"Propietats de la pena", primer videoclip d'AraÉsDemà

AraÉsDemà - Propietats de la pena from Pep Antoni Roig on Vimeo.

Quilòmetres en plural

Palpa'm
la mirada,
que sense tu no hi veig.

Llepa'm
les carícies,
que vull saber que hi ets.

Olora'm
els petons,
que de tu en vull molts més.

Escolta'm
la suor,
que o t'esnifo o bec.

Mira'm
el que et dic,
que o amb tu o no sóc res.

(Parèntesi)

Batec número cent. Arribar fins aquí ja deu haver estat molt més del que mai t'haguessis pogut imaginar, i ara, per uns dies, te'n vas de tot i de tothom, oblides qui ets per mudar-te en algú nou i tornar-ho a viure tot com si el món estigués encara per desembalar. El futur és un signe d'interrogació, un vidre entelat que no deixa veure l'exterior o un full en blanc que espera ser escrit; el passat una anàfora dolcíssima de bogeria. Per això l'únic desig és que passi el que passi, sigui el que sigui, quan tornis tot pugui seguir sent exactament igual que fins ara. O millor.

Fins aviat.

Proètica de la Petita Pàtria

No t'enganyis. Tu també algun dia, potser com avui, t'has llevat amb el cap a qui sap on i la boca dissecada. La persiana, no del tot tancada, deixa entreveure el sol que abans de posar-te dins el llit, fa escasses hores, era sols claror; ara espetega per tota l'habitació com focus de molts watts mentre et recargoles amunt i avall pel llit recordant la nit d'ahir. Els ulls vermells davant el mirall i la roba d'ahir escampada pel terra són molt més que un detall insignificant: són purament un símbol, les cicatrius d'una ferida amb forma de petó o d'amnèsia temporal. Vols recordar-ho tot, punt per punt, per tornar a assaborir l'alcohol que ara et corre per la sang en forma de seqüela o el fum que vas calar per la boca i ara es dispersa, com un núvol, dins els teus pulmons on plou. Reviu-ho tot, doncs. Obres el telèfon mòbil i observes el darrer missatge que vas enviar ahir a la nit -si és que se'n pot dir nit, si és que se'n pot dir missatge-, i com per art de màgia, ho tornes a palpar tot amb la punta dels dits -o dels genolls-: com en aquella cançó de Piperrak, no saps ni on vius ni saps quina hora és, però ahir vas veure sortir altre cop el sol i se't va mostrar rogenc com una moneda de sang. Sense música, ni barra ni caseta groga de Schweppes, la plaça torna a ser una catifa de ciment estampada de gots buits com poncelles en un prat de girasols i tu tens la pell esborronada per la fressa del matí que gela el record calorós del foc d'una nit. Ara, aquí, assegut davant la pantalla de l'ordinador després d'haver dinat, tot es veu amb una perspectiva molt més serena i clara, però ahir -o avui-, allà -o aquí-, la Petita pàtria dormia cansada després del combat més pletòric de l'any i tu no sabies reconèixer més enllà de les bombolles surant dins el got de gintònic. Per això vas preferir el silenci abans que dir-ho tot de cop, com un espasme o com un crit davant l'abisme desbordat de sinceritat.

Ara saps que tot és ara, però ahir, mentre el cel era d'aquell blau a mig camí entre el blanc i el negre, tu no sabies si era de dia o era de nit; la Festa Major respirava l'última alenada, sols t'acompanyava un vers de Ferrater i l'única certesa era que fos on fos, dormís on dormís, ella tenia la pell mig de sol, mig de lluna.

A les fosques

No enterris aquí les esperances. Segurament només desitges que l'últim bocí de bandera cremada t'enlluerni, ja que aquella serà l'única llum; que sigui quin sigui el seu color, mirant-la fixament observis com es torna cendra un fil minúscul que amaga una gran mentida. Sí. Potser tot torna a ser extraordinàriament relatiu, i al contrari de sempre, ara voldries mirar-t'ho més enllà de la vitrina i no ser una part més de la festa. De la farsa. I et converteixes, doncs, en un espectador il.lustre del circ on qui paga és el que actua i qui no paga és escopit; hi ha cranis estovats per la radiació de la televisió, veus polièdriques vomitant hipocresia i rates que tot s'ho mengen vigilant que els malabaristes no s'escapin fent tombarelles del cercle tancat. Per això potser no val la pena dir res, ja que tot el que hagis de dir segurament no il.lumini; la prosa és la branca d'un arbre de nadal amb les llumetes foses, la poesia un castell en ruïnes dalt un turó on sols s'hi arriba caminant, i tot, a vegades, és gris com un cel blau cap al tard amb dues gavines sobrevolant la brutícia i un fanal amb la llum apagada.

Punt i a part

I ara de sobte ho ets tot quan l'única certesa és que ets ningú. Ets el llamp que trenca el silenci dels núvols per udolar com un llop la pluja que tot ho amara. Ets el primer acord, un do, un re o un sol, que rasca el backliner del teu grup preferit abans del seu concert de comiat davant deu mil persones que esperen atònites l'últim crit abans de l'adéu. Ets l'espurna de l'endoll que encén sense voler la cortina d'una casa segons abans que esclati el foc i tot cremi agonitzant. Ets el tint, el primer de tots, on es suca el pinzell per mesclar damunt una paleta els colors que pintaran, qui sap, una obra mestra. Ets el primer fly del primer coffeshop del primer dia d'estada al primer viatge a Amsterdam d'un adolescent. Ets el primer missatge de mòbil escrit a la noia rossa d'ulls verdgairebémarrò que un dia, sense saber ni qui erets, et va donar el seu número i a qui vols dir tantes coses que et mossegues la llengua mentre et tremolen els dits. Ets el primer raig de sol que trenca la claror grisa del crepuscle un matí i desperta la rosada damunt el turó de pa sucat amb oli que es veu des de la teva habitació. Ets la primera cervesa, havent sopat, el dissabte d'empalmada a la Festa Major del teu poble. Ets la primera passa damunt el desert de pedres del Cap de Barbaria d'algú que observa el mar damunt aquell precipici per primer cop a Formentera. Ets el primer propòsit de cap d'any. Ets la primera lectura d'un poema que per primer cop arriba al cor d'un descregut de la poesia. Ets els nervis i la il.lusió del primer dia de classe a un institut nou. Ets la primera lletra -sigui vocal o consonant, com tu vulguis-, que tria l'escriptor per iniciar el primer capítol de la seva nova novel.la. Ets el primer floc de neu que cau damunt els cims del Canigó i espurneja, sols per avisar, damunt la pedra que ben aviat es vestirà de blanc. Ets la primera pàgina del diari un dia després d'una revolució. Ets el primer somriure després de qualsevol plor.

Ets el present armat fins a les dents per dilapidar els cucs d'ahir i convertir-los en papallones.

Nit de Sant Joan

No hi ha foc ni tampoc màgia.

Cap flama és el vestigi del passat.

Saltar damunt la foguera seria com caure al buit.

La música és un destorb per apreciar el silenci.

Tens la pòlvora mullada i no implosiona dins teu.

T'has menjat la part de lluna que la impedeix ser plena.

L'has vomitat tota sencera a la cantonada del costat.

Els petards han tret el son als gossos, gats i pardals.

Els petards han adormit a l'espècie dominant.

Tot camina moribund però això no és Venècia.

Cala't foc a les artèries, doncs.

Punxa't dos grams de solitud, doncs.

Deixa volar el cos, doncs.

Fes caure els peus, doncs.

Cau.

Caus.








Reneix fet una espurna de màgia
i amarat d'un(A)(noia).

Teoria i pràctica del renaixement

Diu que demà comences examens i tens la sensació que potser aquí es tanca un cicle de pau que va començar allà dalt de tot un dilluns al matí assolellat i gèlid però acalorat dins el teu cos fràgil davant el vent d'aquella alçada abismal on engabiat com un ocell volaves des del bell mig de la ciutat com tenint el paradís als peus després d'haver ascendit cinc-cents esglaons per l'interior d'una torre medieval on cada passa endavant era una bala directa al front de tots els maldecaps que t'havien tallat les ales durant els dies o mesos que s'enterraven en aquell precís instant per donar pas a un nou gènesi amarat del mateix renaixement que s'olorava per tots els carrers i que s'observava per totes les parets o que s'endevinava rere els teus ulls cansats deleitosos per passar pàgina al passat i iniciar aquest cicle nou del qual t'has emborratxat durant els útlims quatre mesos on tot potser ha canviat tant que allò que ara omple els buits allà dalt era un enigma i el carro que et fa volar no era més que una il.lusió per això dia rere dia t'embafes d'aquella vista i de la seva brisa i de tots els records d'aquells carrers antics i de la companyia que et va fer ser feliç durant menys de tres dies i amb qui vas oblidar de forma ben recíproca els examens completats per realçar el vol i convertir Florència en l'engendrament d'un somni cosit en vers que perviurà per sempre com un plor d'enyor sense comes.

Bilbao bidaia

Saps de sobres que mai oblidaràs la primera vegada que vas anar al País Basc, i ho saps, sobretot, per què vas intentar que ells tampoc oblidessin mai el seu primer viatge d'equip.

Si algun record d'entre tots els que has viscut et perdurarà per sempre, però, serà el d'aquella nit de dissabte a l'habitació 408 de l'Hostal Bilbao Aterpetxea, mentre a fora plovia i les gotes d'aigua t'havien obligat a suspendre l'activitat de nit. Allà dins, entre aquelles quatre parets, es van aglutinar tots divuit miran-te als ulls amb els seus ulls encara cansats dels tres partits disputats aquella tarda contra equips de Gijón, Durango o Bilbao, i tu, reclamant silenci, amb la veu ronca, els vas explicar que durant mitja hora se n'adonessin que a alguna banda hi havia nens, com ells, que mai havien pogut jugar a futbol perquè mai havien tingut temps per fer-ho, que sempre havien hagut de treballar durant tot el dia per poder menjar un trist plat d'arròs o per poder comprar un jersei als seus germans per tal que no tinguessin fred a l'hivern. Els vas explicar que aquests nens potser no tenien pare i mare, ja que segurament havien mort a alguna guerra, o d'alguna malaltia greu, o senzillament havien nascut orfes. Els explicar que aquests nens, com ells, amb dos orelles, dos ulls, un nas i una boca com ells mateixos, mai havien sabut llegir ni escriure, que mai havien pogut volar amb en Harry Potter o que mai havien pogut riure amb en Bart Simpson o en Doraemon degut a que es passaven divuit hores diàries treballant a un taller, cosint, per exemple, pilotes de futbol-sala com les que feien servir ells als partits disputats aquella mateixa tarda als Jesuïtes Loyola-Indautxu de Bilbao. Els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin marcat un gol, si mai s'haguessin vestit una samarreta amb un dorsal a l'esquena per jugar un partit o si mai haguessin tingut un entrenador que els expliqués com trepitjar una pilota. Però sobretot, els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin tingut un pare o una mare que els hagués eixugat el cul quan eren petits, que els hagués tapat amb una manta quan tinguessin fred o que els hagués omplert l'habitació de regals el dia del seu aniversari.

Els vas preguntar com es sentirien si cap vegada algú els hagués dit t'estimo, i tots van mirar-te amb uns ulls humits de tendresa.

Astorats pel que els havies explicat, els vas demanar que s'aixequessin, vas obrir la finestra de l'habitació i vas demanar-lis que s'apropessin a tu, a la finestra, i observessin el que tenien davant seu: una ciutat màgica on havíeu tardat gairebé deu hores a arribar. Bilbao havia estat la seva Ítaca. Els vas senyalar amb el dit de la mà la Ría i els vas explicar que allà sota, allà mateix, durant anys i panys molts pares van deixar-se el cos i l'ànima treballant als Alts forns per aconseguir un plat a taula pels seus fills. Els vas senyalar amb el dit el Museu Guggenheim i els vas comentar que algun dia, qui sap quan, ells també es farien una foto per penjar-la al facebook davant aquell edifici que semblava fet de paper de plata. Els vas assenyalar, malgrat no es veiés, el Casco viejo, i els vas explicar que allà les parets parlaven de tanta història que duien al damunt i de tantes frases que tenien pintades a les parets. Als peus de l'hostal, ressorgint per damunt de tot, els vas dir que es fixessin en San Mamés i els vas explicar que a aquell estadi on l'endemà anirien a veure un partit de juvenils entre l'Athletic Club i el Deportivo en deien La Catedral, ja que allà, a Bilbao, l'única religió que existia no creia en Déu sinó en un equip de futbol. I tu, emocionat, vas dir-lis que l'any passat a València, després que el Barça guanyés 4-1 a l'Athletic, havies dit amén.

Per acabar, després de tot, els vas demanar que se n'adonessin de la sort que tenien de ser allà dins, entre aquelles quatre parets. De la sort que tenien de dur tots el mateix xandall i el mateix polo amb el mateix escut. De la sort de tenir uns companys que si fes falta els despertarien d'un malson a plena nit, els posarien un termòmetre en cas de febre o els deixarien una manta en cas de fred. De la sort de ser allà i que tothom, fos d'on fos, els mirés de forma estranya per parlar una parla pròpia, un idioma diferent del castellà. De la sort de poder ser allà, única i exclusivament, per fer allò que molts nens com ells, persones com ells, no podien fer: jugar a futbol.

I vas anar a dormir bressolat per la lluna de Bilbao volent-la regalar a tots aquells qui estimes.

Ho sé perquè ho sap Tyler

Recordi això: -La gent que vol aixafar, som aquells dels quals vostè depèn. Nosaltres som la gent que li renta la roba, li cuina el menjar i li serveix el sopar. Li fem el llit. El protegim mentre dorm. Conduïm les ambulàncies. Li passem les telefonades. Som cuiners i taxistes i de vostè ho sabem tot. Ens encarreguem de les seves queixes a la companyia d'assegurances i dels càrrecs de la targeta de crèdit. Controlem absolutament tots els fragments de la seva vida.
La publicitat ens fa desitjar cotxes i roba, tenim feines que odiem per comprar merda que no necessitem. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius. No hem patit cap gran guerra ni cap depressió; la nostra guerra és espiritual i la nostra gran depressió és la nostra vida.
Vam créixer educats per la televisió creient que algun dia seríem milionaris, déus del cinema o estrelles del rock, però no ho serem. Ens n'acabem d'adonar i estem molt, molt cabrejats.
De manera que més val que a nosaltres no ens doni pel sac.

El club

Tots havien aparegut allà sense recordar com hi havien arribat o quin camí havien agafat, convertint-ne d'aquell néixer una espècie de despertar després d'un llarg son. D'alguna forma hi eren, i cadascú era veí de l'altre perquè tots tenien el seu racó de llibertat, el seu espai on caminar sense que ningú els digués quina ha de ser la freqüència del pas, el seu racó on poder-se mirar al mirall i alliberar l'ànima en cada badall.

En Fernando i en Rainier venien de ser un peix gros, una d'aquelles persones a qui tothom escolta quan diu res, a qui tothom alava sempre sigui el que sigui allò que hagi dit abans. Havíen palpat l'èxit de primera mà, sabent-se algú en aquest vida plena de ningús. En José i en Mahmud havien desafiat a la utopia i havien vist néixer a les seves mans les petites revolucions de cada dia, però també una revolució de les d'abans, d'escopeta i clavell vermell. Havien vist créixer com una flama la revolta davant els seus ulls i ho havien estampat amb els seus versos que sonaven com trets. L’Antonio i en Joan vivien allà el seu segon exili, i tot, a més, després d'haver hagut de fugir, l'un d'un país en guerra i l'altre d'una societat en guerra. Allà també hi buscaven mil postes de sol com les que sempre havien estimat. L'Emily i la Rosalia eren, per fi, més que una persona; eren una dona. I ho deien i no havien de plorar el fet de sentir-se soles a les nits. Eren les úniques dones entre tots aquells homes, però allà sabien que eren dones perquè podien viure sense ser menys que persones. L'Italià i en Charles, en canvi, eren els únics que havien visitat l'infern, i de fet, era per això que tothom sabia el seus noms. L'un hi havia estat sols de visita i, després d'escriure-ho mitjançant poemes, s'havia fet d'or; l'altre, precisament, hi havia viscut tota la vida per culpa d'escriure poemes. Coses de la vida. O de la mort. Finalment, en Wolfang i l’Arthur ho havien viscut tot sempre d'una forma diferent, d'una forma on no importava res més que els sentiments de cadascú. Havien viscut sempre amb l'èmfasi de lluitar per les batalles perdudes, d'estimar cada dia amb les ganes d'estimar millor l'endemà i sobretot, amb el tarannà d'existir per decisió pròpia, no per imposició de ningú, ni tant sols de la pròpia vida. Eren els únics que eren allà perquè ells mateixos havien decidit quan i com hi volien ser.

Vivien on ningú els podia veure, on ningú els podia ni tant sols sentir. Vivien al fons dels oceans, tan al fons que entre cel i infern s'hi veia sortir el sol cada matí. Havien canviat respirar aire per respirar mar, i aquell mar els donava la llibertat plena, la de no saber si existirà demà ja que ni tant sols sabem quan és avui. Caminar era nedar i treballar havia passat de moda degut a que tot era de tots; a les seves cases cadascú hi passava el temps com volia i ningú s'exclamava si aquell un o aquell altre feia quatre dies que no apujava la persiana. Es trobaven cada dia al tard, quan el cansament els empetitia tant que es despullaven de tot i es quedaven únicament amb ells mateixos; sols amb ells. Quedaven sempre al mateix lloc, i era allà on des de feia temps hi celebraven un recital de poesia diari. Tots hi eren, sempre, i la gent que vivia per a prop els anava a veure mentre callaven davant els versos de qualsevol d'ells. No els importava el que estigués passant allà on vivien abans, i tots, tant els protagonistes com el públic, festejaven que l'eternitat fos així.

Eren els morts d'allò que algun dia havien sigut, i dia rere dia, en aquell racó del fons del mar, s'hi penjava un cartell on s'hi anunciava un recital; deia així: "Cada nit, poesia per existir a càrrec de Fernando Pessoa, Rainier Maria Rilke, José Martí, Mahmud Darwish, Antonio Machado, Joan Salvat-Papasseit, Emily Dickinson, Rosalia de Castro, Dante Aligheri, Charles Baudelaire, Wolfang Goethe i Arthur Rimbaud."

Encetaven la vetllada exclamant -Que la mort segueixi vivint!, i cada vers que recitaven es convertia en una bombolla de vida a la superfície del mar dels vius.

Dolça introducció al kaos

Encén la música i fes que s'impregni per tots els racons de l'habitació, dins cada espai buit entre tecla i tecla d'aquest ordinador amb el que escrius; la banda sonora d'aquell exili ocupa més de vuit gigues però té cabuda dins aquest text. Vols recordar les cançons d'aquella aventura que parlaven de tot menys d'apocalipsi. Les melodies es succeïen les unes a les altres igual que els arbres del paisatge idènticament cromàtic, on el Canigó mai va deixar de ser un far que irradiava llum a tots els graus possibles a la rodona, de nord a sud, d'est a oest, en un mar dividit en dos damunt els mapes però unit dins la llengua. Fugir aquell diumenge de març al matí camí de França va servir, precisament, per adonar-te'n que existia un país de butxaca assassinat i del qual no sabies pràcticament res però en coneixies el botxí. Tu cavalcaves sense parar conduint un Renault Mégane pels mateixos camins que setanta anys enrere havien fet milers de refugiats del feixisme. Vuit-cents anys més tard que cavallers com Ramon Muntaner hi escriguessin una Crònica. Vint i dos segles després que Anníbal desnodrís tots els cargols d'aquells prats amb les seves passes. La guerra, però, duia el remor d'una batalla de paraules i sagetes d'amor, de cartografia inexistent, de mapes il.legibles que permetien que cada passa endavant fos una sorpresa inesperada. Per primer cop, Salses era molt més que una paraula dins una cançó d'Inadaptats i Perpinyà molt més que la ciutat on hi juga un equip de rugbi que duu els colors de la senyera. Tot era inesperat perquè el futur no existia. Quilòmetre a quilòmetre erets més lluny de casa i més a prop del kaos; de les carreteres sense direcció, de les senyals de trànsit sense sentit , dels castells medievals sense trobadors ni princeses i dels pobles anònims on vas escriure-hi el teu nom. Veremaves el temps gotim a gotim per desitjar que tot fos lent. Apuja el volum i torna a aturar el moment en el segon i mig que tardava aquella càmara rèflex a fotografiar un carrer amb porticons de colors, un banc amb una frase escrita amb quatre monosílabs, un núvol de fum d'herba enlairant-se àvidament cap al cel i unes ulleres de sol reflectint el doble de dos ulls; la banda sonora et torna a xuclar els sentits i recordes que d'ençà d'aleshores tot és un solo de guitarra elèctrica que no acaba mai i que la vida és un monòleg interior sense pautes on tant fa qui sigui Joyce i tant fa si hi ha signes de puntuació o no, on tant fa quantes síl.labes tinguin uns versos separats per una barra vertical diagonal o tant fa si la rima és variada o no; mentre s'embafaven els vidres d'una finestra al compàs de les gotes de suor del teu cos tatuat de petons, vas adonar-te'n que erets el contingut damunt el continent i que l'amor també pot ser llibertat.

Ara la música sona més forta que mai. Va esclatar la revolta i el kaos és el cel on incendies cada dia fogueres per poder il.luminar les estrelles.

P(r)oètica mallorquina II

El veuran elevant-se, de nou, cap el cel. Faran com nosaltres aquella nit de desfeta, pujaran un a un tots els esglaons d'un hostal rònec i amb olor de fotografies de color sèpia i arribaran sense adonar-se a dalt de tot, on una porta gairebé oberta els deixarà colar a la terrassa. Potser seran com nosaltres, o segurament no. Només ells sabran quines son les sorpreses que hauran trobat, com si dels caramels de Hamsel&Grettel es tractés, sota les llambordes del casc antic de la ciutat, a les cantonades plenes de cadires de bars plegades i arrepenjades a les parets o al cul de tots els gots on hauran brindat maleïnt alguna cosa més que la memòria de Felip Quint; només ells sabran quants dies hauran volgut pinzellar-se la nit i l'ànima a una taverna on cada minut és un fresc policromàtic diferent, però nosaltres, de ben segur, ara i aquí, sabem dibuixar els seus rostres al trepitjar per primer cop el terrat d'aquell hostal. El buscaran i el trobaran surant encara més amunt, allà on acaba la ciutat i s'eleva el Castell de Bellver on dormia les seves nits Jaume II, allà on el Port es fa borrós i l'aigua del mar s'enllagrimeix per plorar mil onades horitzó enllà. Seran al punt més alt i voldran anar encara més amunt, allà on no es sentin petits davant la immensitat d'una ciutat als peus. Com a nosaltres, la Seu els enlluernarà els ulls i notaran la seva bellesa ben endins, com clavant-los totes les agulles de la façana de llevant a la pell, però només ells sabran si la lluna els brinda plenitud per il.luminar-los en la nit com un focus de 10.000 watts. Tot serà silenci, ja que tant si és passat com si és present voldran assaborir als llavis la sensació de volar. Hi seran tots, no hi faltarà ningú. Seguiran amb l'ull clava't damunt seu mentre veuen com s'apropa, dut a braços pel vent com si el destí el bufés cap a ells. Serà aleshores quan tornaran a cridar i a posar-se les mans a la boca per amagar-se la sorpresa, quan tractaran de no moure les cadires per tal de no desvetllar res, ni l'oratge que tenen de cara, quan es miraran els uns als altres amb la sensació que malgrat no dir-se cap d'ells Julita, tots, com nosaltres aleshores, no són hostes d'aquest món. Tremolosos, el veuran apropar-se, tímidament, silenciosament, encara de color taronja, arrugat i rodó. No serà el Sol, sinó un globus inflat amb ogixen de qui sap quant fa, tintat amb lletres escrites amb rotulador verd i amb dotze noms escrits a la banda contrària on encara s'hi llegirà un text. Una veu, la d'algú d'ells o la de tots, s'esglaiarà al trobar rebregat per terra un full amb encara més lletres formant paraules, i un altre cop una veu, o la d'algú d'ells, ho llegirà tot junt:

"Som ulls veient llunes màgiques,
bategades rítmiques.

Esperem de debò
i sens recança, perdre'ns
fent l'amor atentament,
sentint que enyorarem.

Atrapem-nos junts,
noves experiències reveladores,
intenses llampegades."

Ja no el veuran elevar-se perquè el tindran a les mans i seran ells qui surin a un cel de rajoles enmig de Palma, ferits per les lletres -o lletraferits- i assaborint segon a segon les paraules escrites per algú com ells que els haurà transportat a un altre temps i un altre món sense necessitat de fer res més que llegir un paper formiguejat de grafies.
No existiran els calendaris ni els rellotges. Seran el que vulguin ser. Seran ells, o qui sap, potser serem nosaltres.

P(r)oètica mallorquina

(Encara t'has llevat amb el cap ple de núvols, però aquí, avui, la tempesta ha salpat de dins tots els racons del teu cos cap al cel. Segurament per això plou sense parar rere els porticons de la finestra. Durant uns quants dies tot ha estat a l'inrevés, i has estat tu qui s'ha hidratat de moments fugaços, de glops de temps que t'han embriagat de forma incesant, consant; un glop rere altre per fer més especial el glop de després com un aquelarre d'experiències i sensacions inoblidables sense pausa ni cesura ni cadenes ni comes per aturar l'aire que li manca a una oració llarga com aquesta. Potser, com va dir algú, la pluja ho neteja tot i és l'única capaç de desprendre't d'aquesta ressaca que t'ha deixat els llavis salats, com la mar, com la llengua; deies que la primavera és el més semblant a la revolució i amb l'hivern renascut tu segueixes tenint set de tot el que has viscut, de sol i de brisa marina als peus d'una catedral gòtica i d'ulleres de sol fent d'antifaç per uns ulls que ho vesteixen tot de poesia i de pantalons curts a les cames per passejar per carrers hinòspits amb noms dignes de la Crònica de Desclot i tintats amb façanes de color groc i taronja i blau cel i amb persianes verdes o granes dignes de postal i de passes sense treva tot volant elevat dels llambordins per aferrar l'horitzó des d'on suren globus amb paraules escrites al damunt. La primavera s'ha arronsat i qui sap quan tornarà a treure el cap, però Palma, prosaica o poètica, ja és un parèntesi que ha mudat del present simple al pretèrit imperfet.)
I ara torna a ser demà.

Rèquiem

Més enllà de la finestra avui només veies l'elegia d'un cel gris sense color o d'uns pardals damunt les branques rígids com la por al futur. Sense sol, el dia volia plorar les llàgrimes que s'han rovellat entre la cendra d'un volcà. Davant teu, un home llegia un diari on a la portada s'hi lamentava la mort d'en Samarach; que si avui enterrament amb honors d'estat o que si ell va ser l'artífex que Barcelona sigui avui dia tal i com és. I tu seguies mirant per la finestra convençut que escoltessis el que escoltessis als auriculars del teu iPod, totes les cançons et semblarien un rèquiem definitiu, un adéu sense després, una esperança desfeta com la dignitat històrica del país on et fan viure. Volies trobar més enllà dels vidres bruts del vagó L403C d'aquell Ferrocarril algun símptoma de màgia, algun camp amb arbres fruiters o algun venedor de roses vingut del Pakistán, però havies oblidat que avui no era Sant Jordi i si volies comprar roses potser seria més adequat un ram de cards. Per primer cop a la vida enyoraves el Sol, a qui sempre has detestat; mai has desitjat feroçment els seus raigs ultraviolats ni t'ha agradat revolcar-te per la gespa o la sorra per tastar-lo a la pell, però dençà de fa un temps has après a estimar-lo com a metàfora de la vida, com a símbol de pervivència i com a batec incansable que et permet respirar. De sobte però, com per sorpresa, un grup de pàrvuls ha pujat al tren i d'entre ells, una nena d'escassos cinc anys t'ha assenyalat el seient buit del teu costat i s'ha apropat fins a seure-hi; el paisatge de la finestra ha esdevingut un enterrament a segon pla i t'has apropat a ella per preguntar-li el seu nom. Al respondre't, t'has quedat perplex i li has respost que els noms que comencen i acaben amb la mateixa lletra son els més bonics del món, però ella, en comptes de somriure, ha assenyalat el paisatge i entristint-se t'ha dit que plovia. Ha estat aleshores quan ho has entès tot i has recordat que el més semblant a una revolució és la primavera.

Història sentimental d'Espanya

Tu no estudies dret a la Pompeu, però tens ulls i cap per adonar-te'n que allò que t'explicaven quan erets petit anomenat justícia no té gaire semblança amb la Justícia que s'escriu amb majúscula i fa olor de ranci, d'habitació tancada durant anys on el sol no hi penetra i on les rates s'amunteguen cruspint-se el poc menjar que troben. Com un conte digne del Vaixell de Vapor, la mestra, a Primària, et feia estudiar de memòria un dels principis bàsics de l'Estat que tu empollaves per casa mentre jugaves a pilota: "la justícia és igual per tothom", repeties una vegada rere altre, però ja fa anys que vas adonar-te que les coses justes potser no existiran mai, que aquella cantarella amb la que aconseguies bona nota a Socials no era res més que una mentida més i que segurament, igual que allò, poques coses de les que t'havien fet creure eren veritat. Confiaves en tres poders que imaginaves com un canelobre amb tres braços on encendre-hi tres espelmes; anaves agafat de la mà del teu pare als col.legis electorals cada quatre anys i tenies la sensació que aquell full blanc que et deixava tirar dins una urna, realment, serviria d'alguna cosa. I ara te n'adones que s'han apagat les espelmes. Que aquell tal poder legislatiu està format per una colla d'encorbatats que discuteixen amb el nas ple de farlopa mentre negocien quantes comissions es quedarà cadascun d'ells per tal d'engreixar-se la butxaca, que aquell tal poder executiu es basa en la figura d'un monarca que duu el cognom d'un genocida i que per si fos poc va ser educat per un dictador i que, a més, el tal poder judicial, aquell que sense dir res, com el vent, semblava ser el més eficient de tots tres, està ple d'irregularitats i tribunals amb noms molt diferents però que en el fons serveixen pel mateix: dictar sentències surrealistes dignes d'una història de Dalí mentre fan creure a la societat que ells tenen la bara de la justícia. I tu no goses entendre com pot ser que el mateix jutge que permet deixar viure tranquilament al sofà de casa seva a algú que ha estafat mils de milions a una institució pública com el Palau de la Música sigui el mateix que envia tres anys a la presó a un ciutadà pel sol fet d'haver propiciat un cop de puny a un Mosso d'Esquadra. O potser, pensant-ho més calmadament, si que aconsegueixes entendre-ho, ja que amb els anys te n'has adonat que realment, com diuen els guiris, Spain is different, tant, que aquest és l'Estat on després d'una dictadura de quaranta anys, els màxims dirigents del règim no son empresonats ni penjats d'una soga a les places dels pobles, sinó que funden un partit nou i es presenten a les eleccions com si res hagués passat. O, per si no fos poc, aquest és el país on suspenen de sou i feina a un jutge que, sortint del camí, es proposa estudiar i jutjar els crims comesos durant dita dictadura, estudiada a l'escola a partir dels disset anys i anomenada franquisme. Per això, malgrat no estudiar dret a la Pompeu, tens la veritable sensació que lleis amunt o lleis avall, codis penals aquí o codis penals allà, tot no és res més que piles i piles i piles de maons per amagar la carronya i la merda que s'amaga a sota, a l'escorça d'un país que setanta anys després d'haver afusellat al president d'una comunitat autònoma del propi país mai s'ha dignat a demanar perdó. Com en aquell novel.la de Marías, te n'adones que vius al país on la gent no ha volgut saber-ho però ha sabut, i és precisament aquesta constant por a enfrontar-se al passat la que origina tot aquest tuf irrespirable, i clar, el més fàcil és marxar corrents per potes, fer com qui sent ploure i passar pàgina com intentant no recordar que de totes les històries de la Història, sens dubte, la més trista és la d'Espanya.

La sang taca tant que embruta la pau, i la balança de la Justícia mai pesarà equilibrada com la fina línia de l'horitzó mentre d'una banda pengin sempre molts més caps que de l'altre.

Dosi

Tot l'enyor d'avui perquè demà no és res i Papasseit no és aquí per acompanyar-te i el futur no existeix si no la veus ni la sents ni la notes a prop teu donan-te la mà amb que et palpeja com confian-te un secret o acarician-te la llengua com el vent que pentina les fulles d'aquest carrer ple de pols i de rètols on hi veus escrit el seu nom malgrat no ser-hi i d'ombres de nans de jardí amb rialla als llavis que t'encenen per buscar el seu somriure que no trobes més enllà del teu record o del fons d'una copa de Moritz sense gas de tantes hores com fa que intentes adormir la teva llengua perquè calli i no digui res ni pensi res ni vulgui res per evitar que llepi cola al dors d'un paper d'arròs i la busquis a tots els carrers o als bars els caixers i a les parades del mercat plenes de berbers o a la carretera on el cotxe se't cala cada dos per tres o fins i tot al cor de les muntanyes quan tenint-les als teus peus la busques però no la veus i rimes la infinitud amb forma d'un horitzó de sal que et regala una ratlla llarga que no pots esnifar perquè en el fons no és real i sols és part d'una il.lusió com totes les que et crees tu per tal de veure-la arreu i sentir-la real a tots els cantons del teu cos ja sigui el nas els ulls les dents les mans la pell el coll i a les pàgines dels llibres que sense ella no pots llegir o a les cançons que escoltes per no sentir cap altre cosa que el teu neguit per veure-la aquí o als post-its penjats al suro de la teva paret que t'enlluernen com l'incenci del teu cos amb la seva droga dins.

Incendie

Tu algun dia també havies volgut ser una paraula, moure't per la vida com si caiguessis amb trineu per les corves de la seva forma, dins ella, de lletra en lletra teixint a cada pas un significat cada cop més ampli. De fet, sempre has volgut ser-ho. Sempre has somiat amb paraules que no desapareixessin mai d'enlloc, ni d'un país on gairebé no tinguessin vigència, ni d'uns carrers on a batzegades lentes, amb reg gota a gota, s'escampessin com un ruixat de tempesta entre aquells qui les coneguessin. Has volgut ser poesia perquè hi ha vegades en que la poesia té més poder que el Sol per descriure la pròpia realitat; imagina't: veus una torre de l'Edat Mitjana, puges amunt, esglaó rere esglaó en una escala de cargol de fa molts i molts segles, arribes dalt i avistes allà, al fons, el cim del Canigó, encara cobert de neu, abraçant una infinitud de terra segrestada. I penses en Verdaguer, ja que ell, la seva paraula, et remou l'ànima per dir-te que lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot dels Pirineus se bada. Per això has volgut ser la paraula cantada pels trobadors medievals, alguna estrofa de qualsevol cançó on hi sortís un senyal dirigit a una amada, el senyal definitiu que, amb forma dels teus ulls o amb carícia de les teves mans, fes saber a la persona que volguessis que t'apassionaria compartir un escamot d'amor; una cançó on tu series com un cavaller, prendries les ciutats, travessaries els ponts, venceries enemics a les torres de guàrdia i salvaries princeses de totes les presons. Però duus una cuirassa que es fon com foc si et disparen sagetes d'amor, ja que tu no ets cavaller i malgrat imaginar-te als peus de Carcassona escoltant Cerverí de Girona, a les mans només hi tens roses. I somnis, molts somnis. Precisament has volgut deixar de ser aquesta paraula per passar a ser-ne una altra, per donar vida i batec a il.lusions de paper mullat amb sucre que t'imaginaves quan tenies setze anys i fer-les realitat. Sempre ho has volgut. I de sobte, com un espasme, ser una paraula rere altre, com desitjant ser-les totes de cop, desordenades i desacomplexades, revolucionàries davant la vergonya de no mirar-se les unes a les altres i dir-se excentricitats, ja que com un petó amb llengua dins l'orella o com un coixí apretat amb força durant un orgasme s'aparallerien com si dues mans les escrivissin a una velocitat que petés radars d'autopista. I, com l'esperança dels exiliats davant un horitzó, es crearien capítols llargs i eterns, tot el que havies somiat seria realitat i et veuries reflexa't, com al vidre d'unes ulleres de sol: la vida et semblaria un compte enrere amb segons i mil.lèssimes i series aquell vers d'Ausiàs March on la mar bull com cassola en forn, ja que no series fum sinó foc groguenc.

Per això algun dia havies volgut ser una paraula, per cremar-les totes i quedar-te sols amb síl.labes. Per viure amb monosílabs com cel, Sol, tot o res, com junts, món, mar o foc. Per poder-li dir, amb tan sols dos sílabes, la conjunció més màgica que existís. Amb tu.