Imaginació impura

Imagina't un dia normal, com qualsevol altre, dels que et lleves amb murga sense ganes d'abandonar els llençols i et rentes les dents miran-te el mirall amb la ment fixada a anys llum del teu lavabo. Et situes? Bé, doncs seguim. Imagina que baixes al carrer i hi ha una cua quilomètrica al quiosc de davant de casa, i a l'altre, i també a la papereria del costat del forn i observa la repartidora de l'ADN atabalada com mai perquè la gent li pren els diaris de les mans a l'entrada de la boca del metro. Imagina que davant cada botiga d'electrodomèstics hi ha persones i més persones apilotonades mirant què hi diuen als catorze televisors que tenen a l'aparador. Imagina't a tothom caminant amb un transistor, amb els auriculars a les orelles, amb les ràdios dels cotxes amb el volum al màxim. Imagina tot això i situa't. Et preguntaràs què carai passa, perquè tothom va com boig buscant informació a la premsa, per quin coi de motiu, de sobte, la gent mira estupefacta l'altra gent i els indigents criden enmig dels semàfors alçant amb la mà un cartró de vi mentre diuen jo ja ho deia. Apropa't a la repartidora de diaris, encen-te el ràdio del mòbil o entra a un Sony Gallery i segueix atentament l'especial informatiu on no paren de sortir imatges dels darrers cinquanta anys d'Història. Intenta copsar-ho tot malgrat t'hagis acabat de llevar. Pregunta-li al dependent de camisa groga i cabell enclanxinat què ha passat. Pá fliparlo, et respondrà. Torna a fixar-te en què diu la televisió i intenta assimilar les seves paraules, les del típic president dels Estats Units d'edat avançada i cabell blanc que surt a les pel.lícules de diumenge a la tarda i que no sap com argumentar la seva dimissió irrebocable: "- Marxo perquè no mereixo ser qui sóc. Perquè no vull representar tot el que hi ha darrere del meu país. Marxo perquè sóc un home honest i no puc suportar més llevar-me cada dia sabent que la meva feina és enganyar a la gent. Marxo perquè aquest país mai no ha estat a la Lluna, ni mai ha rebut un atac terrorista per part dels islàmics l'11 de setembre de 2001; aquell dia el Secretari d'Estat del govern americà va esmorzar amb Ossama Bin Laden. Marxo perquè la C.I.A. va contractar per tal de sembrar el pànic el jove musulmà que va intentar fer explosionar un avió el dia de Nadal. Marxo perquè a Boston van patentar la vacuna contra el sida i jo mateix vaig ser amenaçat de mort per empreses farmacèutiques si donava el vist-i-blau de posar-la al mercat. Marxo per això i per tot el que comporta. Perquè quan era petit i m'explicaven qui era Déu, em deien que era la fe i el respecte; després em vaig adonar que Déu no existia i que sols era un invent de l'Església per mantenir controlada la societat, per això vaig deixar de creure-hi, i com jo, tants altres. Per això marxo, perquè jo i els meus antecessors hem construït la nova fe, el nou dogma, allò que ens permetés fer de Déu sense ser-ho. Necessitàvem tenir controlada la població i l'única forma d'aconseguir-ho era mitjançant la por; no teníem cap altra sortida que aquesta, però he decidit dir prou. Sé que tot el que he dit pot canviar de dalt a baix els llibres d'Història de l'última meitat del segle. Sé que alguns no em creuran, però creguint-me: en tot el que dic hi rau la veritat, per això marxo. Hem creat l'imperi de la por i la mentida per evitar l'anarquia i fins aquí he decidit arribar. Potser el món que he ajudat a crear mai em perdonarà, per això demano disculpes a tota la gent a qui aquest matí hagi ferit el sentiments i crido a tots els caps d'Estat mundials a que facin el mateix que jo als seus respectius països. Marxo per això, perquè vull deixar d'observar com es mou la gent com un ramat d'ovelles atemorida de tot el que els rodeja al voltant, i jo no sóc un pastor sinó una persona. Per això marxo, per fer un bé a la humanitat."

Imagina-t'ho. Imagina't que aquest dia fos realitat. Imagina't que tot això fos veritat.

Doncs ara fes una cosa millor: no et creguis res del que t'envolta i així t'evitaràs sorpreses.

Feu-hi un cop d'ull!

Us ho diu el propi Vicent Andrés Estellés: feu-hi un cop d'ull!

Hem tardat vora dos anys a fer-ne una, però ha estat el nostre regal de reis i a més ha vingut acompanyada amb l'estrena de l'espectacle "Ací em pariren i ací estic", així que ens fa moltíssima il.lusió que d'una vegada per totes AraÉsDemà tingui pàgina web.

www.araesdema.com

Propòsit d'any nou

Aquí moren les paraules del 2009.
Amb la solitud de París i el fred de Berlín, sense la llum de València ni la pau de Formentera; amb la bellesa de la Côte d'Azur i l'standby constant dels carrers de Nimega. Aqui moren les darreres paraules, sí, però la vagoneta no s'atura, els raïls, brillants de porqueria, enlluernen fins l'horitzó. I de res serveix haver plorat i haver rigut sis vegades. De res serveix haver traçat l'amor amb la mà d'algú altre.

Encara queda camí, això no s'acaba; la d'ara només és una atracció més del parc temàtic.
Ells et diran que lluitis per un tros de carn. Tu nega't a fer-ho. Escriu.

L'home és un llop pels homes

http://www.tv3.cat/videos/2100259

Verset de Nadal

Quan jo n'era petitet
recitava sempre un vers;
dret, damunt el tamboret,
llegia sense papers.
A taula encara dinaven
mentre deia fum, fum, fum;
ells bevien i fumaven,
jo, cantava per costum.
Em miraven, com dos nines,
les àvies que van ser aquí;
jo els escric, trinxat a tires,
per dir-lis que són amb mi.
A l'escola m'ensenyaven
al nen Jesuset lloar,
però a cap lloc mai m'explicaven
l'ofici de recitar.
Així doncs, passats els anys,
ha fugit l'estel fugaç;
no sé dir ja ni bobanys,
sols ser plorar amb antifaç.
I a la taula de Nadal
som tot just tres i no res;
però vinguts del Penedès,
regressats del seu final,
crido el seu retorn astral
per escriure'ls-hi aquest vers.

Postal de diumenge

Seixanta cinquena vegada que escrius paraules davant aquest full blanc per tal que la resta del món les llegeixi damunt un fons negre. Per això avui no existeix fotografia, perquè encara no han caigut volves i la millor postal de dumenge son les mil paraules que avui no valen més que una imatge. Ja fa temps que vas adonar-te que els diumenges no servien per anar a missa, com et deien quan erets petit, sinó que servien, més aviat, per buscar la mateixa pau individual que acabes trobant en els desperars sense hora, sense res i sense remei, en les capbussades a banda i banda d'aquest llit de matrimoni immens on no hi ha ningú més que tu i en els dinars precalentats amb mitja taula parada per un quart d'hora d'àpat. I més en dies com avui, amb tardes de cançons d'Antonio Vega, Adrà Puntí o Aute trobades a la caixa dels records, d'asseure's davant la finestra a la vora d'una estufa i contemplar la vida: al carrer cada minut que passa s'hi veu una persona menys, l'aigua acamulada a la font del jardí és un mar de cristall immovil i el termòmetre encèn el guionet que hi ha a l'esquerra dels números per primera vegada l'any. El cel, indecís, no sap com es llevarà demà, però tu somies amb un matí blanc, d'aquells que entelen el vidre de baf glaçat i que fan sortir al carrer amb la joia infantil dels nens quan obren regals. Però com bé dius, això són somnis, i la realitat són els carrers desèrtics i aquesta casa buida plena del calor de la calefacció que ressona pels radiadors de les estances on hi fas vida, és a dir, totes les habitacions menys la seva. Allà, on dormia ella, encara hi perdura -damunt la tauleta de nit- la teva fotografia de quan erets petit vestit amb la samarreta Meyba del Barça; l'abisme entre la vida i la mort es redueix al que existeix entre l'escalfor i el fred, i aquella foto irradia de calor tota la cambra. D'ella en surten les paraules i sensacions que voldries explicarli avui, en una tarda com aquesta, quan li diries que malgrat semblar impossible, hi ha hagun uns jugadors capaços de fer més del que van fer Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón. I ella et diria que com el Kubala no ha tornat a haver-ni mai més cap igual, que ja ho deia el Serrat. I tu li diries que quan fossis avi, com ella, també li diries al teu nét que com el Messi no n'ha tornat a haver cap més igual, i que igual que ella amb aquelles cinc copes, tu mai oblidaries els crits, els gols, els partits i les abraçades que t'han regalat el Barça de les sis copes. Tens la sensació d'estar escrivint una conversa amb l'eternitat per explicar la història d'un equip etern, i penses que d'una vegada per totes podries explicar a la teva àvia que per fi hem deixat d'estar a un pam de la glòria per ser-hi plenament del tot.

I això et fa pensar en la felicitat i en la teva vida de 65' en cada paraula d'aquest seixanta cinquè text.

I aquesta és la teva postal de diumenge.

Retorns inesperats

No feia ni un dia que havies tornat de Berlín i el teu cap, el coordinador de futbol sala de l'A.E.Casp, et va demanar si podies anar a fer d'entrenador al partit que l'endemà jugava l'aleví A, és a dir, els teus nens. Sí, els de l'any passat i els de l'altre, els teus, els que protagonitzen l'únic video que tens penjat al perfil d'aquest bloc i aquells amb qui vas guanyar la lliga de Promoció fa dues temporades i amb qui vas aconseguir el sots-campionat de la lliga de Preferent l'any passat havent perdut únicament un partit de divuit disputats: el definitiu, la final; la teva Hongria del 54' o la teva Holanda del 74'. Tu t'ho vas pensar durant uns minuts i vas reflexionar sobre si era positiu o negatiu tornar-te a colar dins la vida de tots ells després de tants mesos, després que tan difícil així estat per tu passar pàgina i oblidar el millor equip que mai has tingut entre mans. I precisament per això, perquè tenies ganes de dir-lis tot allò que no vas tenir temps de dir entre tantes llàgrimes i plors després d'haver perdut la final, vas acceptar el repte. A més, al partit també vindria l''Adrià, l'altra meitat d'aquella arquitectura d'una il.lusió. I així va ser. Dos dies després d'haver aterrat d'un viatge que t'ha deixat girat del revés et trobaves altre cop donant la xerrada tècnica prèvia al partit davant seu, com si res hagués canviat i tot fos com va ser durant dos anys. No els vas parlar del passat, sinó del futur, d'allò que han esdevingut, no per tu, sinó per ells. D'allò que tenen a les mans: la possibilitat de desafiar al destí i aconseguir aquest any, amb treball i constància, allò que l'any passat se'ls hi va escapar de les mans en una segona part per oblidar el dia del partit més important de les seves vides. I amb tot, divendres van sortir a jugar sentint-se un any més joves, un any més menuts. I tot va anar com recordaves: golejada d'escàndol, joc talentós, cap pilota donada per perduda i solidaritat entre uns i altres.
Al finalitzar el partit, però, van ser ells qui et van donar la sorpresa més inesperada que podies esperar. Et van preguntar si sabies perquè havien guanyat. Tu els vas respondre que ho havien fet perquè aquest any tenien un gran entrenador amb qui treballaven com mai. I ells et van dir que no, que allà, divendres, amb l'Adrià i tu a la banqueta, havien guanyat per un altre motiu. I de sobte, per sorpresa, es van arremangar una màniga del braç dret per ensenyar-te que s'hi havien dibuixat, amb rotulador, una V de victòria idèntica a la que tu els hi vas dibuixar aquella vegada que perdíeu a la mitja part dels quarts de finals de fases i no et quedaven més arguments per donar-los forces i creure en ells.

I emocionat, els hi vas dir que no se l'esborressin mai, ja que allò els permetria no oblidar tot allò que durant dues temporades l'Adrià i tu els hi vau intentar transmetre: l'emoció per viure cada partit com si d'un somni es tractés.

Berlinejar

El pitjor dels viatges és que te n'adones d'ells quan ja s'han acabat, quan obres de nou la porta de casa i veus que a les mans no hi tens una targeta magnètica sinó les claus de tota la vida que obren el pany de sempre i quan t'asseus davant l'ordinador per escriure una crònica marcada pel retorn esdevingut. I què es pot escriure quan vas a dormir posan-te el despertador per anar a la universitat i recordes que no fa ni divuit hores t'has llevat a més de 2000 quilòmetres d'aquí? Doncs segurament caldrà que tanquis els ulls per veure davant teu, de nou, la finestra en forma de postal amb un cel grisós i baix i un teatre de recent construcció situat en una plaça amb nom de revolucionaria; Berlín és la ciutat més barata d'Europa, on sopes per tres euros, beus un litre de cervesa per poc menys de cinc, compres samarretes per dos i mig i viatges durant tot un dia amb metro o tren per escassos quatre. Enmig de tants números i economia pseudo-proletària, però, el sol és l'element més car que existeix, tant, que et vas quedar sense xatarra fent-li treure el cap un parell d'hores. Saps de sobres que la boira i la pluja fina insistent t'ha amarat durant els últims quatre dies, ja que fins i tot trobes a faltar el fred berlinès dins la Barcelona dels quinze graus en amunt i penses que els teus guants i la teva bufanda hauran d'esperar setmanes o potser mesos per tornar a sortir a passejar com has passejat aquests dies amb ells; de la foscor al color i de la timidesa a l'extravagància en escassos metres de diferència, caminant pels amplíssims carrers d'una ciutat de cartró pedra construïda partint de zero fa menys de seixanta anys. I és ara quan notes el xiuxiueig de l'aigua de l'Spree a la confluència amb Friedrichstrasse quan anaves de nit camí de Tacheles, quan escoltes el silenci del mateix Olympiastadion que durant les Olimpíades del 36' va aplaudir a un atleta negre com Jessie Owens, quan olores l'herba que vas comprar-li a un holandès de l'hotel i que vas fumar-te a una espècie de centre social okupat anomenat Cassiopeia i que abans era una estació de ferrocarril o quan et veus jugant, amb tot el respecte del món, a cuit i amagar amb els del Pla -com quan éreu petits a Cal Fàbregues-, però aquesta vegada amagant-vos entre els blocs que formen l'immens memorial a l'Holocaust; si alguna cosa té Berlín és aquesta, la possibilitat de perdre's, ja sigui en el temps i en l'espai.

Passar en menys de quatre parades de metro de Moscou a Nova York, de blocs de pisos idèntics ebris de monotomia i orfes de cultura i oci a carrers engarlanats amb llums de Nadal, gratacels il.luminats i botigues a banda i banda, de gent vestida igual que a les fotos de fa vint anys dels nostres pares a elegants empresaris amb BlackBerry i joves artistes emprenedors amb el cabell pintat de rosa, d'un camp de concentració nazi per reprimir jueus a una presó de màxima seguretat de l'RDA per reprimir activistes, de la Gestapo a la Stasi, de 1982 a 2025.
Dues cares d'una única moneda. Saber que entre el blanc i el negre existeix Berlín.

Això és berlinejar.

Fi d'un malson

Arriba un dia en que et lleves al matí, pels volts de les dotze, i encens l'ordinador amb por, temerós del que en breus instants apareixerà a la pantalla. Aquest dia és l'endemà d'haver fet l'exàmen teòric de cotxe. T'apareix la pantalla inicial de Windows i et fa respecte cliclar damunt la icona del navegador i buscar al google 'resultado exámen teórico dgt'. Però ho fas. T'atreveixes. Aquella nit passada has somiat de tot. Que suspenies amb quatre errors, que aprovaves sense haver errat res, que havies oblidat firmar al full d'exàmen i et deien que no era vàlida la teva prova, etc. El dia abans no havies parat de comentar amb tothom com t'havia anat, impregnan-te del discurs futbolístic pur i dur, aquell de "no vull fer declaracions fins que no haguem guanyat la copa, però tenim tots els números per ser campions". Doncs el mateix vas fer tu. A tothom li deies que no t'havia anat malament, que és una forma cautelosa de dir que t'havia anat bé, que aviam si d'una vegada per totes podies deixar d'anar a aquell vestigi espanyolista tret d'una pel.lícula del No-do anomenat La Campana que tant mal rotllo t'ha transmès sempre i que et mories de ganes de dir que aquest malson per fi s'ha acabat. Doncs sí, ara ja ho pots dir ben alt i cridant tant com vulguis: avui ha mort l'única lluita que havies abandonat a la teva vida, l'etern malson que una vegada rere altre es repetia, fen-te creure que era impossible obrir la pàgina de la DGT i veure-hi una altra cosa que no fos NO APTO. Doncs sí. I vols escriure un SÍ amb majúscules perquè avui el NO ha marxat i tu l'has tirotejat a trets perquè no torni. Avui has tancat amb pany i clau un dels períodes més foscos de la teva vida i t'has tret de l'esquena aquella espina que pensaves que era impossible d'extirpar.

Avui ja tens mig canret de conduir al sac. Avui ja tens mitja L. L'altra meitat te la fumaràs abans que hagis acabat aquesta frase.

Els primers freds

Era un divendres laborable normal i corrent per la majoria de mortals, però per tu era una mica més especial. El despertador, tot-hi així, et va sonar a les 07.15h com un martell estrident que es clavava dins el teu cap; ella t'havia demanat que et canviessis aquella alarma fastigosa que obligava a llevar-se d'un bot al llit per una de més suau, com una cançó de Menaix a trua, i tu vas fer-li cas. Vas canviar-la, tot va sonar més suau, sí, però al primer toc vas prémer la tecla que l'endarreria cinc minuts més per tal de poder seguir fent l'orni dins el llit durant aquells tres-cents segons que aquell matí van semblar-te tres-cents paradisos. Vas obrir els ulls perdut dins aquells llençols desconeguts que ja t'havien començat a ser familiars, mort de son i amb la mateixa galvana de quan et sona el despertador a les 07.15h per anar a la universtitat. Aquell matí, però, tot era diferent. Vas posar els peus damunt aquell terra gelat i encara ple de bocins de sorra, buscant les xancletes que mai vas trobar, obrint la finestra del menjador de bat a bat perquè hi entrés la claror de primera hora i despertant-la amb pessigolles rere les costelles. La nit anterior ho havies deixat tot llest: la motxilla amb la roba plegada a dins i els plats rentats damunt el màrmol de la cuina; no vas fer res més que esmorzar quatre galetes que t'havies comprat el dia abans al cal Rafaelet, preparar-te al seu costat uns entrepans de nocilla per berenar aquella tarda i rentar-te les dents per última vegada amb aigua salada. Després d'això, res més. El silenci dels comiats i el cantar d'uns pardals que escoltaries per darrera vegada al mateix temps que la nit blavosa s'anava esmunyint dins el cel per cedir-li pas al sol. Eren ja tres quarts de vuit quan vas cloure aquella porta, quan junts vau tancar amb pany i clau el niu del vostre amor. D'allà al port us separaven uns escassos deu quilòmetres que, al ritme d'aquell ciclomotor de marca italiana, tardaríeu quinze minuts a fer. La moto estava absolutament molla malgrat que durant la nit no hagués plogut. Penses que mai sabràs quina tempertura marcava aquell matí al termòmetre, però tampoc mai oblidaràs el fred que vas passar conduint a 70 per hora amb un casc sense visera i sense guants durant aquella recta de sis quilòmetres que separava Es Caló i Sant Ferran; tu no paraves de dir-li, amb la veu tremolosa pel vent, que t'abracés tan fort com pogués, i que mirés a la dreta, que es fixés en com el sol s'anava aixecant al fons de l'horitzó. I conduies amb una sola mà perquè l'altra la tenies ocupada assenyalant amb el dit aquell veler que es divisava al fons del mar, o aquelles cabres que a l'altra banda de la carretera pasturaven en ramat, o les persones que corrien pel voral de la carretera amb dessuadora de caputxa i els auriculars de l'mp3 a les orelles. Ho assenyalaves tot perquè tot et semblava rotundament magnífic en aquell matí de divendres: a Sant Ferran vas parar la moto per agafar de la motxilla una jaqueta de més mentre els bars apujaven les persianes i un parell o tres de nens sortien de casa malhumorats amb cara de pocs amics camí de l'escola. I tu seguies conduint recta amunt camí del port, accelerant cada vegada més lentament per por a deixar escapar de forma massa ràpida aquell instant, aquell matí atípic en que vas descobrir com s'engendrava el dia a Formentera, aquell aleteig traduït en 49 centímetres cúbics i aquella aurora voreal convertida en l'escalfor dels primers freds gràcies a la claror dels primers rajos de sol arribats Mediterrani enllà.

L'enemic blanc

Gràcies a Joan Padrós per fundar fa més d'un segle el Reial Madrid.
Gràcies, per tant, a Joan Gamper per haver fundat tres anys abans el nostre Barça amb els colors del seu estimat Basilea.
Gràcies a Paulino Alcántara per foradar la xarxa de la porteria del Camp del Carrer Indústria en un partit de 1929 contra el Madrid i haver-nos fet entendre que aquí tenim al.lèrgia al color blanc.
Gràcies a Platko per salvar mil gols en aquella final de Copa a Santander i inspirar en cada aturada un vers d'Alberti.
Gràcies a Samitier per ensenyar-nos que les llagostes sabien fer gols, però sobretot, gràcies per haver descobert un refugiat polític de l'Europa de l'Est que la tocava com ningú i es feia dir Kubala.
Gràcies, doncs, a en "Laszi" per fer el millor futbol que mai a la història s'hagi vist a Can Barça i haver obligat a construir el Camp Nou de tant petit que s'havia quedat el vell camp de Les Corts.
Gràcies a Cèsar per marcar un gol a la final de la Copa Llatina contra l'Sporting de Lisboa l'any 1952 al Santiago Bernabéu.
Gràcies a l'inventor dels pals quadrats de Berna per fer-nos perdre aquella primera final de la Copa d'Europa; una derrota del present és la lluita pel futur.
Gràcies a Franco per robar-nos a Di Stefano i obligar-nos a fer una travessa pel desert de catorze anys sense guanyar una Lliga.
Gràcies a Miguel Reina per no aturar-se aquella rematada acrobàtica de Cruyff, que posaria punt i final a l'agonia retornant la Lliga al Camp Nou al costat de Sotil, Asensi o Reixach en aquella tarda gloriosa al Molinón.
Gràcies a Basilea per existir i per ser el bressol de la primera gran final de la història culé.
Gràcies a l'LFP per inventar l'efímera Copa de la Lliga i permetre'ns veure com Maradona trencava la cintura de Juan José en aquella finalíssima al Bernabéu.
Gràcies a Urruti per aturar el penal a Valladolid.
Gràcies a l'Steatua per guanyar-nos a Sevilla i fer-nos plorar per seguir lluitant.
Gràcies a Meyba per el.laborar una samarreta taronja que mai ningú oblidarà i gràcies a Katanec, Vialli i Lombardo per obrir aquella barrera i permetre a Koeman marcar el gol més important de tots els temps a Wembley.
Gràcies a Romàrio per ensenyar-nos que una cua de vaca és molt més que una extremitat animal.
Gràcies a Atenes i el Milan per fer-nos baixar del cel.
Gràcies a Ronaldo per fer-nos vibrar en un any que ningú oblidarà malgrat no guanyar la Lliga.
Gràcies a Figo per fer-nos entendre que potser la Bíblia va ser un best-seller de ficció però Judes un personatge de carn i ossos.

Gràcies a Rivaldo per demostrar-nos que marcar de xilena el gol de la victòria a l'últim minut de partit no ha de ser sempre una pel.lícula de ficció.
Gràcies a Ronaldinho per fer-nos tornar a somriure.
Gràcies a Larsson per assistir a Eto'o i Belletti en els dos gols que, com dos petons, ens van enamorar amb el Barça en aquella nit a París.
Gràcies a Iniesta per fer-nos creure en els miracles i gràcies al mes de maig per existir i permetre la Primavera de Praga, el Maig del 68' i el maig del Triplet.

Però sobretot, gràcies al meu avi per haver-me explicat totes aquestes coses i per haver-me transmès un sentiment que viurà amb mi i en nosaltres per sempre més. Va ser ell qui algun dia m'ho va dir: si el Madrid no existís ens l'hauríem d'inventar.

De fonètica

Se'm fonen les paraules
que es confonen dins el llit
com fonemes extraviats
disparats amb un fonèvol
per un fonedor suïcida
fonedís d'ell mateix
que és al pou d'una fonera
fonellant-se els cinc sentits
mentre bufoneja el plor
telefonejant al silenci
per dir un epifonema
en una antífona així.

Història poètica del punk

Notícia d'un naixement:

Ens plau informar-vos que demà és 20 de novembre; 20-N pels amics, sí. Fa més de mig segle, tal dia com aquest, moria Bonaventura Durruti a mans del feixisme, a Madrid. Malauradament, el seu principal assassí moriria molts vint de novembre més tard, el del 1975. Però resituem-nos en el temps: divendres 20 de novembre, any 2009, Martorell. Recordant dues morts d'infaust record neix la llum d'entre la foscor. La veu i la música d'entre el silenci. La vida d'entre la mort. Així, com un llir entre cards, parafrasejant Ausiàs March. O més ben dit, com tres llirs amb nom i cognoms: Pere Miró, Martí Riba i Pep Antoni Roig. Dues guitarres i una veu, com en aquella cançó de l'Ovidi.

Així doncs, si voleu, aquests tres estudiants de Filologia catalana a la UAB us convidem a assistir amb nosaltres al part d'aquest projecte engendrat, no pas per l'esperit sant, sinó per l'Anna Victor. I com no podria ser d'una altra manera, l'esdeveniment serà al Centre social La Vila de Martorell. Allà, demà, bramarem per primer cop recitant les cançons que mai s'han recitat per donar vida a la música amb la que hem nascut; com un llir entre cards, la poesia brotarà de les lletres d'Inadaptats, La Polla records, Cicatriz, Opció K-95, Obrint Pas, La banda trapera del río, Skalariak, Revolta 21 i un llarg etcètera.
Pot semblar una temeritat; ho és. Pot semblar una bogeria; també l'és. Però, digueu: a cas el punk o la música combativa no ha tenyit els moments més bojos, arriscats i furtius de la nostra vida? Doncs aquest és el nostre honest i modest homenatge.

La poesia és la música si aquesta última parlés, per això demà neixerà Llirs entre cards; no serà a una establia ni tampoc sabem si al cel hi espurnejarà un estel fugaç, però tranquils, no demanem encens ni mirra.

Només demanem que ens hi acompanyeu!

La primera frase del dia

Avui te n'has adonat que a vegades dones massa poca importància a la primera frase del dia, a aquell primer raig de veu que articules després d'haver passat la nit. N'hi ha que us desperteu quan a casa encara dormen o al contrari, quan a casa no hi ningú més que tu, i ja se sap, la solitud no és amiga de l'oratòria a no ser que de bogeries parlem i, sincerament, a quarts de vuit del matí poques bogeries son viables. Per això hi ha dies en que poden passar minuts i fins i tot hores abans no parles amb ningú, abans no et comuniques verbalment amb cap altre persona al món. Surts de casa, pagues a l'autobús fent passar una targeta per un visor, t'esperes sol a l'andana de qualsevol estació escoltant l'mp3 i fins que no arribes a classe, després de més d'una hora i mitja despert, no dius "-bon dia!" a ningú. Enrere queden aquells mesos de juliol en que els primers a coneixe't la veu de cada matí eren un exèrcit de nens que entre plors, crits i somriures esperaven ansiosos que els expliquessis el conte de bon dia; ara, com a molt, demanes el compte al bar del costat de casa després d'haver gastat per primer cop la veu demanan-te un cafè amb gel. I de tot això sense sentit te n'adones avui després d'haver-te llevat sense dir ni mú als de casa, d'haver baixat al bar i haver-lo trobat tancat i, amb la veu segrestada dins la boca, haver arribat a les barreres de control automàtiques de l'estació del metro i haver-te trobat -encara sense temps de procedir a passar la T-50/30 per baixar a l'andana i adonar-te que aquella porta estava inoperativa-, amb una dona que, vestida amb una jaqueta color carn digne dels anys setanta i amb una veu típiquíssima d'actriu de doblatge de sèries americanes dels anys seixanta de TV3 , t'ha dit: "-No funciona."
I tu, a quarts de vuit passats del matí, has aterrat a la vida i has gastat el primer llamp de veu per dir-li "-Com tot, senyora, com tot."

La màgia d'un nom

Fullejes el diari a primera hora del matí dins qualsevol vagó del ferrocarril mentre el sol, al Vallès, encara no s'ha atrevit a treure el cap. Avui és dijous i amb l'Avui regalen el suplement Cultura pels creients politeistes de l'art. Encara adormit, de sobte una notícia et sacceja la son: el capità del Rubin Kazan ha batejat la seva filla, nascuda fa un parell de dies, amb el nom de Barcelona. La llegeixes, et quedes durant uns instants clava't al seient del vagó amb els ulls abrillantats i penses en la preciositat del fet de regalar a una filla el nom de la ciutat on has guanyat el partit més important de la teva vida. I el més important de la història del teu club (i el més important de la història dels milers d'aficionats que aquell dimarts, a molts sota zero, van celebrar que el seu modestíssim equip havia vençut al millor equip d'Europa guanyant al millor estadi d'Europa.)

I penses en el futbol com a excusa de l'amor. I el sol apareix rere el mont del Tibidabo i t'encega els ulls per dir-te bon dia.

Veles e vents

Et lleves un diumenge al matí sense saber encara si és ahir, avui o demà i només recordes que has somiat amb huracans que assetjaven el teu subconscient. La ràdio del despertador se't confon amb el xiuxiueig profund del vent que espetega a la finestra; brinquen i ballen els porticons, ara amunt, ara avall, dibuixant ombres i clarianes amb el sol que es dibuixa a batzegades a la teva paret. Surts de casa i de lluny observes una vella amb un mocador al cap que no para de mirar enlaire per por a que un arbre li caigui al damunt. A la plaça, el rètol de Pisos en venda de l'edifici recent construït del davant seu a un banc com si d'una persona més es tractés, i mentre ho observes, converteixes el teu caminar en una ferma lluita contra l'enemic invisible; avances contracorrent de tot camí del bar, entre contenidors girats del revés i fulles d'arbre caduques volant com orenetes al cel. I com sempre que fa vent, te n'adones que tu no fas camins dubtosos per la mar, ja que aquí la mar és el carrer de casa teva que observes des de la porta del bar on t'has près el cafè amb gel de bon migdia; camines baixada avall amb el cos encorbat endavant per poder avançar i per dins vas pensant en mestral i ponent, ja que contra d'ells has d'armar-te mentre xaloc i llevant els veuen subvenir, amb llurs amics gregal i migjorn. I tu també fas humils precs al vent tramuntanal per demanar-li que en el seu bufar sigui parcial i que, siusplau, tots cinc et deixin complir el teu retorn.

I mentre arribes a casa penses en Ausiàs March i la lluita de la vida per l'amor comparada amb el combat entre l'individu i la natura. I t'atures a escriure aquesta actualització per dir que avui no ens farien falta gaires vaixells per arribar a qualsevol horitzó, ja que el vent ens permetria pujar dalt de tot de qualsevol campanar i llençar mils de poemes a l'aire que planejarien molt lluny terra, cel i mar enllà. I tu que desitjaries volar amb ells.

AraÉs el que vulgueu

Perquè encara no l'havia penjat al bloc. Perquè avui m'he llevat sense saber si era ahir, avui o demà. Perquè, senzillament, en aquest reportatge prenen protagonisme dues de les tres coses que més m'apassionen al món.
Espero que us agradi la Petita pàtria; aquell matí hi van ploure versos.

Un altre Kop fins a la mort

Quants anys tenies la primera vegada que vas anar al Castanyada rock? Ja ni ho recordes. Quinze, setze, disset potser. Tant és. Recordes que aquells finals d'octubre al Poliesportiu el Prat eren com un ritual al qual mai volies faltar; nits d'alcohol i marihuana sense control, de crits i salts embogits al ritme de la música i de mirades que buscaven resposta als ulls d'algú a qui regalaves amor el dia del seu aniversari. De tot allò ja en fa massa temps, ho saps bé, però dissabte passat, de sobte, vas tornar a sentir-te com l'adolescent que potser encara ets. I va ser allà, al mateix lloc d'aleshores; el mateix pavellò, les mateixes paradetes del rotllo, els mateixos que busquen en la música una excusa per trencar una ampolla de Xibeca i voler-la estampar al cap d'algú, etc. Hi ha coses que potser mai no canvien, realment, i de moltes altres, l'efervescència juvenil n'és una d'elles. I dius efervescència per resumir en una paraula milers de sensacions que dissabte vas tornar a sentir. Mirar a l'escenari i veure-hi un plafó on s'hi llegia que Sols el poble salva el poble. I veure'l a ell cantant després de tants i tants anys imaginant com devia ser haver anat a un concert de Kop. I deixar-te endur per la situació, demanar-te una cervesa, i dos, i tres, i liarte'n un, i dos, i tres, i no tenir vergonya de tornar a saltar per cantar, cridant, cada estrofa de les cançons més ben parides que mai s'han fet a aquest país. I emocionar-te a l'adonar-te'n que després de tant temps, entre tornada i tornada de "No te rindas", ja no fa falta cridar JuanRa, resiste. Això i mil coses més potser serien un breu resum del que dissabte vas sentir. Sí. Acabar de nou un concert amb la samarreta amarada de suor. Sí. I malgrat tenir la sensació que aquest cop l'amor se't mor igual que la sorra de la platja entre les mans, anar-te'n a dormir confiant, com aleshores, en les petites revolucions.