retornant la Lliga al Camp Nou al costat de Sotil, Asensi o Reixach en aquella tarda gloriosa al Molinón.
Gràcies a Basilea per existir i per ser el bressol de la primera gran final de la història culé.
Gràcies a l'LFP per inventar l'efímera Copa de la Lliga i permetre'ns veure com Maradona trencava la cintura de Juan José en aquella finalíssima al Bernabéu.
Gràcies a Urruti per aturar el penal a Valladolid.
Gràcies a l'Steatua per guanyar-nos a Sevilla i fer-nos plorar per seguir lluitant.
Gràcies a Meyba per el.laborar una samarreta taronja que mai ningú oblidarà i gràcies a Katanec, Vialli i Lombardo per obrir aquella barrera i permetre a Koeman marcar el gol més important de tots els temps a Wembley.
Gràcies a Romàrio per ensenyar-nos que una cua de vaca és molt més que una extremitat animal.
Gràcies a Atenes i el Milan per fer-nos baixar del cel.
Gràcies a Ronaldo per fer-nos vibrar en un any que ningú oblidarà malgrat no guanyar la Lliga.
Gràcies a Figo per fer-nos entendre que potser la Bíblia va ser un best-seller de ficció però Judes un personatge de carn i ossos.

Gràcies a Rivaldo per demostrar-nos que marcar de xilena el gol de la victòria a l'últim minut de partit no ha de ser sempre una pel.lícula de ficció.
Gràcies a Ronaldinho per fer-nos tornar a somriure.
Gràcies a Larsson per assistir a Eto'o i Belletti en els dos gols que, com dos petons, ens van enamorar amb el Barça en aquella nit a París.
Gràcies a Iniesta per fer-nos creure en els miracles i gràcies al mes de maig per existir i permetre la Primavera de Praga, el Maig del 68' i el maig del Triplet.

Però sobretot, gràcies al meu avi per haver-me explicat totes aquestes coses i per haver-me transmès un sentiment que viurà amb mi i en nosaltres per sempre més. Va ser ell qui algun dia m'ho va dir: si el Madrid no existís ens l'hauríem d'inventar.

De fonètica

Se'm fonen les paraules
que es confonen dins el llit
com fonemes extraviats
disparats amb un fonèvol
per un fonedor suïcida
fonedís d'ell mateix
que és al pou d'una fonera
fonellant-se els cinc sentits
mentre bufoneja el plor
telefonejant al silenci
per dir un epifonema
en una antífona així.

Història poètica del punk

Notícia d'un naixement:

Ens plau informar-vos que demà és 20 de novembre; 20-N pels amics, sí. Fa més de mig segle, tal dia com aquest, moria Bonaventura Durruti a mans del feixisme, a Madrid. Malauradament, el seu principal assassí moriria molts vint de novembre més tard, el del 1975. Però resituem-nos en el temps: divendres 20 de novembre, any 2009, Martorell. Recordant dues morts d'infaust record neix la llum d'entre la foscor. La veu i la música d'entre el silenci. La vida d'entre la mort. Així, com un llir entre cards, parafrasejant Ausiàs March. O més ben dit, com tres llirs amb nom i cognoms: Pere Miró, Martí Riba i Pep Antoni Roig. Dues guitarres i una veu, com en aquella cançó de l'Ovidi.

Així doncs, si voleu, aquests tres estudiants de Filologia catalana a la UAB us convidem a assistir amb nosaltres al part d'aquest projecte engendrat, no pas per l'esperit sant, sinó per l'Anna Victor. I com no podria ser d'una altra manera, l'esdeveniment serà al Centre social La Vila de Martorell. Allà, demà, bramarem per primer cop recitant les cançons que mai s'han recitat per donar vida a la música amb la que hem nascut; com un llir entre cards, la poesia brotarà de les lletres d'Inadaptats, La Polla records, Cicatriz, Opció K-95, Obrint Pas, La banda trapera del río, Skalariak, Revolta 21 i un llarg etcètera.
Pot semblar una temeritat; ho és. Pot semblar una bogeria; també l'és. Però, digueu: a cas el punk o la música combativa no ha tenyit els moments més bojos, arriscats i furtius de la nostra vida? Doncs aquest és el nostre honest i modest homenatge.

La poesia és la música si aquesta última parlés, per això demà neixerà Llirs entre cards; no serà a una establia ni tampoc sabem si al cel hi espurnejarà un estel fugaç, però tranquils, no demanem encens ni mirra.

Només demanem que ens hi acompanyeu!

La primera frase del dia

Avui te n'has adonat que a vegades dones massa poca importància a la primera frase del dia, a aquell primer raig de veu que articules després d'haver passat la nit. N'hi ha que us desperteu quan a casa encara dormen o al contrari, quan a casa no hi ningú més que tu, i ja se sap, la solitud no és amiga de l'oratòria a no ser que de bogeries parlem i, sincerament, a quarts de vuit del matí poques bogeries son viables. Per això hi ha dies en que poden passar minuts i fins i tot hores abans no parles amb ningú, abans no et comuniques verbalment amb cap altre persona al món. Surts de casa, pagues a l'autobús fent passar una targeta per un visor, t'esperes sol a l'andana de qualsevol estació escoltant l'mp3 i fins que no arribes a classe, després de més d'una hora i mitja despert, no dius "-bon dia!" a ningú. Enrere queden aquells mesos de juliol en que els primers a coneixe't la veu de cada matí eren un exèrcit de nens que entre plors, crits i somriures esperaven ansiosos que els expliquessis el conte de bon dia; ara, com a molt, demanes el compte al bar del costat de casa després d'haver gastat per primer cop la veu demanan-te un cafè amb gel. I de tot això sense sentit te n'adones avui després d'haver-te llevat sense dir ni mú als de casa, d'haver baixat al bar i haver-lo trobat tancat i, amb la veu segrestada dins la boca, haver arribat a les barreres de control automàtiques de l'estació del metro i haver-te trobat -encara sense temps de procedir a passar la T-50/30 per baixar a l'andana i adonar-te que aquella porta estava inoperativa-, amb una dona que, vestida amb una jaqueta color carn digne dels anys setanta i amb una veu típiquíssima d'actriu de doblatge de sèries americanes dels anys seixanta de TV3 , t'ha dit: "-No funciona."
I tu, a quarts de vuit passats del matí, has aterrat a la vida i has gastat el primer llamp de veu per dir-li "-Com tot, senyora, com tot."

La màgia d'un nom

Fullejes el diari a primera hora del matí dins qualsevol vagó del ferrocarril mentre el sol, al Vallès, encara no s'ha atrevit a treure el cap. Avui és dijous i amb l'Avui regalen el suplement Cultura pels creients politeistes de l'art. Encara adormit, de sobte una notícia et sacceja la son: el capità del Rubin Kazan ha batejat la seva filla, nascuda fa un parell de dies, amb el nom de Barcelona. La llegeixes, et quedes durant uns instants clava't al seient del vagó amb els ulls abrillantats i penses en la preciositat del fet de regalar a una filla el nom de la ciutat on has guanyat el partit més important de la teva vida. I el més important de la història del teu club (i el més important de la història dels milers d'aficionats que aquell dimarts, a molts sota zero, van celebrar que el seu modestíssim equip havia vençut al millor equip d'Europa guanyant al millor estadi d'Europa.)

I penses en el futbol com a excusa de l'amor. I el sol apareix rere el mont del Tibidabo i t'encega els ulls per dir-te bon dia.

Veles e vents

Et lleves un diumenge al matí sense saber encara si és ahir, avui o demà i només recordes que has somiat amb huracans que assetjaven el teu subconscient. La ràdio del despertador se't confon amb el xiuxiueig profund del vent que espetega a la finestra; brinquen i ballen els porticons, ara amunt, ara avall, dibuixant ombres i clarianes amb el sol que es dibuixa a batzegades a la teva paret. Surts de casa i de lluny observes una vella amb un mocador al cap que no para de mirar enlaire per por a que un arbre li caigui al damunt. A la plaça, el rètol de Pisos en venda de l'edifici recent construït del davant seu a un banc com si d'una persona més es tractés, i mentre ho observes, converteixes el teu caminar en una ferma lluita contra l'enemic invisible; avances contracorrent de tot camí del bar, entre contenidors girats del revés i fulles d'arbre caduques volant com orenetes al cel. I com sempre que fa vent, te n'adones que tu no fas camins dubtosos per la mar, ja que aquí la mar és el carrer de casa teva que observes des de la porta del bar on t'has près el cafè amb gel de bon migdia; camines baixada avall amb el cos encorbat endavant per poder avançar i per dins vas pensant en mestral i ponent, ja que contra d'ells has d'armar-te mentre xaloc i llevant els veuen subvenir, amb llurs amics gregal i migjorn. I tu també fas humils precs al vent tramuntanal per demanar-li que en el seu bufar sigui parcial i que, siusplau, tots cinc et deixin complir el teu retorn.

I mentre arribes a casa penses en Ausiàs March i la lluita de la vida per l'amor comparada amb el combat entre l'individu i la natura. I t'atures a escriure aquesta actualització per dir que avui no ens farien falta gaires vaixells per arribar a qualsevol horitzó, ja que el vent ens permetria pujar dalt de tot de qualsevol campanar i llençar mils de poemes a l'aire que planejarien molt lluny terra, cel i mar enllà. I tu que desitjaries volar amb ells.

AraÉs el que vulgueu

Perquè encara no l'havia penjat al bloc. Perquè avui m'he llevat sense saber si era ahir, avui o demà. Perquè, senzillament, en aquest reportatge prenen protagonisme dues de les tres coses que més m'apassionen al món.
Espero que us agradi la Petita pàtria; aquell matí hi van ploure versos.

Un altre Kop fins a la mort

Quants anys tenies la primera vegada que vas anar al Castanyada rock? Ja ni ho recordes. Quinze, setze, disset potser. Tant és. Recordes que aquells finals d'octubre al Poliesportiu el Prat eren com un ritual al qual mai volies faltar; nits d'alcohol i marihuana sense control, de crits i salts embogits al ritme de la música i de mirades que buscaven resposta als ulls d'algú a qui regalaves amor el dia del seu aniversari. De tot allò ja en fa massa temps, ho saps bé, però dissabte passat, de sobte, vas tornar a sentir-te com l'adolescent que potser encara ets. I va ser allà, al mateix lloc d'aleshores; el mateix pavellò, les mateixes paradetes del rotllo, els mateixos que busquen en la música una excusa per trencar una ampolla de Xibeca i voler-la estampar al cap d'algú, etc. Hi ha coses que potser mai no canvien, realment, i de moltes altres, l'efervescència juvenil n'és una d'elles. I dius efervescència per resumir en una paraula milers de sensacions que dissabte vas tornar a sentir. Mirar a l'escenari i veure-hi un plafó on s'hi llegia que Sols el poble salva el poble. I veure'l a ell cantant després de tants i tants anys imaginant com devia ser haver anat a un concert de Kop. I deixar-te endur per la situació, demanar-te una cervesa, i dos, i tres, i liarte'n un, i dos, i tres, i no tenir vergonya de tornar a saltar per cantar, cridant, cada estrofa de les cançons més ben parides que mai s'han fet a aquest país. I emocionar-te a l'adonar-te'n que després de tant temps, entre tornada i tornada de "No te rindas", ja no fa falta cridar JuanRa, resiste. Això i mil coses més potser serien un breu resum del que dissabte vas sentir. Sí. Acabar de nou un concert amb la samarreta amarada de suor. Sí. I malgrat tenir la sensació que aquest cop l'amor se't mor igual que la sorra de la platja entre les mans, anar-te'n a dormir confiant, com aleshores, en les petites revolucions.

Una teoria

L'infinit és molt més que el número vuit estirat de forma horitzontal. És, possiblement, estar sol quan busques companyia i estar acompanyat quan cerques la solitud. Anar i venir del singular al plural de forma mínimament constant. És fer un parèntesi dins el parèntesi del parèntesi. L'infinit és molt més que un horitzó. En són molts. És saber aturar-se després de córrer i arrencar a córrer després d'estar quiet. És buscar-se, trobar-se, tenir-se, cansar-se, aturar-se per buscar-se, per trobar-se, per tenir-se, per cansar-se i tornar-se a aturar per tornar-se a buscar, tornar-se a trobar, tornar-se a tenir, tornar-se a cansar i així successivament fins que rebentin els ploms. Això és l'infinit. Fins i tot és més que banyar-se sol i despullat a cala Saona.
És moltes coses i en el fons és infinitament sols una.
És adonar-se que el verb estimar és sinònim d'eternitat.

Lliçó medievalista

Estaves assegut a l'última fila de la classe, mig endormiscat, quan de sobte una frase pronunciada per ell t'ha despertat els sentits. El professor parlava d'històries de fa més de vuit segles i tu has despertat de cop per preguntar-te si realment t'eren tan llunyanes les explicacions que sortien de la seva veu, és a dir, si en el fons, no era pas veritat que milers d'anys després els cavalls segueixen tenint la mateixa funció intimidatòria que aleshores, però en comptes de ser cavalcats per un cavaller untat de ferralla per tal de vèncer una batalla sangrenta són cavalcats per policies amb ganes de repartir estopa enmig d'una manifestació. Ell parlava del Palau Reial Major de Barcelona i la cort del Rei de la Corona d'Aragó i tu recordaves aquella vegada en que vas pujar a l'escenari allà, a la mateixa Plaça del Rei, per recitar-hi poemes escrits per altres, és a dir, per fer de joglar; et començava a intimidar la idea de perdre't en el temps i no saber on vivies, i més quan has pensat que Barcelona és idèntica a la d'aleshores, canviant les muralles de lloc i substituint-les per les Rondes de Dalt i Litoral respectivament. T'has imaginat qualsevol plaça del gòtic d'aquells temps, en dia de mercat, quan els qui tenien diners i poder es barrejaven amb els leprosos i els morts de gana que demanaven almoina podrint-se a qualsevol cantonada; mentiries a algú si diguessis que a qualsevol indret proper al Portal de l'Àngel, en menys de cinc metres quadrats no és possible trobar-hi indigents que demanen al primer executiu encorbatat que entra al Corte Inglés mentre ben a prop un toxicòman prem l'agulla fins el fons? Barcelona, però, se t'ha mostrat més medieval que mai quan has pensat en aquest matí al metro, just en l'instant en que mig vagó t'ha mirat amb la cara que miraven als pestosos fa set segles després d'haver estornudat; als anònims del teu voltant se'ls hi ha dibuixat el temor de la grip A al front, igual que aleshores. Et fregaves els ulls, ja no per la son sinó pel que barrinava el teu cap al mateix temps que ell, el professor de literatura medieval, es treia i es posava les ulleres en un tres i no res mentre parlava del sospitós engendrament del rei Jaume I per part dels seus pares, Pere d'Aragó i Maria de Montpeller, que segons diuen, feia anys i panys que no es veien quan l'infant va néixer. Fins i tot aquí tot coincidia: la Història mai dirà que Jaume I era el fill bastard d'algun servent de Maria de Montpeller, igual que mai cap mitjà de comunicació oficial admetrà la infinitat de fills bartards que el Rei d'Espanya ha anat engendrant per aquí i per allà amb el pas dels anys.

Ell ha acabat la classe i ha marxat cap a casa pensant que avui havia ensenyat una mica més de la història de la literatura catalana medieval als seus alumnes, però tu has marxat a agafar el ferrocarril tenint la sensació que després de vuit segles d'evolució -o de progrés, com alguns diuen- l'única cosa que ha canviat és que ara, al lloc on abans hi penjaven públicament els lladres i delinqüents s'hi pengen un parell de sabates, ja que els pilars de la humanitat segueixen sent els mateixos que aleshores: la guerra, l'afany de poder, la dualitat social i el pitjor de tot, la sensació general de que tot està bé com està perquè som la millor generació dels temps, idèndica a l'egocentrisme fastigós del rei Jaume el Conqueridor.

Una vida en 30minuts

Hi ha una cosa que t'ha acompanyat diumenge rere diumenge des del dia que vas néixer ja fa més de vint-i-un anys. Un programa que té trenta minuts de durada i que tu relaciones amb sopars de pà amb tomàquet i embotits, la tristesa de les mil tornades del Pla cap a la ciutat, ressaques de tardes glorioses al Camp Nou encara amb regust de pipes i la desgana pel dilluns que t'espera l'endemà. Aquest programa ja hi era quan tu vas venir al món i per això avui li vols retre un homenatge. Perquè al seu compàs has après que existeixen milers de realitats que res tenen a veure amb la que tu tens al davant, i lliçons com aquestes marquen la visió que amb el temps et construeixes de la vida. Avui t'has assegut amb els teus pares, com en qualsevol diumenge de qualsevol any ja passat i t'has sentit més viu que mai dins els darrers vint-i-un anys d'història del món. Tu que mai has tingut por dels franctiradors serbis als carrers de Sarajevo però recordes el iogurt de llimona que vas deixar a la meitat després de veure per la tele que un civil queia mort, de sobte, enmig del carrer aquell migdia quan tenies escassos set anys. Tu que mai has estat un onze de setembre al W.T.C. però recordes com se't va anneguar el cava a la gola quan Xavi Coral va informar d'una última hora arribada des de Nova York. Tu que mai has estat picant amb un martell un mur a Berlín per forçar-ne la seva caiguda però saps, gràcies al que t'ha explicat te mare, que aquella nit de novembre del 89' tenies dècimes de febre i no paraves de plorar. Tu que mai has coregut pels carrers de Bagdad per por dels soldats americans però recordes com picaves amb una cullera el dors d'una cassola quan tenies quinze anys. Tu que mai has estat a la plaça de la Vila d'Èrmua però recordes com aquella tarda de juliol els carrers del Pla estaven desèrtics i quan vas anar a comprar-te llaminadures a la botiga de queviures vas sentir que "ja havien matat aquell pobre noi". Tu que mai has hagut de pagar una hipoteca però recordes com de sobte, un dia, no fa gaire, el diari portava un titular on hi deia que la banca americana s'ensorrava i a Alemanya un llibre de Marx estava de nou a dalt de tot de les llistes de vendes.

Saps que aviat els llibres d'història de l'escola parlaran de tot allò que ha succeït al món i que tu, com a espectador o com a protagonista passiu, has viscut. I avui, mirant l'Abecé de 30', t'has adonat que si algun dia arribes a tenir fills, els explicaràs allò que amb els anys has anat aprenent: que la humanitat és cruel per naturalesa i denunciar-ho no és res més que el primer pas intentar-ho canviar.

Ara vaig enlloc

T'asseus aquí davant per dir que tot ha tornat a ser un mirall i que l'únic eco que existeix torna a ser la teva veu. Per escriure altre cop en tercera persona per tal de sentir-te menys sol. I ho fas assegut aquí mentre a fora el món hi plou i la gent corre esporugida com si tota la humanitat estigués a punt de perdre el tren, com si el futur no existís i el present s'accelerés; tu no tens cap lloc on córrer mentre els altres, per culpa de les gotes, viuen la vida més intensament. Segurament és veritat; la pluja no fa res més que intensificar els estats d'ànim. I a fora la tempesta no amaina mentre tu et reclous en tu mateix després de mesos d'abandonament, després d'anar i venir de mil llocs diferents sense fer transbord per descansar. I saps, de sobres, que necessitaves retrobar la calma, esperar un dia de pluja, tornar a la petita pàtria un dia d'aquells en que no toca ser-hi i estirar-te rere la finestra, amb el porticó obert, i mirar a través d'ella com si fos el quadre estrella d'una exposició d'art itinerant. I el que és millor: apreciar el moment en que deixa de ploure i la terra desprèn la mateixa olor que després d'una tempesta d'agost. I sortir al carrer de nou. I mirar cap el cementiri i veure que, sorprenentment, darrere els pins altíssim es vol fer de nit i l'arc iris talla en sec la devallada de l'alba; et grates els ulls, sí, això no es Formentera ni ho serà mai, però avui el paradís s'ha apropat una mica Mediterrani ençà. Camines pel carrer, mort de vida, i només t'hi acompanya el baf que deixes anar en cada batzegada, i et posaries a córrer igual que a la cançó dels Pets, però la cançó que sona no és aquella sinó Ara vinc d'enlloc. I t'atures aquí, pensant que dissabte aniràs a dormir a Montserrat malgrat tenir la sensació que en realitat tu no vas enlloc. Has tornat. I t'agrada. Però la propera vegada, intenta tornar acompanyat.

Paraules en blanc i negre

Quan fa quatre mesos vam iniciar el Literallengua 09', algunes alumnes me'n van demanar una programació dels tallers a realitzar, i jo, com a coordinador, la vaig fer. Un cop enllestida, vaig enviar-la a la premsa comarcal per tal que es fes ressò de l'inici, per segon any consecutiu, d'un taller de lectura i literatura al Pla del Penedès. Al cap de dos dies, em van trucar de Ràdio Vilafranca per fer-me una petita entrevista, i va ser aleshores quan van preguntar-me: i a la finalització del curs, hi haurà alguna mena d'exposició o mostrari del treball realitzat? I jo, incrèdul, no vaig saber respondre.

Han passat gairebé quatre mesos i avui els podria respondre que sí. Que les persones que cada dimarts i dijous pujaven al Casal d'avis de l'Ajuntament del Pla per fer un taller d'hora i mitja sobre narrativa o poesia han configurat un mostrari que vindria a ser precisament això, la història literària del poble. La fusió d'imatges de fa cent anys amb textos de no fa ni cent dies. Enrere ha quedat el treball de tots aquests mesos per tal de tenir enllestida una exposició d'una quinzena de fotografies i textos que des de divendres s'han exposat a una de les sales polivalents del Poliesportiu del Pla. Allà, amb làmpades blanques i espelmes com a focus de tot plegat, botes de vi com a únic decorat i el silenci -digne de museu- dels més de 100 visirtants que hi han passat recorrent text rere text. Històries fictícies, poemes elegíacs o odes als qui ja no hi són. Això i molt més. La sensació d'haver tornat a la vida retrats de persones, carrers i paisatges que ja fa molt temps que han mort, o, sens dubte, la certesa d'haver convertit en art retalls valuosíssims del s.XX a la Petita pàtria.

La literatura és un llenguatge que permet traduir imatges i moltes coses més en mots. Des d'aquí, donar les gràcies al i les alumnes del Literallengua que han volgut llençar-se de cap amb aquesta bogeria; sou vosaltres qui heu tenyit de color tristes paraules en blanc i negre.

Ací em pariren i ací estic

Avui ha estat un mati peculiar, diferent, màgic. A les onze, puntuals com un clau, havíem quedat a la Plaça Catalunya del Pla amb el tècnic d'una productora de televisió de la comarca, TN Produccions. Feia dies que buscàvem un matí per poder gravar un petit reportatge de menys de deu minuts sobre AraÉsDemà i avui, per fi, havia arribat el dia. Ells ens havien comentat que ens gravarien per un programa de Vilafranca TV i la Xarxa de televisions locals anomenat "Joves en acció", comentant-nos que a part de fixar-se en el grup pròpiament dit, els interessava el perquè dos joves de vint anys havien decidit muntar un espectacle poetico-musical. Per això en teníem moltes ganes. Ens han gravat únicament a l'Orioll i a mi, ja que el tercer membre del grup, el Juanito, ja fa mesos que al.legant motius personals i familiars ens va demanar passar a un segon terme dins el projecte, creant així dos espectacles dins un mateix: un de petit format -Oriol i jo- i un de format gran -amb nosaltres dos, el Juanito i el Pere Vallès a la bateria-.

Primer, doncs, hem anat a la Font de l'Esteve, lloc mític del poble i clau per entendre la curta vida d'AraÉsDemà: allà va néixer la criatura una tarda de juny del 2007; allà, doncs, hem gravat l'entrevista a l'Oriol. Després hem anat cap a la Creu, altre lloc mític del Pla i indret on sempre vaig quan necessito evadir-me de tot; allà hem gravat la meva entrevista. Feia molt de sol però al mateix temps corria molt de vent. La tercera part del reportatge l'hem anat a gravar a les golfes de casa l'Oriol, o el que és el mateix, el local d'assaig, des de temps immemorials, de The Skapotables, Rage Against the Machine Project, U.A.R. i ara també AraÉsDemà; a les dotze del migdia d'un dia de mercat municipal, allà dalt, amb el campanar de fons, el repic de les campanes ben a la vora i nosaltres dos fent campana a la universitat per recitar poemets. Magnífic, de debò! Semblavem els Beatles tocant aquella vegada dalt aquell terrat. Ha estat allà dalt on hem gravat un parell de composicions del nou espectacle que estrenarem amb poemes de Vicent Andrés Estellés; era la primera vegada que algú escoltava la nova feina feta i, malgrat haver fet només dos temes -"Assumiràs" i "La rosa de paper"-, he tingut la sensació que, per fi, d'una vegada per totes, el 2n espectacle d'AraÉsDemà començava a sortir de l'ou.

En acabat hem gravat l'entrevista corresponent al grup en concret, no a l'Oriol ni al Pep sinó a AraÉsDemà i, amb preguntes made in Ritmes.cat i un paisatge de fons més aviat típic de Caçadors de bolets, hem fet públic el nom del nou espectacle, del qual en breu n'escoltareu un tast: "Ací em pariren i ací estic".

Perquè en el fons, què en seria de nosaltres sense la petita pàtria?

Compte enrere

El primer que feia abans d'anar a dormir era marcar amb guix un pal llarg i prim a la paret. Cada dia un: quatre dies, quatre pals i el cinquè dia palet en diagonal per posar fi i tornar a començar. Això, tant simple i tan senzill, ho feia cada nit des de feia anys i a la força d'acumular tants i tants pals esgrafiats, les parets del seu redòs eren un decorat amb forma de gàbia. Estava sol i la lesió al meluc per culpa d'una bala el feia inútil fins i tot per treballar.

Havia perdut la guerra, com tants altres. L'havien agafat i empresonat, al 39, com tants altres més. No tenia res ni ningú, i malgrat haver sortit de la presó l'any 51, la vida, per ell, a aquella habitació morta d'aquella casa buida d'aquell país pudent seguia sent un llarg viacrucis.

La realitat i el desig

L'única mirada enrere sols serveix per apreciar allò que tens al davant.




No paris.




No paris.




No paris.