Sense dosi

Escric aquestes línies però ja no ets aquí per llegir-les i ni tan sols el teu perfum m'inspira paraula rere paraula com quan em bufaves el clatell. Et busco entre els rostres coneguts d'un concert de punk al teatre d'un bar de poble i no t'hi trobo enlloc, ni entre l'escletxa de realitat que em separa dels solos de guitarra ni entre el fred que m'atonyina ebri del caliu dels teus braços. Et recordo a l'altra banda del coixí quan cada nit em poso al llit i escolto les campanes de la Petita pàtria que tu ja no em xiules a cau d'orella, entre els llençols que han perdut la teva fragància de tants dies com fa que ja no hi ets. T'imagino entre els versos de qualsevol llibre de poemes però ja no ets amb mi per escoltar-los i entre grafia i grafia s'eixampla un silenci claustrofòbic que em priva d'aire per recitar. Camino pels carrers de Madrid, per les cantonades on vam seure aquella nit de juny en que sols vaig tenir la teva companyia i ja no puc tararejar amb tu aquella cançó del Sabina que parla d'on habita l'oblit. Agafo qualsevol tren a l'estació de Sant Sadurní i ja no ets allà fent-me oblidar l'espera per culpa d'un retard. Torno de Gràcia cap a casa agafant Pare Claret a Bailén i ja no em dones la mà com quan tenia disset anys i amb menys d'un quart d'hora ens plantàvem de Plaça del Sol al llit mentre creuàvem els carrers pel mig de la cruïlla, saltant-nos els semàfors malgrat estiguessin en verd. Escolto alguna cançó d'Inadaptats, tanco els ulls, m'apujo el volum però ja no ets aquí per enlairar-te amb mi fins al cel i la soledat m'encadena al plor d'una adolescència traspassada. Et miro a les fotos on somriure era natural i el record d'aquella nit a Amsterdam es desfigura com un quadre rònec i groguenc que no és res més que un adornament a la paret. Et recordo rumb a la Facultat pel caminet de terra i ja no ets amb mi per badallar junts mentre surt el sol. Em grato els pantalons i et trobo com les cendres del foc que algun dia va cremar a les butxaques d'uns texans que fa mesos i mesos que em van quedar petits. M'emborratxo a glops de cervesa a la barra del Poli però ja mai hi ets tu sota tots els fanals de camí cap a casa. Et recordo quan més sol em sento i la teva absència, adormida i flàcida dins els cendrers, em crida que és un record inesborrable, que ets un tresor preciós, com la sardina. I l'olivada. I l'esqueixada. I t'escric sense tenir-te convertin-te en una hipèrbole perquè el futur no sigui un punt i final.

Sí, sóc jo, l'amant que t'estima sense desitjar-te.

De Madrid al cel

Encara que no dugui a la glòria la Puerta de Alcalá, tu la travesses per primer cop a la vida amb cotxe, resseguint la rotonda de la plaça, deixant damunt l'asfalt la marca circular de la trajectòria del vehicle com dibuixant un cercle a l'inrevés, un retorn d'allà on vas venir. T'atures al semàfor en vermell de davant la Cibeles i quan salta a verd poses primera i arrenques el primer de tots Castellana amunt, avançant sense cap altre vehicle als carrils paral.lels i recordant, amb el carrer desèrtic, aquella seqüència d'Abre los ojos on Madrid restava inhabitada; no ets cap personatge de ficció de l'Amenábar, però prement l'accelerador direcció el barri de Chamberí tens la sensació que tot al voltant teu s'alenteix i es deforma i amb les mans al volant recordes la primera vegada que vas posar els peus a aquesta ciutat de la qual només sabies odiar un equip de futbol i de la qual des d'aleshores, ja fa més de cinc anys, sols en resten records per totes bandes com serpentines penjades a les faroles dels carrers. Sense haver mostrat atenció a la carretera, com quan vas del Pla a Vilafranca sense pensar ja que per inèrcia saps on cal girar i on no, arribes a l'aparcament de zona blava i te n'adones que és Madrid qui t'ha agafat de la mà per guiar-te de forma inconscient; astorat, després de més d'un mes sense trobar mètrica a aquesta vida sense rima, sense saber omplir de paraules els espais buits de l'existència i sense ser capaç de vèncer el síndrome de Bartleby que t'havia arrelat fins al moll dels ossos, trobes altre cop poesia als moviments banals del dia a dia com poden ser, senzillament, agafar un cotxe i fer un trajecte de deu minuts fins a l'aparcament.

Sense adonar-te'n, després d'un mes tornes a fer bategar aquest encefalograma com quan amb disset anys vas vomitar un poema sense mètrica a la Plaza Santa Ana davant l'estàtua de Lorca. O quan amb dinou vas escriure una carta d'amor llarguíssima des de l'habitació d'una pensió a la Plaza Mayor on vas compartir un llit de matrimoni amb la solitud. O quan amb vint-i-un vas escriure un missatge amb mètrica a l'esborrany del teu mòbil demanant perdó a qui dormia esquena amb esquena amb tu.

Les mans tornen a suar prosa i gràcies a Madrid has pogut tornar a refugiar-te al cel.

Estimat lector/a que llegeixes aquestes ratlles,

Tant si estàs davant una pantalla amb el teclat recolzat sobre una taula plena de papers, bolígrafs, sucs de pinya acabats i horaris de rodalies renfe com si estàs llegint aquestes paraules a través d'una pantalla d'ordinador portàtil -d'aquelles que si les mous es veu més clara o més fosca la pantalla- des de qualsevol indret recòndit com pugui ser un vagó de l'AVE camí de Madrid, el sofà d'una casa ocupada o una taula del Bar Poliesportiu on t'han xivat la contrasenya del wifi, m'agradaria dirigir-me a tu de forma directa, com en una conversa, mudant la segona persona que en forma de mirall sempre parla dins aquest bloc per parlar-te, avui, cara a cara. De fet, com descobriràs al final d'aquest text, això no és res més que palla i més palla per tal de fer possible un joc, un experiment, un repte; però d'això en parlarem després. No m'agradaria tenir amb tu una conversa banal i avorrida com les que es tenen als ascensors, així que no et preguntaré què tal tot ni t'afirmaré, estranyat, que quin temps més estrany que fa, eh? No. Si llegeixes això, ara que ja caminem més o menys per la desena línia del text, voldrà dir que tu i jo podem parlar de moltíssimes més coses, que més enllà de llegir això avui, tu, possiblement, siguis un lector freqüent d'aquest cub tancat deixat anar de la mà de Déu dins la xarxa anomenat Encefalograma en vers; potser pots començar a intuir de què tracta el repte, però per no ser del tot explícit encara, deixa'm seguir dien-te que jo també penso que el fet d'haver crescut al mateix temps que durant el gran boom de la blogosfera ha fet possible que milions de persones que en un altre període de la història no haguessin escrit mai ara ho facin, i malgrat el Sr. Blogspot doni corda a cretins i babaus com jo que creiem que som algú pel sol fet de tenir un redactat correcte, jo vull agrair-te que tu, des de la figura de lector/a, t'endinsis en l'art de llegir asseien-te davant d'una pantalla com aquesta, amb un fons negre i lletres blanques com les estrelles al cel en una nit d'estiu.

Ara que ja has llegit tot el primer paràgraf em veig amb la capacitat d'afirmar que no ets un d'aquells lectors/es que es limiten a llegir les primeres línies d'un text, i per tant, entre nosaltres -gairebé com un secret- et demano que contribueixis en aquest experiment amb un gest que em faria més il.lusió que cap altra cosa; t'explico, jo no sóc gaire de regals, de fet, per aniversaris, reis o nadal mai en demano de forma expressa, però si avui em preguntessin quin regal m'agradaria tenir, jo respondria que m'encataria que aquelles persones que de tant en tant reserveu cinc minuts de la vostra vida a voltar per aquí, és a dir, als qui sovint feu bategar el vostre cor amb un encefalograma en vers, em regalessin vint-i-dos comentaris, és a dir, un comentari cada una, i m'hi escriguessin allò que els donés la gana escriure, ni que fos senzillament un "Hola, passava per aquí!"

Ara ja puc callar; el vostre comentari serà una espelma de llum que no voldré apagar.

El primer dia

Les velles ja voltaven pels carrers després d'haver caminat fins al cementiri com feien tots els dies del món d'ençà que s'havien quedat vídues. Les persinanes de Cal Carnisser o el forn encara restaven abaixades mentre a dins des de feia hores hi treballaven; homes sense samarreta suant com conills fent el pa i conills recent degollats que ja només suarien quan algú els cuinés al forn. En recordes perfectament la fresca de bon matí, aquella que es barreja amb una humitat que sols s'olora durant aquelles hores del dia, quan no existeixen insectes, ni gossos que lladren ni cotxes de policia buscant joves amb marihuana a les butxaques. Tothom t'havia dit que seria dur, sobretot el primer dia, però tu sabies que aquell dia, per primer cop, anaves a treballar fent el que tots els de la teva família havien fet -de ben segur- en algun moment de la seva vida. El pagès us havia citat a un quart de nou, puntuals, al garatge de casa seva. No vas fer tard, com sempre. Era el teu primer dia de treball i malgrat tenir quinze anys, malgrat no tenir ni un pèl a la barba o malgrat haver de demanar diners a ton pare fins i tot per fer una Coca-cola, aquell dia, per fi, et senties una mica més home.

Un disc de Nirvana i els rínxols negres d'una princesa t'havien fet arribar tan endins el rock que després d'haver après quatre acords vas decidir que volies comprar-te una guitarra elèctrica, per això vas posar-te a treballar; els pares no te la volien comprar i l'àvia, que te la pagava encantada, et va explicar que arriba un dia a la vida en que cal suar per aconseguir allò que vols. I tu vas decidir suar. Aquell dia de setembre va ser el primer cop que algú que no fos un professor et va donar ordres, però allà no calia aprovar cap examen; senzillament calia collir tants grapats de raïm d'un cep com poguessis intentant tallar-te la menor quantitat de dits possible i sobretot, calia oblidar-se que les aranyes piquen o que la calor tenia més força que tu. El sol, persistent, era un focus de milions de watts que mai s'apagava i tu, sense rellotge de canell, vas aprendre a saber quina hora era únicament alçant el cap, mirant el cel i observant el moviment del sol. Homes grans xerraven durant hores i més hores de pagesia, parlant del xarel.lo i el macabeu com si fossin els davanters centres del millor equip del món i tu, campió de la ignorància, els escoltaves de la forma més avorrida que mai has escoltat, recordan-te segon rere segon que tot allò acabaria valent la pena i que, en el fons, la verema durava quinze dies i ja en quedava un menys per plegar i cobrar, pensant com un proletari sense saber què volia dir proletariat.

Han passat els anys i repapiejant com un vell recordes això perquè avui, d'una manera o altra, has tornat a viure el mateix que aleshores. El temps ha passat, els pèls a la barba ja comencen a ser una realitat més que contrastada i malgrat que ton pare encara et pagui Coca-coles avui has tornat a viure el que significa començar a treballar després de vacances. Les velles segueixen anant i venint del cementiri dia rere dia, però els adolescents ja no van a casa cap pagès a demanar-li si podrien anar a collir raïm per ell amb cara de bons minyons. Ells ja no somien en suar per pagar-se els somnis perquè els tenen regalats, tu treballes per pagar-te la gasolina d'un cotxe, l'assegurança d'un ciclomotor o els bitllets d'avió d'un viatge que sols existeix als núvols del futur i la guitarra que vas comprar-te a una botiga estranya del Carrer Tallers està plena de pols a l'habitació dels mals endreços fent companyia a milions de partícules de pols perquè vas decidir canviar-la pels llibres de poesia.

El que més et dol de tot plegat és que si penses en el futur te n'adones que algun dia, potser no gaire llunyà, repetiràs any rere any aquest ritual de començar-ho tot de nou, però senzillament aleshores ho faràs per pagar-te les lletres de la hipoteca d'un pis o per tornar els diners d'un crèdit al banc. I a la llarga, algun dia, tot tindrà tan poc sentit que treballaràs per poder pagar un pla de pensions o una assegurança de vida.

I ja no voldràs mirar tan sovint al cel per veure el moviment del sol, ja que voldràs retenir el present, fugaç com un llamp, i desitjar poder treballar molts anys més per tardar el màxim a ser visitat al cementiri.

Restart

Ara que se t'esmolen entre els dits els olors i els impulsos de la natura que ha florit, te n'adones que ha tornat el temps marcit de la decadència, de llevar-te als matins cobert amb els llençols fins dalt i les cames encongides per tal d'engolir el fred i d'obrir els porticons de la finestra i no trobar-hi el sol encegan-te els ulls recent llevats. A la Petita Pàtria encara no desfilen, vençudes, les fulles caduques de la tardor, però és inevitable l'avanç feroç d'una brisa que espanta qualsevol pista viva d'un estiu moribund; no s'escolta cap sirena que anunciï de forma estrident un bombardeig, però els carrers desèrtics respiren orfes, enyorant la xafarderia de quatre velles que surten a prendre la fresca o l'enèrgica aventura de la canalla jugant a cuit i amagar. L'aigua de la piscina es mou mansa i tranquila, gairebé com un mirall, davant l'absència de banyistes, i tu, assegut a una gandula respirant una calma digne del Carib, mates una mosca que caminava lenta, cercant el sol inexistent, damunt la pàgina 73 d'un llibre d'Enrique Vila-Matas sobre suïcidis literaris. Potser és cert, doncs, que un any més ha tornat, com un huracà que ningú desitja, la petita calma de setembre que amaga un tifó descontrolat ple d'examens de setembre, pre-temporades de futbol sala, despertadors activats a una hora concreta i un enyor abismal per l'estiu que s'acaba i potser no has viscut.

Certament, quan l'enxeneta aixeca el braç en el darrer castell de la Diada i Sant Fèlix entra a la Plaça refugiant-se fins l'any següent, els dies amarats de calor s'enterren pel seu propi pes i te n'adones que si la primavera era el més semblant a una revolució, el setembre és el més semblant a l'endemà d'un Cop d'Estat. I la vida, sense desitjar-ho, passa pàgina i enceta una nova ruta; un ascens o un descens, recíproc com el rastre d'un avió al fons del cel.

"Propietats de la pena", primer videoclip d'AraÉsDemà

AraÉsDemà - Propietats de la pena from Pep Antoni Roig on Vimeo.

Quilòmetres en plural

Palpa'm
la mirada,
que sense tu no hi veig.

Llepa'm
les carícies,
que vull saber que hi ets.

Olora'm
els petons,
que de tu en vull molts més.

Escolta'm
la suor,
que o t'esnifo o bec.

Mira'm
el que et dic,
que o amb tu o no sóc res.

(Parèntesi)

Batec número cent. Arribar fins aquí ja deu haver estat molt més del que mai t'haguessis pogut imaginar, i ara, per uns dies, te'n vas de tot i de tothom, oblides qui ets per mudar-te en algú nou i tornar-ho a viure tot com si el món estigués encara per desembalar. El futur és un signe d'interrogació, un vidre entelat que no deixa veure l'exterior o un full en blanc que espera ser escrit; el passat una anàfora dolcíssima de bogeria. Per això l'únic desig és que passi el que passi, sigui el que sigui, quan tornis tot pugui seguir sent exactament igual que fins ara. O millor.

Fins aviat.

Proètica de la Petita Pàtria

No t'enganyis. Tu també algun dia, potser com avui, t'has llevat amb el cap a qui sap on i la boca dissecada. La persiana, no del tot tancada, deixa entreveure el sol que abans de posar-te dins el llit, fa escasses hores, era sols claror; ara espetega per tota l'habitació com focus de molts watts mentre et recargoles amunt i avall pel llit recordant la nit d'ahir. Els ulls vermells davant el mirall i la roba d'ahir escampada pel terra són molt més que un detall insignificant: són purament un símbol, les cicatrius d'una ferida amb forma de petó o d'amnèsia temporal. Vols recordar-ho tot, punt per punt, per tornar a assaborir l'alcohol que ara et corre per la sang en forma de seqüela o el fum que vas calar per la boca i ara es dispersa, com un núvol, dins els teus pulmons on plou. Reviu-ho tot, doncs. Obres el telèfon mòbil i observes el darrer missatge que vas enviar ahir a la nit -si és que se'n pot dir nit, si és que se'n pot dir missatge-, i com per art de màgia, ho tornes a palpar tot amb la punta dels dits -o dels genolls-: com en aquella cançó de Piperrak, no saps ni on vius ni saps quina hora és, però ahir vas veure sortir altre cop el sol i se't va mostrar rogenc com una moneda de sang. Sense música, ni barra ni caseta groga de Schweppes, la plaça torna a ser una catifa de ciment estampada de gots buits com poncelles en un prat de girasols i tu tens la pell esborronada per la fressa del matí que gela el record calorós del foc d'una nit. Ara, aquí, assegut davant la pantalla de l'ordinador després d'haver dinat, tot es veu amb una perspectiva molt més serena i clara, però ahir -o avui-, allà -o aquí-, la Petita pàtria dormia cansada després del combat més pletòric de l'any i tu no sabies reconèixer més enllà de les bombolles surant dins el got de gintònic. Per això vas preferir el silenci abans que dir-ho tot de cop, com un espasme o com un crit davant l'abisme desbordat de sinceritat.

Ara saps que tot és ara, però ahir, mentre el cel era d'aquell blau a mig camí entre el blanc i el negre, tu no sabies si era de dia o era de nit; la Festa Major respirava l'última alenada, sols t'acompanyava un vers de Ferrater i l'única certesa era que fos on fos, dormís on dormís, ella tenia la pell mig de sol, mig de lluna.

A les fosques

No enterris aquí les esperances. Segurament només desitges que l'últim bocí de bandera cremada t'enlluerni, ja que aquella serà l'única llum; que sigui quin sigui el seu color, mirant-la fixament observis com es torna cendra un fil minúscul que amaga una gran mentida. Sí. Potser tot torna a ser extraordinàriament relatiu, i al contrari de sempre, ara voldries mirar-t'ho més enllà de la vitrina i no ser una part més de la festa. De la farsa. I et converteixes, doncs, en un espectador il.lustre del circ on qui paga és el que actua i qui no paga és escopit; hi ha cranis estovats per la radiació de la televisió, veus polièdriques vomitant hipocresia i rates que tot s'ho mengen vigilant que els malabaristes no s'escapin fent tombarelles del cercle tancat. Per això potser no val la pena dir res, ja que tot el que hagis de dir segurament no il.lumini; la prosa és la branca d'un arbre de nadal amb les llumetes foses, la poesia un castell en ruïnes dalt un turó on sols s'hi arriba caminant, i tot, a vegades, és gris com un cel blau cap al tard amb dues gavines sobrevolant la brutícia i un fanal amb la llum apagada.

Punt i a part

I ara de sobte ho ets tot quan l'única certesa és que ets ningú. Ets el llamp que trenca el silenci dels núvols per udolar com un llop la pluja que tot ho amara. Ets el primer acord, un do, un re o un sol, que rasca el backliner del teu grup preferit abans del seu concert de comiat davant deu mil persones que esperen atònites l'últim crit abans de l'adéu. Ets l'espurna de l'endoll que encén sense voler la cortina d'una casa segons abans que esclati el foc i tot cremi agonitzant. Ets el tint, el primer de tots, on es suca el pinzell per mesclar damunt una paleta els colors que pintaran, qui sap, una obra mestra. Ets el primer fly del primer coffeshop del primer dia d'estada al primer viatge a Amsterdam d'un adolescent. Ets el primer missatge de mòbil escrit a la noia rossa d'ulls verdgairebémarrò que un dia, sense saber ni qui erets, et va donar el seu número i a qui vols dir tantes coses que et mossegues la llengua mentre et tremolen els dits. Ets el primer raig de sol que trenca la claror grisa del crepuscle un matí i desperta la rosada damunt el turó de pa sucat amb oli que es veu des de la teva habitació. Ets la primera cervesa, havent sopat, el dissabte d'empalmada a la Festa Major del teu poble. Ets la primera passa damunt el desert de pedres del Cap de Barbaria d'algú que observa el mar damunt aquell precipici per primer cop a Formentera. Ets el primer propòsit de cap d'any. Ets la primera lectura d'un poema que per primer cop arriba al cor d'un descregut de la poesia. Ets els nervis i la il.lusió del primer dia de classe a un institut nou. Ets la primera lletra -sigui vocal o consonant, com tu vulguis-, que tria l'escriptor per iniciar el primer capítol de la seva nova novel.la. Ets el primer floc de neu que cau damunt els cims del Canigó i espurneja, sols per avisar, damunt la pedra que ben aviat es vestirà de blanc. Ets la primera pàgina del diari un dia després d'una revolució. Ets el primer somriure després de qualsevol plor.

Ets el present armat fins a les dents per dilapidar els cucs d'ahir i convertir-los en papallones.

Nit de Sant Joan

No hi ha foc ni tampoc màgia.

Cap flama és el vestigi del passat.

Saltar damunt la foguera seria com caure al buit.

La música és un destorb per apreciar el silenci.

Tens la pòlvora mullada i no implosiona dins teu.

T'has menjat la part de lluna que la impedeix ser plena.

L'has vomitat tota sencera a la cantonada del costat.

Els petards han tret el son als gossos, gats i pardals.

Els petards han adormit a l'espècie dominant.

Tot camina moribund però això no és Venècia.

Cala't foc a les artèries, doncs.

Punxa't dos grams de solitud, doncs.

Deixa volar el cos, doncs.

Fes caure els peus, doncs.

Cau.

Caus.








Reneix fet una espurna de màgia
i amarat d'un(A)(noia).

Teoria i pràctica del renaixement

Diu que demà comences examens i tens la sensació que potser aquí es tanca un cicle de pau que va començar allà dalt de tot un dilluns al matí assolellat i gèlid però acalorat dins el teu cos fràgil davant el vent d'aquella alçada abismal on engabiat com un ocell volaves des del bell mig de la ciutat com tenint el paradís als peus després d'haver ascendit cinc-cents esglaons per l'interior d'una torre medieval on cada passa endavant era una bala directa al front de tots els maldecaps que t'havien tallat les ales durant els dies o mesos que s'enterraven en aquell precís instant per donar pas a un nou gènesi amarat del mateix renaixement que s'olorava per tots els carrers i que s'observava per totes les parets o que s'endevinava rere els teus ulls cansats deleitosos per passar pàgina al passat i iniciar aquest cicle nou del qual t'has emborratxat durant els útlims quatre mesos on tot potser ha canviat tant que allò que ara omple els buits allà dalt era un enigma i el carro que et fa volar no era més que una il.lusió per això dia rere dia t'embafes d'aquella vista i de la seva brisa i de tots els records d'aquells carrers antics i de la companyia que et va fer ser feliç durant menys de tres dies i amb qui vas oblidar de forma ben recíproca els examens completats per realçar el vol i convertir Florència en l'engendrament d'un somni cosit en vers que perviurà per sempre com un plor d'enyor sense comes.

Bilbao bidaia

Saps de sobres que mai oblidaràs la primera vegada que vas anar al País Basc, i ho saps, sobretot, per què vas intentar que ells tampoc oblidessin mai el seu primer viatge d'equip.

Si algun record d'entre tots els que has viscut et perdurarà per sempre, però, serà el d'aquella nit de dissabte a l'habitació 408 de l'Hostal Bilbao Aterpetxea, mentre a fora plovia i les gotes d'aigua t'havien obligat a suspendre l'activitat de nit. Allà dins, entre aquelles quatre parets, es van aglutinar tots divuit miran-te als ulls amb els seus ulls encara cansats dels tres partits disputats aquella tarda contra equips de Gijón, Durango o Bilbao, i tu, reclamant silenci, amb la veu ronca, els vas explicar que durant mitja hora se n'adonessin que a alguna banda hi havia nens, com ells, que mai havien pogut jugar a futbol perquè mai havien tingut temps per fer-ho, que sempre havien hagut de treballar durant tot el dia per poder menjar un trist plat d'arròs o per poder comprar un jersei als seus germans per tal que no tinguessin fred a l'hivern. Els vas explicar que aquests nens potser no tenien pare i mare, ja que segurament havien mort a alguna guerra, o d'alguna malaltia greu, o senzillament havien nascut orfes. Els explicar que aquests nens, com ells, amb dos orelles, dos ulls, un nas i una boca com ells mateixos, mai havien sabut llegir ni escriure, que mai havien pogut volar amb en Harry Potter o que mai havien pogut riure amb en Bart Simpson o en Doraemon degut a que es passaven divuit hores diàries treballant a un taller, cosint, per exemple, pilotes de futbol-sala com les que feien servir ells als partits disputats aquella mateixa tarda als Jesuïtes Loyola-Indautxu de Bilbao. Els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin marcat un gol, si mai s'haguessin vestit una samarreta amb un dorsal a l'esquena per jugar un partit o si mai haguessin tingut un entrenador que els expliqués com trepitjar una pilota. Però sobretot, els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin tingut un pare o una mare que els hagués eixugat el cul quan eren petits, que els hagués tapat amb una manta quan tinguessin fred o que els hagués omplert l'habitació de regals el dia del seu aniversari.

Els vas preguntar com es sentirien si cap vegada algú els hagués dit t'estimo, i tots van mirar-te amb uns ulls humits de tendresa.

Astorats pel que els havies explicat, els vas demanar que s'aixequessin, vas obrir la finestra de l'habitació i vas demanar-lis que s'apropessin a tu, a la finestra, i observessin el que tenien davant seu: una ciutat màgica on havíeu tardat gairebé deu hores a arribar. Bilbao havia estat la seva Ítaca. Els vas senyalar amb el dit de la mà la Ría i els vas explicar que allà sota, allà mateix, durant anys i panys molts pares van deixar-se el cos i l'ànima treballant als Alts forns per aconseguir un plat a taula pels seus fills. Els vas senyalar amb el dit el Museu Guggenheim i els vas comentar que algun dia, qui sap quan, ells també es farien una foto per penjar-la al facebook davant aquell edifici que semblava fet de paper de plata. Els vas assenyalar, malgrat no es veiés, el Casco viejo, i els vas explicar que allà les parets parlaven de tanta història que duien al damunt i de tantes frases que tenien pintades a les parets. Als peus de l'hostal, ressorgint per damunt de tot, els vas dir que es fixessin en San Mamés i els vas explicar que a aquell estadi on l'endemà anirien a veure un partit de juvenils entre l'Athletic Club i el Deportivo en deien La Catedral, ja que allà, a Bilbao, l'única religió que existia no creia en Déu sinó en un equip de futbol. I tu, emocionat, vas dir-lis que l'any passat a València, després que el Barça guanyés 4-1 a l'Athletic, havies dit amén.

Per acabar, després de tot, els vas demanar que se n'adonessin de la sort que tenien de ser allà dins, entre aquelles quatre parets. De la sort que tenien de dur tots el mateix xandall i el mateix polo amb el mateix escut. De la sort de tenir uns companys que si fes falta els despertarien d'un malson a plena nit, els posarien un termòmetre en cas de febre o els deixarien una manta en cas de fred. De la sort de ser allà i que tothom, fos d'on fos, els mirés de forma estranya per parlar una parla pròpia, un idioma diferent del castellà. De la sort de poder ser allà, única i exclusivament, per fer allò que molts nens com ells, persones com ells, no podien fer: jugar a futbol.

I vas anar a dormir bressolat per la lluna de Bilbao volent-la regalar a tots aquells qui estimes.

Ho sé perquè ho sap Tyler

Recordi això: -La gent que vol aixafar, som aquells dels quals vostè depèn. Nosaltres som la gent que li renta la roba, li cuina el menjar i li serveix el sopar. Li fem el llit. El protegim mentre dorm. Conduïm les ambulàncies. Li passem les telefonades. Som cuiners i taxistes i de vostè ho sabem tot. Ens encarreguem de les seves queixes a la companyia d'assegurances i dels càrrecs de la targeta de crèdit. Controlem absolutament tots els fragments de la seva vida.
La publicitat ens fa desitjar cotxes i roba, tenim feines que odiem per comprar merda que no necessitem. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius. No hem patit cap gran guerra ni cap depressió; la nostra guerra és espiritual i la nostra gran depressió és la nostra vida.
Vam créixer educats per la televisió creient que algun dia seríem milionaris, déus del cinema o estrelles del rock, però no ho serem. Ens n'acabem d'adonar i estem molt, molt cabrejats.
De manera que més val que a nosaltres no ens doni pel sac.

El club

Tots havien aparegut allà sense recordar com hi havien arribat o quin camí havien agafat, convertint-ne d'aquell néixer una espècie de despertar després d'un llarg son. D'alguna forma hi eren, i cadascú era veí de l'altre perquè tots tenien el seu racó de llibertat, el seu espai on caminar sense que ningú els digués quina ha de ser la freqüència del pas, el seu racó on poder-se mirar al mirall i alliberar l'ànima en cada badall.

En Fernando i en Rainier venien de ser un peix gros, una d'aquelles persones a qui tothom escolta quan diu res, a qui tothom alava sempre sigui el que sigui allò que hagi dit abans. Havíen palpat l'èxit de primera mà, sabent-se algú en aquest vida plena de ningús. En José i en Mahmud havien desafiat a la utopia i havien vist néixer a les seves mans les petites revolucions de cada dia, però també una revolució de les d'abans, d'escopeta i clavell vermell. Havien vist créixer com una flama la revolta davant els seus ulls i ho havien estampat amb els seus versos que sonaven com trets. L’Antonio i en Joan vivien allà el seu segon exili, i tot, a més, després d'haver hagut de fugir, l'un d'un país en guerra i l'altre d'una societat en guerra. Allà també hi buscaven mil postes de sol com les que sempre havien estimat. L'Emily i la Rosalia eren, per fi, més que una persona; eren una dona. I ho deien i no havien de plorar el fet de sentir-se soles a les nits. Eren les úniques dones entre tots aquells homes, però allà sabien que eren dones perquè podien viure sense ser menys que persones. L'Italià i en Charles, en canvi, eren els únics que havien visitat l'infern, i de fet, era per això que tothom sabia el seus noms. L'un hi havia estat sols de visita i, després d'escriure-ho mitjançant poemes, s'havia fet d'or; l'altre, precisament, hi havia viscut tota la vida per culpa d'escriure poemes. Coses de la vida. O de la mort. Finalment, en Wolfang i l’Arthur ho havien viscut tot sempre d'una forma diferent, d'una forma on no importava res més que els sentiments de cadascú. Havien viscut sempre amb l'èmfasi de lluitar per les batalles perdudes, d'estimar cada dia amb les ganes d'estimar millor l'endemà i sobretot, amb el tarannà d'existir per decisió pròpia, no per imposició de ningú, ni tant sols de la pròpia vida. Eren els únics que eren allà perquè ells mateixos havien decidit quan i com hi volien ser.

Vivien on ningú els podia veure, on ningú els podia ni tant sols sentir. Vivien al fons dels oceans, tan al fons que entre cel i infern s'hi veia sortir el sol cada matí. Havien canviat respirar aire per respirar mar, i aquell mar els donava la llibertat plena, la de no saber si existirà demà ja que ni tant sols sabem quan és avui. Caminar era nedar i treballar havia passat de moda degut a que tot era de tots; a les seves cases cadascú hi passava el temps com volia i ningú s'exclamava si aquell un o aquell altre feia quatre dies que no apujava la persiana. Es trobaven cada dia al tard, quan el cansament els empetitia tant que es despullaven de tot i es quedaven únicament amb ells mateixos; sols amb ells. Quedaven sempre al mateix lloc, i era allà on des de feia temps hi celebraven un recital de poesia diari. Tots hi eren, sempre, i la gent que vivia per a prop els anava a veure mentre callaven davant els versos de qualsevol d'ells. No els importava el que estigués passant allà on vivien abans, i tots, tant els protagonistes com el públic, festejaven que l'eternitat fos així.

Eren els morts d'allò que algun dia havien sigut, i dia rere dia, en aquell racó del fons del mar, s'hi penjava un cartell on s'hi anunciava un recital; deia així: "Cada nit, poesia per existir a càrrec de Fernando Pessoa, Rainier Maria Rilke, José Martí, Mahmud Darwish, Antonio Machado, Joan Salvat-Papasseit, Emily Dickinson, Rosalia de Castro, Dante Aligheri, Charles Baudelaire, Wolfang Goethe i Arthur Rimbaud."

Encetaven la vetllada exclamant -Que la mort segueixi vivint!, i cada vers que recitaven es convertia en una bombolla de vida a la superfície del mar dels vius.

Dolça introducció al kaos

Encén la música i fes que s'impregni per tots els racons de l'habitació, dins cada espai buit entre tecla i tecla d'aquest ordinador amb el que escrius; la banda sonora d'aquell exili ocupa més de vuit gigues però té cabuda dins aquest text. Vols recordar les cançons d'aquella aventura que parlaven de tot menys d'apocalipsi. Les melodies es succeïen les unes a les altres igual que els arbres del paisatge idènticament cromàtic, on el Canigó mai va deixar de ser un far que irradiava llum a tots els graus possibles a la rodona, de nord a sud, d'est a oest, en un mar dividit en dos damunt els mapes però unit dins la llengua. Fugir aquell diumenge de març al matí camí de França va servir, precisament, per adonar-te'n que existia un país de butxaca assassinat i del qual no sabies pràcticament res però en coneixies el botxí. Tu cavalcaves sense parar conduint un Renault Mégane pels mateixos camins que setanta anys enrere havien fet milers de refugiats del feixisme. Vuit-cents anys més tard que cavallers com Ramon Muntaner hi escriguessin una Crònica. Vint i dos segles després que Anníbal desnodrís tots els cargols d'aquells prats amb les seves passes. La guerra, però, duia el remor d'una batalla de paraules i sagetes d'amor, de cartografia inexistent, de mapes il.legibles que permetien que cada passa endavant fos una sorpresa inesperada. Per primer cop, Salses era molt més que una paraula dins una cançó d'Inadaptats i Perpinyà molt més que la ciutat on hi juga un equip de rugbi que duu els colors de la senyera. Tot era inesperat perquè el futur no existia. Quilòmetre a quilòmetre erets més lluny de casa i més a prop del kaos; de les carreteres sense direcció, de les senyals de trànsit sense sentit , dels castells medievals sense trobadors ni princeses i dels pobles anònims on vas escriure-hi el teu nom. Veremaves el temps gotim a gotim per desitjar que tot fos lent. Apuja el volum i torna a aturar el moment en el segon i mig que tardava aquella càmara rèflex a fotografiar un carrer amb porticons de colors, un banc amb una frase escrita amb quatre monosílabs, un núvol de fum d'herba enlairant-se àvidament cap al cel i unes ulleres de sol reflectint el doble de dos ulls; la banda sonora et torna a xuclar els sentits i recordes que d'ençà d'aleshores tot és un solo de guitarra elèctrica que no acaba mai i que la vida és un monòleg interior sense pautes on tant fa qui sigui Joyce i tant fa si hi ha signes de puntuació o no, on tant fa quantes síl.labes tinguin uns versos separats per una barra vertical diagonal o tant fa si la rima és variada o no; mentre s'embafaven els vidres d'una finestra al compàs de les gotes de suor del teu cos tatuat de petons, vas adonar-te'n que erets el contingut damunt el continent i que l'amor també pot ser llibertat.

Ara la música sona més forta que mai. Va esclatar la revolta i el kaos és el cel on incendies cada dia fogueres per poder il.luminar les estrelles.

P(r)oètica mallorquina II

El veuran elevant-se, de nou, cap el cel. Faran com nosaltres aquella nit de desfeta, pujaran un a un tots els esglaons d'un hostal rònec i amb olor de fotografies de color sèpia i arribaran sense adonar-se a dalt de tot, on una porta gairebé oberta els deixarà colar a la terrassa. Potser seran com nosaltres, o segurament no. Només ells sabran quines son les sorpreses que hauran trobat, com si dels caramels de Hamsel&Grettel es tractés, sota les llambordes del casc antic de la ciutat, a les cantonades plenes de cadires de bars plegades i arrepenjades a les parets o al cul de tots els gots on hauran brindat maleïnt alguna cosa més que la memòria de Felip Quint; només ells sabran quants dies hauran volgut pinzellar-se la nit i l'ànima a una taverna on cada minut és un fresc policromàtic diferent, però nosaltres, de ben segur, ara i aquí, sabem dibuixar els seus rostres al trepitjar per primer cop el terrat d'aquell hostal. El buscaran i el trobaran surant encara més amunt, allà on acaba la ciutat i s'eleva el Castell de Bellver on dormia les seves nits Jaume II, allà on el Port es fa borrós i l'aigua del mar s'enllagrimeix per plorar mil onades horitzó enllà. Seran al punt més alt i voldran anar encara més amunt, allà on no es sentin petits davant la immensitat d'una ciutat als peus. Com a nosaltres, la Seu els enlluernarà els ulls i notaran la seva bellesa ben endins, com clavant-los totes les agulles de la façana de llevant a la pell, però només ells sabran si la lluna els brinda plenitud per il.luminar-los en la nit com un focus de 10.000 watts. Tot serà silenci, ja que tant si és passat com si és present voldran assaborir als llavis la sensació de volar. Hi seran tots, no hi faltarà ningú. Seguiran amb l'ull clava't damunt seu mentre veuen com s'apropa, dut a braços pel vent com si el destí el bufés cap a ells. Serà aleshores quan tornaran a cridar i a posar-se les mans a la boca per amagar-se la sorpresa, quan tractaran de no moure les cadires per tal de no desvetllar res, ni l'oratge que tenen de cara, quan es miraran els uns als altres amb la sensació que malgrat no dir-se cap d'ells Julita, tots, com nosaltres aleshores, no són hostes d'aquest món. Tremolosos, el veuran apropar-se, tímidament, silenciosament, encara de color taronja, arrugat i rodó. No serà el Sol, sinó un globus inflat amb ogixen de qui sap quant fa, tintat amb lletres escrites amb rotulador verd i amb dotze noms escrits a la banda contrària on encara s'hi llegirà un text. Una veu, la d'algú d'ells o la de tots, s'esglaiarà al trobar rebregat per terra un full amb encara més lletres formant paraules, i un altre cop una veu, o la d'algú d'ells, ho llegirà tot junt:

"Som ulls veient llunes màgiques,
bategades rítmiques.

Esperem de debò
i sens recança, perdre'ns
fent l'amor atentament,
sentint que enyorarem.

Atrapem-nos junts,
noves experiències reveladores,
intenses llampegades."

Ja no el veuran elevar-se perquè el tindran a les mans i seran ells qui surin a un cel de rajoles enmig de Palma, ferits per les lletres -o lletraferits- i assaborint segon a segon les paraules escrites per algú com ells que els haurà transportat a un altre temps i un altre món sense necessitat de fer res més que llegir un paper formiguejat de grafies.
No existiran els calendaris ni els rellotges. Seran el que vulguin ser. Seran ells, o qui sap, potser serem nosaltres.