La vie en blaugrana

Anar a un partit de futbol fora de Catalunya a ple mes d'agost és fer hores, hores, hores i més hores dins un cotxe per una autopista on el paisatge mai deixa de semblar semblant. Sortir del Pla un dijous, parar a un Medas vora la Jonquera absolutament ple de marroquins amb una caravana plena fins dalt camí del nord, dinar a Perpinyà buscant el català com si fos un tresor sota les pedres havent aparcat el cotxe a un garatge on el rètol deia tresor públique, berenar a la plaça de la vila de Narbona, davant un espectacular Ajuntament medieval i amb la Catedral gotica de Sant Just al darrere, entrar a una llibreria i trobar-hi Tirant le blanc a la prestatgeria principal i passar pel costat d''unes classes de Paso doble just a la riba del riu que dividia la ciutat en dos, talment com a Girona. Perdre'ns camí d'Arles i fer el trajecte Narbona-Montpeller per carretera comarcal, passant per poblets de cinc-cents habitants plens de vinyes, arribar a Arles, instal.lar-nos a l'hotel, sopar la millor pizza congelada que mai he menjat, anar a donar una volta per la vila (romana) i trobar-nos amb un amfiteatre espectacularment conservat i amb un teatre romà on ens esperava la sorpresa del viatge: un recital de poesia francesa on no enteníem res però on vam passar la mitja hora més màgica del dia; si Tarragona sabés utilitzar les seves ruïnes com Arles tothom sabria situar-la en el mapa. L'endemà, després d'un esmorzar d'hotel típicament francès, carretera amunt via Mònaco fent parada a Cannes, on possiblement ens hi vam endur la decepció més gran de totes: poden tenir festival de cinema, poden tenir San Remo al costat, poden tenir luxe per totes bandes dins un iot...però entre Cannes i Castelldefels no canvia res més que el número de síl.labes del nom de les ciutats. Amagar-nos una mica a una platja propera a la ciutat, Golfe Juan, i amb calçotets, sense tovallola i sense haver-ho previst en cap moment, banyar-nos a les aigues de la Cote d'Azur, que eren cosines germanes, per no dir bessones, de les pudentes aigües de Coma-ruga a ple estiu, dutxar-nos amb sabó a una dutxa a peu de sorra i dinar al restaurant més peculiar de tot el passeig marítim. Creuar la inexistent frontera monegasca, arribar per fi a can Grimaldi, fer el circuit de Fòrmula 1 amb un Nissan Primera del 99', aparcar davant el port ple de iots on s'hi pot viure, morir i fins i tot néixer, participar a un dels jocs que omplien el Uefa Park i xutar una pilota amb mesurador de velocitat per adonar-me que xuto a 91 km/h (25km/h menys que Roberto Carlos en els seus bons temps), donar una volta pel centre de Montecarlo i sentir-me talment com a Andorra un dissabte al matí. Arribar a l'Stade Louis II i trobar-hi oficines, botigues i fins i tot tallers mecànics dins el propi estadi, construït per un arquitecte que devia anar fins dalt de vi el dia que el va dissenyar, fer-nos una foto que passarà a la història amb els quatre gats del Shaktar que havien viatjat fins allà, entrar al camp i trobar-lo ridículament petit, indigne de ser l'escenari d'una final europea. Asseure's en unes cadires grogues on no ens hi cabien ni les cames i començar a gaudir de la festa del futbol (i del Príncep Albert, que per alguna cosa paga). Després, el que tots ja sabeu: partit avorridíssim, Ibrahimovic amb el fre de mà posat, Messi xocant un cop rere altre amb el mur ucrainès i, finalment, Pedro, el menys mediàtic de tots, marcant el gol del triomf a l'estadi, la ciutat i el país del glamour. Aquí acabava el perquè de tot plegat, d'un dels viatges més divertits que mai he fet i de la final menys màgica a la qual mai he assistit. Sopar una pizza, aquest cop de les de debò, al restaurant d'una amiga d'Eto'o (o això ens va dir) just al moll de Montecarlo i dir adéu (o au revoir) a tot per tornar a pujar al cotxe i agafar l'autopista per arribar d'una tirada al Pla; aquesta és la part més mística de tot plegat, quan et lleves a quarts de cinc del matí a Montpeller i tens la sensació que ja som més a prop i que ara, Figueres és arribar a casa, Girona és arribar a casa, Sant Celoni és arribar a casa, Martorell és arribar a casa i per fi, a les 9.03h, vuit hores més tard d'haver tret el cotxe del garatge a Mònaco, el Pla és arribar a casa.

Això és la vie en blaugrana (o almenys així ho he volgut explicar)

el Pla-Mònaco via penitència a Marsella

Ho recordo tot perfectament. Devia ser l'agost de l'any 2000, sí. George Bush encara no manava al món, Espanya havia caigut eliminada a quarts de final, com sempre, de l'Eurocopa d'aquell estiu, Nova York tenia dues torres bessones com a skyline de la ciutat i jo estava immers en la meva primera semi-depressió vital, produïda per la marxa de Figo al Madrid.
Passada la Festa Major del Pla vaig marxar amb els meus pares una setmana de vacances al Pirineu, a Ribera de Cardós per ser més exactes; set dies rodejat de cases de pedra, càmpings plens d'homes grassos sense samarreta i excrements de vaca o de cavall damunt l'asfalt de la carretera. L'hotel on ens allotjàvem era el típic hostal de poble on a quarts de sis ja saps com serà la sopa que soparàs a les vuit, i precisament va ser allà, al menjador, on per primera vegada a la vida vaig notar la mirada d'una noia. Jo, amb els meus onze anys al damunt i el flamant diploma de l'Educació Primària sota el braç, em passava els esmorzars, dinars i sopars mirant com un desesperat a la taula del costat, on menjava la clàssica família francesa amb un matrimoni, una àvia vella i lletja, dues filles i un fill. De les dues una devia tenir disset anys i l'altre tretze o catorze. El cas és que aquesta última em tenia el cor robat. Ella em tornava les mirades, fent somriures d'amagat i abaixant-me els ulls quan els meus pares em parlaven. La recordo perfectament perquè sempre duia una samarreta de l'Olympique de Marsella, que dos anys abans havia jugat la final de la Copa de la Uefa. Aquella samarreta era l'única cosa que sabia d'ella, i jo, per no despistar, un matí vaig baixar a esmorzar amb la samarreta del Barça d'aquella temporada, que no era cap altre que la del centenari, sense el nom de Figo, però, ja que me l'havien esborrat, i gratis, dies després ferís a milions de culés. A les nits, quan anàvem a prendre la fresca vora el minigolf municipal, me la trobava i volaven dins meu les primeres papallones a l'estómac. Sense dir-ho mai a ningú, ni als meus pares, vaig anar construint amb ella un romanç èpic, guiat, únicament, pels consells de la televisió, que em deien que mai fés el que feia en Novita per lligar-se la Shizuka. Per mi era un amor de cinema i per ella devia ser absolutament el que era, un joc de nens. L'últim dia, quan marxàvem, vaig baixar cinc minuts abans que els meus pares per buscar-la entre els banyistes de la piscina, i quan la vaig veure, allà, amb la seva samarreta de l'Olympique amb l'11 de Ravanelli, vaig prometre'm que alguna vegada a la vida aniria a Marsella i hi deixaria un pètal de rosa on hi escriuria el seu nom que m'havia acabat d'inventar: Michelle.

I el perquè de tot això, us preguntareu? Doncs perquè d'aquí escasses hores tiro carretera amunt amb destí a l'Stade Louis II de Mònaco, on divendres el Barça juga la final de ls Supercopa d'Europa, i fent camí entre el Pla del Penedès i Montecarlo pararé, per primera vegada a la meva vida, a Marsella.

I a la maleta només hi porto pètals grocs.

L'amor és un peix

T'imagines tenir de veïns els peixos? Una llanxa aparcada al moll de l'illa per poder comprar aliments i llibres, una bústia on sols hi arribin cartes enviades dins una ampolla buida, una hamaca entre palmeres on poder fer l'amor cada tarda, un bon dia a càrrec del remor de les onades i un despertar de somni on llençar-se de cap al mar directament per la finestra.

T'imagines construir junts el paradís?

La vida després de Formentera (III)

La vida després de Formentera és tornar a la Petita pàtria i tenir la sensació que hem retrocedit en el temps, que la carretera que lligava el Port de la Savina amb el Pilar de la Mola era un flux atemporal en quant a minuts i velocitat i que els cotxes que circulaven a 80 km/h tardaven més d'una hora a fer vuitanta quilòmetres; recórrer 260km en tres dies dins una illa que medeix 21km de llargària és com entrar en una màquina del temps, plantar-te a un paradís inhòspit i tornar a la realitat transfigurada en un paisatge decadent, gris i trist. El present s'ha convertit en una presó on manquen el mar, els penya-segats o la no-presència de la policia; davant això, i encara amb el regust de sal entre les mans, només em queda colar-me a la Piscina de nit, sense fer soroll, saltar per la porta, treure'm la roba, tirar-me dins l'aigua estèril i calmada, fer el mort panxa enlaire i adonar-me que el cel és ple d'estrelles que existeixen per somiar.

I així segueix tot plegat, transportant una mica de Formentera a la vida lluny d'allà.

La vida després de Formentera (II)

Amunt el cel
Avall la sal
A dreta el sol
A esquerra llum
A dins la pau
A fora el far
Al somni el vol
Aquí el fum
Al lluny el món

A la fi
res.

La vida després de Formentera (I)

La vida després de Formentera té un cert regust de rèquiem, com una trista lletania que s'apodera del paisatge que sempre m'ha envoltat, ja que avui res és comparable al que he viscut durant tres dies. Vam marxar divendres amb una maleta carregada d'il.lusions i amarada d'un idealisme hereu d'un anunci d'Estrella Damm i tornem després de tres dies sabent que res del que passa a l'anunci és veritat, ja que per molt estrany que sembli, és millor la realitat que la ficció venuda. I son millors ses herbes formenterenques que no pas una mitjana d'Estrella. I és millor un guitarreig amb cançons de Bon Dylan a càrrec d'un guiri desconegut enmig de la Plaça de l'Església de Sant Ferran que no pas una festa privada al costat de la platja amb el Tonight tonight de fons. I és millor veure la posta de sol per ennuvolat que sigui el dia des del far de Barberia, fumant, envoltat d'un paisatge apocalíptic, que no pas passar-se deu hores prenent el sol en un iot apartat de tot.

Senzillament, vam anar a Formentera per fer-hi un recital i n'hem tornat havent viscut una de les experiències més boniques de les nostres vides, amb una infinitud de sentiments deixats anar a tots i cadascun dels racons d'aquesta illa que hem descobert amb un Ford Fusion verd groguenc que ha fet 260km en escasses 60 hores, per això ahir, quan vam arrencar a recitar al Jardí de ses Eres, a Sant Francesc, vaig demanar-li a l'Oriol que em fes un pessic al braç per adonar-me que allò no era un somni.

I aquí acabo.
Això ha estat el diari de ruta de dos planencs que van anar a Formentera (per culpa) gràcies a la poesia.

Fugir a Formentera

Mai he dubtat que llegir poesia és fugir, per això afirmo que demà a la tarda fugiré a Formentera, ja que, malgrat encara em costi fer-me'n la idea, demà l'Oriol i jo agafarem l'avió per crear una parcel.la del Mediterrani, aterrar a Eivissa i arribar-nos amb ferri fins a Formentera. I tot això, senzillament, per poder recitar. És fàcil dir-ho avui, però en realitat fa dos mesos que espero ansiosament que arribi demà. Que arribi el dia de descobrir per primera vegada aquella illa de la qual em vaig enamorar mirant Lucía y el sexo o l'instant de trepitjar el port de Formentera, demanar-me una Estrella i prémer el repodructor de música del mòbil perquè soni el "Tonight tonight".
Ens hi perdrem fins dilluns a la tarda, l'endemà d'haver recitat més o menys a les vuit del vespre durant el VIIIè encontre de Joves Poetes dels Països Catalans, al Jardí de ses eres de Sant Francesc.

Ara tot el que escriuria serien dolces il.lusions d'allò que no conec; l'únic que us puc assegurar és que quan torni, donaré constància del fet de veure sortir i pondre's el sol des d'una platja i al mateix dia amb l'únic esforç de recórrer uns pocs quilòmetres amb moto d'est a oest.

L'Eskamot poètic vola perquè la poesia sigui un rock'n'roll de la vida a ses Illes.

Mos veiem!

Fi de festa

L'apocalipsi cau del cel i ens ofeguem en les cendres d'un castell de focs assaltat a ritme d'una òpera de Rossini.



I tornem al purgatori on no hi plou ni tampoc fa fred.



I del somriure al no-res sols existeix el buit del temps d'allò que algun dia serem.



I s'acaben els dies en que ens hem emborratxat d'esperança.



És hora d'abraçar l'hivern.



Aquí mor la Festa Major.

És festa a la Petita pàtria

Escric aquestes línies cinc minuts abans que repiquin les campanes i els pregoners d'enguany oficialitzin l'inici de la Festa Major '09. Els carrers ja fa dies que estan engalanats amb senyeres per totes bandes i des d'aquí escolto el sò de la gralla en l'última cançó que els minyons bastoners acaben de ballar; veure als ulls dels nens la il.lusió de la festa és contagiós, malgrat que per ells, de moment, la Festa Major sigui poc més que passar-se les hores del dia saltant als matalassos inflables o picant-se mútuament als cotxes de xoc. Per sort, enlloc falten els canelons i l'ànec rostit del diumenge, igual que tampoc faltaran per aquesta nit els litres d'alcohol necessaris per embriagar un poble sencer; suposo que la Festa Major és una cosa diferent per cada franja d'edat corresponent, i potser algú no entendrà que aquesta nit tingui ganes de rebentar-ho tot bebent i fumant, escoltant música i anant a dormir de dia després d'haver vist sortir el sol des del camí de la Creu, però igual que els nens, tot arribarà, i espero tardar anys i panys per trobar-me en el dia on l'acte més apetitós del programa d'actes sigui la Missa de difunts de dilluns a les onze. El més important és acomiadar-se del món durant quatre dies, tal i com estic fent jo ara, i capbussar-se de ple als carrers del poble per omplir de vida aquest món de morts, malgrat s'hagi d'acotar el cap a la Plaça de la Vila per culpa de la bandera espanyola que per segon any consecutiu oneja al balcó del Consistori municipal. En el fons, fet i fet, l'únic que ens queda és saber aprofitar el moment i viure per ser conscients que les papallones a l'estómac fa 361 dies que tenen ganes de volar. I avui obriran les ales.

Un èxode forçós

Ara caminava sense ombra, perquè la lluna s'havia ocultat, feia poc, darrera un dels núvols. Se sentia sol i en pau amb ell mateix. S'ajupí i agafà un grapat de sorra, que llançà amb fúria en direcció a les xaboles, i tirà endavant, pressa de l'estranya consciència que el temps que la nit creava només era, per a ell, vent, mar i ombra... "On seré demà a aquesta hora?", tornà a preguntar-se. No hi havia demà. El futur no existia. La pregunta era només un desafiament a la tenebra que s'acumulava al voltant dels llumets de la llànties de les xaboles. Pensà en la papallona de Roldós, seca ja i de colors esvaïts. Fins quan duraria Roldós, el seu tendre, neulit i estimat company? Es veritat, només existia el passat, i el que s'havia viscut, en ésser evocat pel record, cobrava el prestigi d'una resurrecció.


Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços

Ara és més que demà

Avui estem d'aniversari, ja que sense saber gairebé com, avui es compleixen dos anys d'aquella primera vegada. Era una tarda de dissabte més aviat poc assolellada, celebràvem la posada en marxa oficial de l'Agrupació de Joves del Pla amb una xocolatada popular i per amenitzar la festa vam creure oportú oferir el primer tast del projecte que des de feia setmanes havíem començat a construir. Jo tenia 18 anys i mai abans havia recitat en públic, però aquella tarda vam decidir abraçar-nos a "l'endavant les atxes", plantar-nos amb 3 amplificadors i un equip de so macarrònic a la Plaça de la Vila del Pla, muntar-hi una cinquantena de cadires i esperar el veredicte del públic davant aquell experiment. Al començar el recital vaig explicar que nosaltres no fèiem ben bé ni un concert de música ni un recital de poesia, ja que intentàvem fer una barreja de les dues coses; les cames em feien figa i els dits em tremolaven mentre agafava el feix de papers ple de poemes amagant-me dins una samarreta lila, i ara ho recordo amb un somriure nostàlgic, observant la foto d'aquella tarda i observant que aquell dia, per primer cop a la vida, vam trobar-nos "dalt l'escenari" amb la mateixa disposició que ens ha acompanyat durant aquests dos anys: Juanito a la dreta portant la batuta, Oriol a l'esquerra concentrat a la guitarra i jo al centre. Érem tan novells que no teníem ni nom, ja que va ser a partir d'aquell dia quan se'ns va ocórrer anomenar-nos AraÉsDemà. Primer, perquè així s'anomena un dels millors llibres de Miquel Martí i Pol, el poeta amb el qual havíem trenat el nostre primer espectacle, i segon, perquè AraÉsDemà és la unió de nosaltres mateixos: l'Ara (jo), que és el qui parla i dona la cara, l'Eś (Juanito), que és el cervell musical del grup i el Demà (Oriol), que és l'eterna promesa guitarrística que sense adonar-se estarà tocant davant milers d'espectadors amb una forjada carrera musical a l'esquena.

Han passat dos anys però sembla que fos ahir, ja que a vegades se'ns oblida recordar que aquell dia vam sortir a tocar i recitar amb l'únic afany d'amenitzar una festa de poble, sense imaginar en cap moment que faríem el que hem fet durant aquests últims dos anys: més d'una quarantena de recitals arreu del país, recorrent les carreteres amunt i avall de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tocant a casals, ateneus, bars del rotllo, cafès-teatre, locals d'entitats, instituts, festes universitàries, centres socials ocupats, jornades culturals, festes majors i infinitat d'indrets més de difícil descripció; si aquella tarda ens haguéssin dit que vendríem tres-centes còpies del nostre 1r enregistrament discogràfic ens haguessim pensat que ens prenien el pèl, però el cas és que ho hem fet, i el que és millor, únicament llegint poemes.

Ahir a la tarda, per celebrar-ho, vam tornar a la Font de l'Esteve a l'hora del vespre en que cau el sol per recitar-hi de nou. Ho vam fer per preparar el recital d'aquest diumenge a Sant Sadurní d'Anoia, juntament amb la Montse Urpinell -lletraferida del Pla-, però a la vegada, ho vam fer perquè recitar i tocar de nou al lloc que ens va veure créixer és la forma més poètica de bufar les espelmes i brindar entre calades per nosaltres.
I perquè mai deixi de ser demà.


http://www.myspace.com/araesdema

Fi de la primera parada d'aprenent de filòleg català

Sona la cançó de l'estiu cantada pels avis de Catalunya a TV3 i penso que ja ningú recorda aquella tornada de vull saber-ho tot de tu que ara fa un any ens incendiava els timpans a cada moment, però mentre ho penso, me n'adono que potser jo sí que he après alguna cosa de mi durant aquest any, ara que tot s'ha acabat i el ventilador de la meva habitació em torna a despertar cada matí per anar a fer de monitor a la canallada del Pla.

Ara fa un any em llevava un matí de juny, obria l'ordinador i llegia que havia aprovat la selectivitat, és a dir, que tenia les portes de la Facultat de Lletres de la UAB obertes per entrar-hi a estudiar filologia catalana tan aviat com vulgués. I sí, sembla mentida però ja fa un any d'aquella reunió en que ens van explicar què en seria de nosaltres si havíem decidit estudiar aquella llicentiatura, quines assignatures cursaríem, quin pla d'estudis seguiríem, etc. De tot allò ja en fa un any i jo tinc la sensació de no haver-me'n adonat fins ara, fins el moment en que tornar a treballar a un Casal d'estiu m'ha fet veure que un altre any ha quedat enrere, i amb ell, moltes de les coses més boniques que mai he après. Ho dic perquè quan la gent em pregunta: "ei, i què, estàs content amb la carrera?", jo sempre responc amb discrepàncies que acadèmicament n'esperava molt més, però que per la contra, la sociabilitat universitària, humana i cultural que he respirat durant l'últim any m'ha enamorat. Quan vaig entrar a estudiar a la UAB pensava que aprendre a ser filòleg era fer arbres de sintaxi amb els ulls tancats i posar-se damunt la taula a una classe i cridar Oh capità, el meu capità amb un llibre de Salvat-Papasseit a la mà (suposo que il.lusionar-se és gratuït i jo en sóc pecador convulsiu). Res d'això ha estat com jo creia, però un any després de somiar com seria anar a universitat, em trobo ajegut cada nit al capçal del meu llit amb llegint per plaer un llibre de Maragall amb poemes escrits fa més d'un segle amb llengua pre-normativa o repassant cada cartell publicitari o cada menú de bar per trobar-hi les faltes d'ortografia pertinents. Alguns diran que m'he tornat boig quan em poso a contar amb els dits el número de síl.labes que tenen les frases dels càntics al Camp Nou per tal d'esbrinar-ne la mètrica, però en el fons, fent això me n'adono que aquesta primera parada d'aprenent de filòleg català ha servit d'alguna cosa.

Divendres vaig dir adéu fins d'aqui uns quants mesos a la facultat que s'ha convertit en la meva segona casa i al bar on he tingut moltes de les coverses més entranyables de la meva vida. Anar de retirada espiritual a Montserrat i veure nevar, assistir a la Nit literària de Sta.Llúcia, viatjar a París i escriure un poema a una paret de Montmatre, escapar-se a la Sitges modernista un dimarts al matí o fer una calçotada filòlògica a un parc públic de Martorell també és estudiar filologia catalana.

Però per damunt de tot, haver acabat el primer curs de filologia catalana és la certesa de que aquest és un viatge amb destí final i que aquest any, al vagó del tren, he compartit la vida amb persones que tampoc tenen por a fer l'amor amb les paraules.

Foc nou

Secretament despistarem la vista, ens arraulirem amb els braços i pronunciarem l'epitafi de la fi damunt l'espatlla de cada un; desapareixeran les carreteres i els cables d'electricitat, i tot allò que unia uns i altres morirà mentre nosaltres florim com una poncella damunt la runa del que vam ser. No existirà mai res més enllà dels records que tractarem d'assaborir com un caramel dolç de pal, i quan aixequem la vista i observem que, mentre dormíem, hem sobreviscut a l'apocalipsi, ens adonarem que som l'oasi de la nova vida.

Un illot, nosaltres, paper, tinta i la infinitud del mar on ressonarà l'eco del nou gènesi que recitem a cada segon.

Crònica d'un exili

Una vegada va perdre's a Madrid. Però perquè ell ho va voler. I va anar-hi després d'una pedregada a l'aeroport, conversant a l'avió sobre el Cop de Sanjurjo o la presència dels carlins a la formació de la Falange i topant-se, en plena Puerta del Sol, amb una manifestació de vaguistes d'UGT. Madrid semblava tornar a les barricades del 36', potser perquè per ell Madrid era l'absoluta llibertat; la solitud té això: quedar-se sol amb un mateix i fuetejar-se l'ànima permet no dependre de ningú. Sols de tu. Per això hi havia anat a caure un dimarts de juny. Per trencar un cicle i començar-ne un altre. Per deixar enrere un any ple de res on l'únic que havia tingut també era allà. Com ell. Ella respirava a menys de quinze quilòmetres a la rodona sense tenir la remota idea que ell voltava per la capital. Distància. Va allotjar-se sol a una tendra habitació d'una pensió perduda a la Plaza Mayor. Sabia que aquell llit de matrimoni se li faria immens com les hores sense ella, però per això havia anat també a Madrid, per traspassar un amor de llençols plens de paraules i veure néixer una amistat de lliteres plenes de somriures. Esperança. Va caminar durant hores sense tenir cap rumb, fotografiant-se a cada estàtua dels Larras, Lorcas o Calderons i revivint en cada passa aquell viatge que havia fet amb les seves quatre princeses feia més d'un any. Parlava amb persones anònimes que coneixia segons la marxa o en convertia del silenci de la seva solitud una cançó que recitava els versos del caníbal que vivia dins ell. O potser escoltava una cançó de Sabina de l'únic disc de música que duia dins l'mp3. Llibertat. De l'atzar en va fer una realitat quan havent sopat es va topar sense esperar-ho amb un recital de Jaume Sisa a un cafè-teatre. I endavant les atxes per realçar les bigues del futur que restava per venir. Va continuar caminant durant tota la nit, reiterant el silenci etern que combinava amb una cervesa rere altre. I perquè no dir-ho, fuman-se'n un rere altre. Beure, fumar, callar, pensar, recordar i viure. I tot, mentre en feia de la lluna un focus d'un milió de watts i caminava ebri sense parlar, emborratxant-se per dins i confonent la ciutat amb un poema. Però el vers havia estat dir-li a ella que era allà. Renaixença. Va veure sortir el sol a Madrid, i allò el va repintar de cap a peus, tant, que la va trobar un dimecres de juny a les deu del matí just davant l'Oso y el madroño de la Calle Preciados. Complicitat. Després de passejar damunt les Rimas de Bécquer al Barrio de las Letras, va tapar-li els ulls fent camí entre un exèrcit de japonesos per obrir-li un horitzó amb cos i forma del Guernika. O del Messies de Gargallo. O potser dels carrers d'un Madrid que estima malgrat ser la pupil.la de l'enemic. O, segurament, de l'estació que té nom de dol i de cançó on ella li va fer una foto mentre ell agafava amb la mirada un tren a l'infinit.

Ser cultos para ser libres. Allò havia esdevingut l'infinit. Una llibreria teològica i filosòfica amb aquest suggerent nom, on venien única i exclusivament les obres completes amb edicions de pell dels millors filòsofs de la història. De Plató a Nietzsche. I ells dos també, perduts allà dins, atapeïts de llibres i més llibres o d'històries que no volien deixar de compartir. Plenitud. Caminar al seu costat per les aceres d'un Madrid nascut d'entre setmana era com haver fugit amb ella a l'illa deserta on no serien res més que desconeguts invisibles als ulls de tothom. Per això la mirava cada dos per tres quan enfilaven la Calle Mayor amunt: per observar únicament Madrid i oblidar-se de totes les persones del món menys ella. Potser alguna cosa semblant a aquesta li va dir sota aquell tendal a la Plaza Jacinto Benavente. Que no la volia perdre, que havia recorregut 650 quilòmetres per dir-li que la vida després d'haver-la conegut era diferent i sobretot, que l'estimava. La primera vegada que li deia t'estimo. Allà, a Madrid, a les dues del migdia d'un dimecres de juny i ballant amb la sincronia de l'art en cada minut que passava al seu costat. Retorn. Dinar a un mesón de menú i escarxofar-se a la gespa del Retiro amb un palau de vidre al costat. Per moments dubtava en si allò era real o encara estava al jardí d'Epicur que abans havia fullejat. Però existia. Els minuts, per fi, valien el seu pes en or, i la vida, per uns moments, li semblava tornar a tenir sentit. Per això es van asseure a una terrassa de Chueca, per prendre l'última cervesa a Madrid i brindar per l'amor en llibertat. El que és capaç de trencar fronteres i lleis o el que és capaç de convertir els porxos de la Plaza Mayor en una finalitat sense fi, com l'art. Comiat. Com la finalitat d'acomiadar-se allà; l'únic adéu era el de tots dos, perquè aquella era una abraçada sense fi. Ens n'hem sortit, li va dir ell abans de l'últim adéu. Havien aconseguit cavar el sot d'aquella història d'amor per passar pàgina i començar-ne a escriure una altra. Després d'allò, retorn a la solitud. Als sopars freds en un bar d'entrepans i pernils penjats del sostre, a les postes de sol com escletxes de la Castellana i a l'aïllament de veure en directe a la Plaza Colón un partit d'Eurocopa on Espanya acabaria esdevenint campiona. Sentir-se estranger mai havia estat tant senzill. Per això volia seguir caminant. Per on fos. Per aquells carrers que ja començaven a tenir regust d'arreveure i pel pont que ell mateix s'havia creat a l'hora de retrobar-se si mateix. I d'hores no n'hi van faltar. Vuit hores, per ser més exactes. Pujar a l'autocar, encendre's l'mp3 i observar per la finestra com la M-80 s'esmunyia cada vegada més en un oasi d'on ja havia marxat. Sabinejar. I parar a Sòria per fumar-se'n un en plena matinada; agafar el mòbil i dir bona nit a les noies a qui més ha estimat enviant-los una abraçada des dels campos de Castilla que tant havia estimat Machado. Altre cop parada a Saragossa. I quilòmetre a quilòmetre fins tornar a posar els peus a Sants. Despertar. I repondre's d'aquell somni de dos dies de durada, agafar el metro, baixar a Sagrada Família i tenir ganes d'escriure el seu Nou Testament. Al banc que compartia amb ella. El seu banc. Allà on ell, una matinada, havia escrit damunt la fusta amb permanent que quan ja no quedés res, quan aquell futur fos present i el vent escampés la pols de tots ells, sobreviuria, eternament, el foc nou d'ella i ell que mai cremaria allà on habita l'oblit. Per això, abans d'entrar a casa, es va asseure allà. Per no oblidar i per mastegar als llavis el regust d'un Madrid que havia esdevingut poesia.

Caspions

Avui comença un nou tarannà a la vida, un després sense resposta ara que ja hem passat a formar part del passat. Ahir vam compartir per última vegada un partit de futbol sala, un espai del temps que ha omplert les nostres hores cada dimarts, dijous i dissabte durant els últims dos anys, i ahir, de sobte, quan l'àrbitre va xiular el final del partit, vaig sentir que una part que mai oblidaré de la meva existència arribava al seu punt i final.

La final perduda aquest maleït dissabte 13 de juny va ser el comiat més injust per un conjunt com nosaltres; dos anys de competició i únicament tres partits perduts de més d'una quarantena que hem disputat, trencant els registres golejadors i convertint un tímid equip de pre-aleví escolar en un equip amb majúscules, que ha estat capaç d'emocionar a gent que ni coneixia l'existència del futbol sala. Us heu convertit en hexàmetres de Carles Riba, tal i com un dia algú us va batejar, i quan sigueu més grans us adonareu que això significa ser la perfecció; elegants, mecànics, bells i sobretot profunds. Molt profunds, com les llàgrimes que ploràvem mentre aixecàvem el trofeu de sots-campió. Us ho vaig dir abans de començar el partit: Quan Casp es va fundar no existia el futbol sala, ni la televisió, ni els cotxes ni els ordinadors, i han hagut de passar dècades i dècades d'història perquè un equip arribi a la final de la Lliga de Preferent de BCN, i ara que hi som, us heu d'adonar que nosaltres ens hem convertit en història. Vam perdre, però ja havíem guanyat la nostra millor batalla. Quan l'any passat ens vam proclamar campions de la Lliga de Promoció ni ens plantejàvem la possibilitat que un any després fóssim finalistes de la Lliga de Preferent, per tant, arribar-hi, ser sots-campió, és molt més que un trofeu de campió.

Tant a l'Adrià com a mi ens heu permès convertir-nos en nens petits a la vegada que us tractàvem a vosaltres com adults, ja que hem guanyat tot allò que ens hem proposat amb treball i esforç, però a la vegada, hem traspassat els límits de l'esport pròpiament dit per aferrar-nos a l'emoció incontrolada; ens hem dibuixat una V de victòria al braç per sentir-nos forts i us hem explicat qui era Ulisses minuts abans de jugar al CEIP Ítaca, sortint del vestuari cridant espartanos! i sabent que Ítaca era classificar-se per la final. Heu estat capaços d'omplir el pati verd de Casp un dijous de juny per guanyar el partit més important que heu jugat mai, saltant al terreny de joc amb els ulls enllagrimats perquè sabíeu que vosaltres, nens de 10 anys, éreu els petits ídols d'una graderia plena de totes les categories de futbol sala de Casp i de gent molt més gran que vosaltres, per això us vaig dir que érem protagonistes d'una pel.lícula però ara calia que fóssim herois de carn i ossos.

I ho vau ser. Junts ens heu permès a l'Adrià i a mi crear l'arquitectura d'una il.lusió que ja s'ha acabat. A partir d'ara, aquests dos anys deixen de ser efímers per ser tota una vida que seguirem vivint junts mentre ens quedi el record que jugant com jugàveu heu estat una anàfora de gols com hexàmetres de Carles Riba.

Despertem del somni. Benvinguts al món real de nou, hem estat a un pam de la glòria i gairebé ens passem el joc junts.
Restart.

Quan torneu a somiar recordeu-me dient que heu estat el millor que m'ha passat a la vida.









- Vídeo "Som victòria" del pre-aleví 09' de Casp
http://www.youtube.com/watch?v=f1NGRq5HmYE&feature=channel_page

On eren?

Ahir a la nit, mentre sortia de l'entrega del Premi d'Honor de les Lletres catalanes al Palau de la Música, vaig creuar-me amb Montserrat Turà, actual Consellera de Justícia i anterior Consellera d'Interior durant el govern de Maragall. Al veure-la, un bon amic meuva dir de sobte: Mossos, on éreu?, i em va explicar que a la seva comarca, el Berguedà, les parets estan plenes de pintades amb aquesta frase, que es remet a l'assassinat d'un jove de Berga, Josep M. Isanta, mort en una baralla durant la Patum de fa uns quants anys.

Escoltar aquella frase em va fer pensar, sobretot quan al sortir del recinte modernista vaig topar-me amb dos o tres tocineres de la nostra policia, aquella que sempre està allà on no toca; algú, realment, creu que fan falta la vintena d'agents especials que ocupaven ahir aquells vehicles a la sortida d'un acte per a socis d'Òmnium Cultural on el 95% del públic supera la seixantena? N'estic segur que mentre ells eren allà, a alguna part de Barcelona, a alguna cantonada fosca de qualsevol barri estaven intentant violar a una noia, robar la cartera a un turista o amenaçar a un pobre desgraciat per un deute que mai podrà pagar. Però ells eren allà, quits, sense cap altre feina que contar quantes escopinades hi havia a cada rajola del terra, vestits i engalanats com els soldats a qui Joan Saura agrada guiar. El pitjor és que aquells vestits i aquelles armes les paguem entre tots els contribuents, i si encara es pot ser més pessimista, aquells vestits i aquelles armes només serveixen per fotre batudes als estudiants que protesten o per deixar a tres persones sense ull mentre celebren la victòria del Barça.

Alguns em diran: només remarques les coses negatives del cos policial de Catalunya. Doncs sí, i ho faig perquè com a cos policial que són dono per sobreentès que tot allò que facin ha de ser pel bé de la ciutadania, i per tant, no hauria d'elogiar pas la seva feina, ja que la professionalitat es firma en un contracte. Per això dic allò d'ells que em repugna, perquè dia rere dia em demostren que en comptes de ser la tranquilitat són l'alteració, ja que te'ls trobes fins i tot dins la sopa caminant pel centre de Barcelona en plena tarda del mes de juny, però el dia en que per desgràcia tinguis un problema i t'estiguin atracant en un lloc remot i desconegut no tardaran menys de mitja hora a arribar, i aleshores, quan arribin, potser ja has tingut temps de morir.

No escric per escriure ni dic banalitats; qui havia de defensar el germà de Josep Maria Isanta no era el seu germà, sinó els Mossos d'Esquadra, que devien estar perdent el temps registrant a patumaires i robant-lis la marihuana de les butxaques per tal de posar una trista multa que no fa res més que enriquir l'Estat.

Són la prepotència vers la impotència, i no sé si demà farà sol o plourà, ni si el Barça vendrà o no a Eto'o, però si alguna cosa tinc clara és que ells no em representen.

El dia en que el Pati verd va ser una caldera de somnis

Recordo com si fos ahir el dia en que França es va classificar per la final de la Copa del Món de futbol de l'any 1998, i sobretot ho recordo perquè l'endemà d'haver marcat els dos gols decisius a semifinals, davant Croàcia, Lilian Thuram va sortir en roda de premsa i va dir que aquella nit no havia pogut dormir. Que ser a la final del Mundial era com viure en un somni.

Jo avui tampoc he pogut dormir. No sé si era per culpa de la calor asfixiant que feia a la meva habitació, però el cas és que he sentit tocar totes les hores del campanar del Pla mentre recordava punt per punt el que havia viscut durant la tarda d'ahir. I ho feia perquè em costava de creure que un dijous de juny més de vuitanta persones s'haguessin donat cita al Pati verd de Casp per veure jugar a deu energumens de 10 anys un partit de futbol-sala; potser tot s'entén si dic que aquests energumens dels qui parlo son els finalistes de la Lliga escolar de Preferent de Barcelona, és a dir, un dels dos millors equips de la ciutat en la seva categoria. I jo no he pogut dormir perquè en sóc un dels entrenadors i perquè ahir, a les set de la tarda, amb el partit acabat, em sentia com es devia haver sentit Ayméé Jacquet just després que l'àrbitre xiulés el final del partit a l'Stade de France aquell dia en que França va passar a ser finalista del seu propi Mundial. Nosaltres no juguem cap Copa del Món amb milers d'aficionats a les graderies de grans estadis, però mica en mica i fent la feina com s'ha de fer, hem aconseguit arribar per segon any consecutiu a una final; l'any passat a la de la Lliga escolar de Promoció, aquest any a la de Preferent. Més no es pot demanar, ja que més amunt que això ja no existeix res.

Em pregunto com explicaran quan siguin grans que una vegada, quan feien 5è de primària, van aconseguir reunir a tot el futbol-sala de Casp, petits i grans (i molt grans) per tal de veure el seu partit de semifinals. Que van aconseguir aplegar gent amb botzines i alguna que altra pancarta pel sol fet d'animar-los, de donar-los ales i d'ajudar-los a sentir-se com els seus herois del Barça minuts abans de sortir al terreny de joc a l'Stadio Olimpico de Roma o que van propiciar la més gran invasió de camp (de Pati verd) que jo recordi en vida, just quan l'àrbitre va xiular el final del partit. Espero, això si, que recordin que minuts abans de sortir a jugar els vaig dir que estaven a punt de disputar el partit més important de les seves vides, i que ells, amb deu anys, ja havien aconseguit arribar allà on jo, amb vint, no havia arribat mai.

Van sortir a mossegar el rival com millor saben fer: jugant a futbol-sala, tocant la pilota i sabent que partits com el d'ahir no es guanyen amb les cames sinó amb el cor. Per això vam guanyar. Per això vam plorar. Per això serem a la final.

El proper dia 13 de juny ens farà més falta que mai l'ajuda exterior de tots els qui volgueu venir a animar-los, ja que per primer cop un equip de Casp disputarà la final de la Lliga escolar de Preferent, i ells, energumens de 10 anys, també volen seguir fent història.

Londres, PARÍS, Roma

Ho recordo tot com si fos ahir, amb la precisió detallada dels engranatges d'un rellotge. Aquell matí no vaig ser capaç d'estar atent a classe, m'era impossible concentrar-me sabent que aquella nit dormiria ben lluny de casa, a París. Els professors i la resta de companys em feien broma i em desitjaven tota la sort del món, mentre jo encara arrossegava la son d'haver passat divuit hores despert a una sucursal del RACC, fent cua a una sala d'espera anomenada Carrer València cantonada amb Meridiana per un somni.

I tot això ho escric ara, tres anys després de tot plegat. Potser perquè avui no he pogut evitar tornar a notar dins l'estómac aquells nervis indescriptibles de quan anàvem camí de l'Aeroport del Prat i la terminal ja estava plena de banderes i bufandes de color blau i grana; algú havia dit que després de Londres sempre ve París, el Barça havia seguit aquell mateix camí i jo el seguia amb ell. Mai havia agafat un avió i aquella vegada, amb disset anys, vaig embarcar-me per primer cop a l'aventura, jo que em pensava que els aeroports eren grans com l'estació de Sants i en canvi, a l' arribar al Charles de Gaule , vaig caure de cul a terra mirant enlaire i veient l'infinit en forma d'escales mecàniques que pujaven i baixaven sense saber quin era el seu destí. No havia marxat mai de Catalunya i de sobte em trobava esmaperdut mirant per la finestra d'aquell autobús que ens duia a l'hotel abans de mitjanit, sense tenir ni idea de francès però entenent-me amb tothom dient la paraula Barça.

Per això quan aquest migdia per la televisió entrevistaven als primers culers arribats a Roma, he parat de dinar per fregar-me els braços i deixar de ser a París, ja que tot és avui massa present. La il.lusió d'aquell matí quan al llevar-me vaig obrir la finestra i malgrat fer núvol vaig veure-hi sol no me la treurà de sobre mai ningú, ja que, per sort, tancant els ulls sóc capaç de reviure una, dues i trenta-sis mil vegades si fa falta aquella sensació, la de trepitjar per primer cop una ciutat com París, la d'arribar a la Torre Eiffel i confondre-la amb un eixam d'aficionats del Barça o la de mirar cada cinc minuts el rellotge per desitjar que el temps no corri i el dia sigui etern. Sabeu el que és descobrir per primera vegada la ciutat de l'amor i trobar-hi en tots i cadascun dels racons els colors blau i grana? El turisme de finals és efímer, sí, potser perquè l'obra més bonica del museu sempre es veu dins un camp de futbol i amb l'ajuda d'una pilota.

D'aquella final a Saint-Denis n'he parlat centenars de vegades i podria fer-ho un centenar de vegades més, però dels instants previs al partit, de les passejades pels jardins de les Tuileries amb música de Jacques Brel de fons o de l'ascensió per escales a dalt de tot de la Torre Eiffel amb la samarreta del Barça al damunt no n'havia parlat gairebé mai.

Han passat tres anys i segueixo pensant que aquell 17 de maig ha estat el millor dia que mai hagi pogut viure, així doncs, passi el que passi a Roma, jo sé que sempre em quedarà París.